ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: Indiscreet window

Sobre això de la “cultura igualitària” d’En Joan Minguet

Deixa un comentari

Estimat i seguit Joan Minguet:

Després de llegir i meditar el teu article d’aquesta setmana em permet fer una llambregada des d’un altre angle de visió.

https://www.vilaweb.cat/noticies/em-sento-orfe-de-cultura-igualitaria/

Vaig a discrepar amb tu una miqueta, o molt. Sobretot amb això de “cultura igualitària”…que no deixa de ser una “botada” o “boutade” si ho volem a la francesa.

M’explicaré: l’art, el seu pòsit perllongat, ço és, “la cultura” és “per se” comunicació dinàmica.

Igual l’emissor no ha expressat tot el que volia, però sempre podem trobar una espurna amb què trobar un filall que reconvertisca això que percebem -que hom pot semblar- anodí i insignificant en un esperó en l’acollida del receptor. I fer-ne una amplicació o esguard sobre el mateix tema.

Recorda aquella escena d’Amadeus on un compositor feia amb quatre notes una tonada, i Mozart, amb aquelles mateixes notes li’n dóna un ritme i tempo diferent, fent-hi una creació nova. És el diàleg i la col·lisió de percepcions diferents.

El propi impuls de qualsevulla cosa creada ja posseeïx la capacitat d’ésser un fet desigualitari.

Igualar la societat seria encotillar-la.

Encotillar, ens duu a més del mateix.

A l’avorriment i la iteració fins a l’infinit.

La Natura ens ha ensenyat que no hi ha dos individus iguals de cada espècie, encara que la nostra abstracció dissetesca d’un racionalisme irracional ens ha dut a apartar les diferències per a trobar “igualtats” que podem capir al nostre enteniment.

Mai no veuràs 2 pàmpols iguals en la realitat. Ni dos caragols per molt que ens semblen idèntics, així al’engròs. Per què no hi parem atenció.

Si has visitat el Japó i/o l’has recorregut o t’has embadocat amb un art que sembla parsimoniós i essencial mai no veus dues posades en escena d’una sala tan desproveïda de decoració i minimalistes. Ni dos carrers, ni dos jardins que tarden anys a deixar les branques fent escultures.

A tall d’això, i com sóc un fan de la tv des de sempre, perquè podem trobar des de eixa posició de receptor una reelaboració d’allò que és una “ful empaquetâ” com diem per ací.

Anècdota categòrica. Jo sempre empre els “exempli” lul·lians per a no care en l’abstracció i provar d’estar ben agafat de la realitat:

L’abstracció és interpretatativa, el discurs, descriptiu.

A principis dels 1980′ feien un programa els radiofònic en RNE conduït per un tal Alfonso (no Sánchez, sinó el seu substitut de cognom que no recorde a hores d’ara) després de l’emissió de la pel·lícula per TVE1 on participaven els oïents que discutien sobre la mateixa.

Aquella nit de dissabte varen projectar “Un home anomenat cavall”

https://ca.wikipedia.org/wiki/Un_home_anomenat_Cavall

Adjunte la versió Wiki explicada en español perquè és millor que la catalana i, fins i tot, l’anglesa, tret de les típiques simplificacions nacionalistes españoles que confonen “quebequesos amb “mestisos”.

Fet i fet, el programa radiofònic anava desenvolupant-se amb les telefonades dels oïdors españols farcidetes de “lloc-comunisme” sense penetrar al moll de l’os que tenia.

Fins la meua aparició en antena, en què vaig explicar amb la contundència i vidriol que em caracteritzen, i més tenint 20 anyets, la següent explicació:

“El personatge encarnat per l’enorme Richard Harris som els immigrants castellans que venim a d’altres nacions sotmeses a l’estat espanyol. Som persones que arribem a una altra societat-nació diferent a la nostra pròpia però que és la del nostre lloc actual on som acollits i integrats.

L’esforç d’integrar-te és representat en el film per totes les accions que la tribu índia fa fer al protagonista del film, fins al punt de mantindre el seu orgull innat de persona que intenta assimilar aquells comportament en què va ésser educat com a senyor britànic i no en els dels sioux o dakotes, no recorde ara, fins a enamorar-se de la filla o germana del “cap” de la tribu i per amor es sotmet aquell ritual penjat del pit fent-lo rodar sobre el foc per a esdevenir “un indi més entre tots ells” i acabar aparellar-se amb la protagonista índia.”

Recorde entre boires que fins i tot s’enfrontà a la cavalleria ianqui o canadenca, els seus antics “iguals” per a defensar la salvaguarda de la tribu, fins i tot, mort l’indi Cap, l’integrat representat per Harris esdevé el Cap ell mateix d’eixa tribu.

La resposta del conductor del programa fou la següent:

“Tiene usted más imaginación que Luis (Lluís) Lúcia, aprovechando que nos llama desde Valencia” dejémoslo estar desde ese punto de vista.

I en literatura igual, un servidor de vós, té tots els seus llibres subratllats, anotats i discuteix acaloradament amb llurs autors.

No tenim temps per a avorrir-nos malgrat que de vegades ho sembla.

Tot depén, al capdavall del receptor i el bull de les pròpies neurones.

Joan no cal ser tan despreciatiu…quasi sempre podem trobar la veta per on traure-li’n el suc.

La llibertat és tant de l’emissor com del receptor.

Avui precisament pels mitjans que tenim mai no estem sols. Sempre estem ben acompanyats.

Mai orfes.

Una salutació d’un seguidor teu.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Indiscreet window el 11 de novembre de 2020 per josep_blesa

TAL COM ÉREM FA UNS ANYS (TROBADA A LES CASES D’ALCANAR)

Deixa un comentari

He trobat un vídeo inèdit que vull compartir amb els amics de VilaWeb.

M’ha copsat el sentiment en veure la gran Sílvia Martínez. Aleshores tampoc teníem entre nosaltres la genial Xesca Ensenyat que feia poc que havia marxat, i el Rutxet (observeu els comentaris amables que m’hi desava). Que en són, si no vaig errat, les tres “baixes” en l’equip de donasses i homenots que tenim.

 

Vídeo Dinar de les Cases d’Alcanar

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Indiscreet window el 27 d'agost de 2014 per josep_blesa

Leonardiana

Deixa un comentari
“Tothom descobreix millor les falles en les obres d’altri que en les pròpies i, sovint, per a criticar petites incorreccions en els altres, tanmateix podem passar grans defectes en les nostres pròpies. Per això, en pintar, hi hauríem de tenir un espill pla per a contemplar amb freqüència el treball reflectit en ell i realitzat per un altre. Per això, en contemplar-lo invertit ens seria molt més senzill descobrir els nostres propis grans defectes.” Leonardo da Vinci.

Aquesta entrada s'ha publicat en Indiscreet window el 7 de maig de 2014 per josep_blesa

CULTURA?

Deixa un comentari

Avui fa nou mesos exactes que vaig editar la darrera entrada a l’antic bloc. Una setmana aproximadament abans de que complira els seus tres anys d’existència. L’adhesió al món blocaire naixia per posar un petit granet de sorra en l’emergent món d’internet. Un món que traslladava la vida real al virtual. Virtual, és un mot que m’és desagradable, per la proximitat a irreal. Quan em sembla que és tot el contrari. La realitat quotidiana que no apareix en els grans mitjans de comunicació de gran abast públic, sinó com a notícia cridanera de portada i amb finalitats d’esquer. En darrera instància lucrativa.

Emergia també la societat entre la qual visc. Enxarxada. Anys i panys amagada. Aquella que conforma la mostra del laboratori mundial en què vivim. Aquella que quan s’alça, un hom saluda amb un bon dia majoritàriament, i també en d’altres idiomes. Fet des d’una perspectiva fotuda com és la ciutat de València. Tan desconeguda i poc explorada per la resta de la seua societat a la qual està adscrita socialment i cultural.

Parlar de la ciutat en què visc actualment, amb els seus fracassos i dels seus èxits. Amorosament. Sense mala fel i intentar-ho des d’un punt de ‘racionalització’ en la seua problemàtica particular. Sempre amb un punt de connexió amb el pensament internacional. Amb la idea que en molts casos, són localismes, que tenint una bona caixa de ressonància mediàtica i, que per ço, s’esdevenen ‘internacionals’. Lligant amb el paràgraf sobre la meua ciutat hi havia la pruïja per relligar esdeveniments i circumstàncies que tenien la seua correspondència en d’altres societats culturals i ciutats d’arreu del món. Per veure que no som tan diferents i que les problemàtiques són mundials: però les solucions són ad hoc. La transculturalitat i la diversitat. El cas per cas.

La condició professional del seu titolar també calia que emergís. Aportar experiències i coneixements adquirits per la pràctica estudiantil i professional. Com a empresari i com a obrer del disseny i de la construccció. Disseny i construcció. Gestió i administració de recursos. Sempre tan deixada de banda per blocaires generalistes, que sols troba ressó en grups blocaires professionals bastant entotsolats.

Aquell bloc estigué força pixelat per la relació amb L., doncs la relació de quasi set anys, acabà tot just quan acabà el bloc. Amb això es pot entendre que, eixa relació humana i d’estima, està lligada a l’esdevenir sentimental de les persones que confegim els blocs. Havia detectat eixe pudor i respecte a la intimitat a Vilaweb. Tampoc calia fer bandera del tema a la contra. Per tant es va posar el tratge de pallasso en moltes ocasions. Però en un medi prou literari com MesVilaweb, eixa preocupació era absent. No es podia copsar ni veuria la realitat si ací no es sentia, manifestava l’alegria, l’humor, el sarcasme, ni es feia l’amor i s’expressava a les persones del teu voltant. Per això vaig decidir que l’afer de la trencadura de l’amor es fes públic. Per humanitzar. Ara, he après de la discreció. A colps. S’hi esmercem, doncs ja no hi cal. Hem madurat, crec, individualment i col·lectivament. 

Mesos abans vaig protagonitzar un desagradable afer amb Anna, amb qui no vaig saber capir en tota la seua bondat. A qui, des d’ací, li retorne un bes i una nova abraçada a ella i Mortaldel·lo. Enquadrant-la, erròniament, en el seguit dels neonoucentistes actuals. Entrecreuada amb uns mails d’amenaces de mort de què vam estar víctimes Jordi Carbonell i un servidor. Això palesava la importància que adquiria la informació personal vessada al ciberespai.

Fa molts anys vaig llegir una definició de cultura que se’m va quedar gravada:

Cultura és allò que resta quan  tot s’oblida.

Mai no he fet públiques les dades del bloc i, tanmateix, avui ho faré, el d’aquell, pel que té d’informació. No pel d’important, doncs hi ha altres molt il·lustres que ens deixen a alçada del betum.
Aquell bloc es va ‘abandonar’ amb 110.000 visites. Avui en té uns 131.025. Aproximadament 21.000 entrades llegides en 9 mesos.
A una mitjana superior de 2300 visites mensuals i sense actualitzacions.

Segurament la definició de cultura aquella ha quedat antiquada amb internet. Doncs ací es recorda tot. La cultura, el traslladar la vida a un suport, sí que comença a quedar no oblidada entre els bits, els electrons i neutrons de la matèria. I en una societat, com la nostra, sense poder polític efectiu, és una bona notícia. I els déus me’n guarden de creure que el que un servidor hi transmet tinga res a veure amb el sentit del mot amb majúscules.

Ompli de satisfacció que les referències dels apunts més llegits siguen una mena de totxos arquitectònics. Vinguts, possiblement des de cercadors generalistes. Quan era estudiant a la Politècnica de València era desèrtica la informació tècnica. I per això aprofití per omplir una miqueta el buit que encara persisteix. Per als nous estudiants i col·legues. Humilment.
Vuit de les entrades més visitades superen el miler. En parlava de trobades físiques i reals. Del meu club de futbol per inserir-lo en el l’imaginari col·lectiu des de la seua prostitució violenta mai no explicada.
Amb dades i viscuda en primera persona. Per reflex en d’altres als què els podia succeir. Normalment no tot és fruit de la casualitat. 

Les dades són al ‘Vulll llegir més…” a mi em sorprenen, pel caràcter de vivesa que amostren.

Supose que es deu, al remat, que el que fem tots plegats tragina una forta dosi de:

La cultura actualment és també la quotidianeïtat en xarxa. Les masses de persones que s’entrellacem, tot creant un entrellat ferm i viu, per on deambular i relacionar-nos. En casa o fora d’ella en privat i també públicament com antigament era l’àgora, la plaça, el carrer o el passeig.

N’HA ESDEVINGUT UN ESPAI PÚBLIC.
ÉS CADA VOLTA MÉS, L’ESPAI PÚBLIC. 
 
————————————————————————–
Visites a la portada

  • Avui: 17 visites
  • Aquesta setmana: 152 visites
  • Aquest mes: 243 visites
  • Des de l’inici: 66697 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 41 (visites)
  • Aquesta setmana: 379 (visites)
  • Aquest mes: 629 (visites)
Aquesta entrada s'ha publicat en Indiscreet window el 11 d'octubre de 2009 per josep_blesa

L?IMPERI DELS SENTITS.

Deixa un comentari

Els humans i els altres éssers experimentem la vida mitjançant els nostres sentits. Les experiències més reeixides nodreixen els sentits. I quan més n’usa, més complerta n’és.

El sexe és l’activitat que n’usa de tots. Tacte, gust, l’olfacte, l’oïda i vista. L’amor, encara més. Els sintetitza i neuroconnecta a tots els allà presents. En les nostres activitat preferides gaudim d’ells inconscientment. Sense adonar-nos-en. Passejar per la vora de la mar de bon matí, és un bon exemple. Hi veus el blau fosc de la mar encalmada, la remor penetrant de la mar que colpeja des de l’horitzó, l’atzur despereant-se del cel, els verds de la vegetació terra endins, el tacte tou de la sorra que petges a cada passa. El gust salobrós de la brisa i de l’aigua marina en els llavis. El contacte de l’aigua freda encara que colpeja una volta, i una  altra, contra els teus peus. El rompent de les petites ones contra la platja. La meditació personal. Tots i cascú tenim una idea de benestar. De bonança. I difereix d’uns als altres. Uns s’estimen més ser autònoms, i pagar-los. D’altres ens estimem anar en companyia per eixa platja. És més agradable perquè corprén aquells sentits de què parlàvem adés. Tots, però, sense exclusió quan marxem de vacances el que fem és anar a la recerca d’altres sentits. Deixar aquells que han estat pressionant-nos i evitant-nos de viure’ls de manera relaxada, plaent i intensa. No mediatitzats per l’estrès diari dels dies faeners, els embussos, trànsit, i els desplaçaments a reunions que no tenen una veritable importància. Sols, entesos per tothom, com a actes de presència. Tenim mala consciència de no dedicar el temps necessari per a crear conjuntament convivències amb la parella, els nostres fills, amics, família, etc.
Com deia mon pare: anem sempre amb el cul llogat.

Us convide a seguir llegint, si ho trobeu interessant de l meua estimada SADE

Cal molta comprensió quan has tingut una setmana dura. Al límit. Cal enraonar. I escoltar-se mútuament. Fer del lloc de faena un espai agradable. Tindre l’esplai ben a prop.

Crear l’entorn on ens agrada viure. Indrets que han de tindre la seua cadència, les seues flaires i sons. Que puguen veure-hi naturalesa i verdor. Habitacles ben airejats i ventilats. Ben aïllats, i que no els calga més enllà del mínim puntual l’aire condicionat i d’altres estris que ens retornen a la mentalitat dels primitius antics. I dels moderns darrers del tot val perquè m’ho puc pagar.

S’han apuntat aquesta setmana a fer piscina els nanos i son pare. Per a viure situacions i experiències tots junts. Els ha apuntat al campionat de futbol d’escoles. M. està de campionat d’España a Madrid, em telefona dient que poden ser les campiones si guanyen demà. A. Se n’ha anat al Racó a casa d’un amic. La iaia es troba convelescent encara i he de vigilar-la. Tanmateix, aquest matí un amic i un servidor hem fet una volta amb bici pel camí de l’Horta.

La de meditacions que poden produir unes pedalades i una bona conversa tot mirant els camps de l’Horta nord !

En definitiva parlem  d’estils de vida. D’atmosferes vitals. Del canvi d’època que s’està produint. D’arribar a casa o al treball i ser respectuosos amb els altres. Sabem, del cert, que és difícil quan vivim sota molta pressió. I volem donar comprensió i tendresa i que se’ns entenga. Perquè cada microespai casolà és un petit laboratori –model- del planeta. Un lloc energètic en el SENTIT VITAL més ample de mot.

 


Peter Harper
 
fa uns anys feu una enquesta en què comparava els ideals entre els estudiants japonesos i els anglesos. I contra tot pronòstic els resultats eren ben semblants. Volien viure en una casa còmoda i amb jardí, tindre una família i amics, una faena gratificant i a prop de casa, temps per a poder viatjar, fer esport, etc.

En el fons estaven creant un nou paradigma de vida. I capir això, en la  -meua- vida professional i personal, té una repercussió brutal. I anar posant-ho en marxa més encara.

Aquesta entrada s'ha publicat en Indiscreet window el 4 d'octubre de 2009 per josep_blesa

ÍNTIM

Deixa un comentari

L’original me l’envia un amic, JM. Una gran persona. El diumenge, pres d’un estat malenconiós, el vaig refer com a pràctica de l’audivisual. Per a aprendre tot fent. No em va agradar després de penjar, i l’he tornat a penjar avui. Avui també plou copiosament.
No sé si eés possible convertir un powerpoint en pel·lícula. Si algún ho sap, li agraïria l’explicació. Escolteu l’IMAGINE de John Lenon?

 Nogesmenys…el vull compartir amb vosaltres, com diu al final del power point.

En fi, que estem d’un zen que p’a què contar-vos!

Hi haureu d’anar avançant amb el power point. Que és acompanyat amb música. És un cant a la vida plena d’estima . A la vostra i la meua.

En la darrera diapositiva cal que piqueu per a que isca el darrer rètol.

Gràcies.
…………………………………………………………………………………………………..

Filosofia amb sabatilles d’anar per casa. Espere que vos agrade. Kissos per  a tothom
**************************************************

Punxeu ací baix:

Sentiments Íntims

Quan vos  isca aneu a  la barra superior de PRESENTACIÓ i sentireu la música.
PS: no debades està PENJAT…..Γ….. en la categoria d‘HUMOR.

View more presentations from Josep Blesa.
Aquesta entrada s'ha publicat en Indiscreet window el 23 de setembre de 2009 per josep_blesa

NO SÉ QUÈ SENT

Deixa un comentari

                                                Et deixaré entrar en els meus somnis
                                                si tu em fas lloc en els teus.
                                                                                        Bob Dylan

Preguntava una parella un savi:

Què podem fer per a que el nostre amor perdure?

I el savi els en contestà:

Ameu tots dos junts d’altres  coses.

Aquesta entrada s'ha publicat en Indiscreet window el 5 de setembre de 2009 per josep_blesa

TERRASSETA D’ESTIU

Deixa un comentari

Em telefonen R.J i L. B. per a anar-nos-en a fer una copa al Lisboa. Ells també són col·legues i amics. Hem xerrat de la ciutat, de Calatrava, de com es va contractar la rehabilitació del Mercat Central d’una manera escandalosament digital , tot imposant des del ministerio el projecte d’un col·lega molt lligat al dit òrgan gubernamental radicat a la Castellana madrilenya, etc. Amb la malallet que supura R.J., doncs hi va participar en el ‘concurs-tapadora‘ i el temps que (ens) fan perdre en aquests casos!
Conten qui han estat allà, del desconeixement del Modernisme d’ací del col·legueta madrileny i les classes particulars a les què li han hagut de sotmetre els arquitectes lligats a Mercats municipals, tot pel xantatge monetari fet des d’aquell lloc de ponent per a portar endavant l’obra. I que si no, era impossible.
De la dedicació, encara, en aquestes dates d’estiu i la calitja que cau.
S’hi han afegit unes amistats que són decoradors/es que també hi han ficat cullerada, sobre els dits temes. S’han polaritzat una miqueta les posicions. En això una d’elles, molt graciosa, ha contat un acudit que ha trencat l’enconament i l’ha desfet amb rialles.

I l’explique per que m’ha semblat ocurrent i oportú:

Un dia, un arquitecte, va creuant el carrer i una granota el crida i li diu:
Si em beses, em convertiré en una bella princesa
L’arquitecte s’ajupí i la va recollir, ficant-se-la dins de la butxaca.
La granota tragué el cap de la butxaca, i li repetí:
Si em beses, t’he dit, que em convertiré en una bella princesa i m’estaré amb tu una setmana sencera“.
L’arquitecte la tragué de la butxaca, la mirà, somrigué i la tornà a ficar dins de la butxaca.
La granota, llavors cridà: “Si em beses, em convertiré en una bella princesa,  m’estaré una setmana amb tu i faré el que tu vulgues“.
De nou, l’arquitecte la tragué de la butxaca, la mirà, somrigué i la tornà a la butxaca.
Finalment, la granota emprenyada, li preguntà:
Però, bé, què passa?, no m’has escoltat dir que si em beses em convertiré en una princesa i m’estaré una setmana sencera amb tu i faré el que vulgues?. Aleshores per què no em fas un bes?
L’arquitecte li respon: mira, jo no tinc massa temps per a tindre una princesa, però una granota que parla mola d’allò més!

 

Addenda de 23 d’agost de 2010. 1 any després.
Claus per a entendre aquest post d’amor per a qui ho va viure i sofrir.
No vaig saber-ho expressar amb la tendresa que calia. Llavors:

1. L’animal que camina sobre el teclat no és una granota, sinó un camaleó.
2. Una poesia de Vicent Andrés Estellés fa així:
 La vida ens era una sorpresa,
una granota viva a la
butxaca.
3. De vegades em costa tant ser explícit que la fot per nimietats…ho sent molt.
4. La metàfora no me la contaren, com ben bé saps. Baixava cap a València, i en el trajecte després del dinar al restaurant de Barx, tot enfadat, se’m va acudir la parida.

*Ara podràs lligar més caps que no estaven coneguts pel teu cervell ni cor.
 Un b7.

Aquesta entrada s'ha publicat en Indiscreet window el 25 d'agost de 2009 per josep_blesa

Only one little step more.

Deixa un comentari

Continuem avançant a camallades en el disseny. He escrit aquest petit extracte d’acompanyament. M’agradaria que col·laboràsseu en millorar la nostra participació en el concurs del shelter que promou Google i el Guggenheim. Vos necessitem per criticar-lo. Òbviament el film és un conjunt de retalls, doncs no volem revelar el bo de moment. Us l’hi desem per a fer-vos-en una idea.

El text que vos hi dese sí que sembla que serà el definitiu amb les modificacions que ens podreu fer. S’ha fet a corre-cuita. Tindrà errors i manca poètica.
————————————————————————————

Si voleu passeu al “vull llegir més…”

Gràcies de bestreta, no es talleu amb la crítica, si us plau, ara o mai !

 

http://www.youtube.com/watch?v=_iBeefKKwZ8

SELF-ONESELF

 

There is
more than study and sleep. One’s own social responsibility of resources. It
will take the natural light some water. He light will always come from the win
with the windbelt kit. And the fotovoltaic roof drive the electric flow at the
batteries-keep too.

 

The rain
water is drenning with several sands until become potable water. The bed is
rotary like the table. The table will have two functions: studying and eating.

 

We separed
the rectangle in the modular area stay of modular higinical zone.

Stay:
kitchen-bed-living.

Higienical:
shawm-shink-inodor

Two zone
union: way and terrace.

Terrace
will become to rotarying one part of the wall sitting on the bench.

Indoor the
bench keeping the chaises, table, etc. of resort terrace.

The composition
is one fractaling new-platicism. Homage to Wright.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Indiscreet window el 3 d'agost de 2009 per josep_blesa

Llullu, el nostre VIP

Deixa un comentari

L‘arribada, com sempre, tardana
la sala del menjador és plena
un mig envà ens en separava, a
l‘altre costat, estirada hi ha
la teua cadira, on s’escampava
un xiquet reposadament quiet
,
ets tu, et guaite repetidament,
l‘espera del bacallà al forn triga

no tinc desfici ni massa gana,
o sí, famolenc d’escoltar-vos
salude el teu veïnat, em mires
tu fas com si et sorprengués
retorne al meu rogle, impacientat,
et conec històries que han explicat.

Veritable important persona.
Important persona veritablement.
Persona veritablement important.

Mentre ton pare ens anava endinsant en la demiürgia dels mots, tu guaitaves com dient, jo sóc el prota de la història i ja m’ho sé tot de la voltes que ho he vist i viscut. Acaba la vetlada del tot, te’n vas amb els pares i la germana a l’habitació de l’entrada, a la planta baixa de Ca les Senyoretes. A fer nones. Dorms mai o fas vigília sempre ?
L’endemà, havent desdejunat, ens tornem a creuar. Com eres el prota ens acomiadem per a retrobar-nos en un altre lloc. Tu que viatges tant !

En el vídeo tu estàs assegut a l’esquerra, davant, mirant gesticular el papa. Encara no hem après a comunicar-nos amb tu. Ni a entendre’t, sols a interpretar-te.

En l’altre vídeo que t’hi dese, el papa parla de tu.

Al matí següent: no podia pagar la meua estància perquè algú, amicalment, se’m va avançar la nit anterior. Tenia el fort impuls de demanar que ens feren una foto junts, sense els pares ni la germana. T’havia pensat anit en la meua habitació. Li ho comente tot desdejunant a l’Osser, i em diu que tranquil que no m’amoïne.

Sempre tan poc quiet, jo, tan impulsiu !

El prota i jo, però eixa vergonya que ens inunda als majors em fa retindre’m. Ara que has marxat a les estrelles em penedisc.

No ho saps prou !

……………………………………………………………………………………

Aquesta entrada s'ha publicat en Indiscreet window el 25 de juliol de 2009 per josep_blesa