Arxiu de la categoria: INTERSECTIONS

FOUR HANDS WORK

Una molt bona notícia (per Ramon Sans i Rovira)

Amb Ramon m’uneix una amistat que es remunta a quasi un lustre. Que, si bé, no és molt sí que sembla que s’acompleix aquella dita que feia Ramon Barnils:

“la gent interessant s’acaba trobant”.

Més que interessant, pel que respecta a mi, diria que interessada.  Interessada pels afers de la Humanitat, amb majúsules. Ell com a director tècnic de la multinacional vigatana Girbau dedicada a la manufacturació de béns, equips de consum i electrodomèstics de llavanderia.

En Ramon ha publicat un parell de llibres que em semblen cabdals per al segle present:

1. La Transició energètica del segle XXI (TE21).  El col·lapse és evitable. Ediciones OCTAEDRO, SL, 2013. BCL. Escrit en col·laboració amb la musicòloga i comunicòloga Elisa Pulla.

 

 

 

 

 

 

 

 

2. La Transició energètica del segle XXI (TE21). La darrera oportunitat.  (Editorial Octaedro SL, 2016)

 

 

 

 

 

 

 

Amb ell tinc una doble tasca encomanada. De feed-back. Una a ell, per tal d’implementar els mateixos inputs al País Valencià, en què en el primer llibre va fer estudiant el cas del Principat, que ell va dir que faríem plegats, i una segona, que, recentment m’ha encomanat ell, després d’abandonar el CMES, al qual pertanyíem tots dos des de la seua fundació, per divergències sobre les directrius a abordar imminentment, consistent en desenvolupar la part  urbanística i arquitectònica dels inputs aplicables en aquestes àrees per a fer la dita transició. Si bé, crec, que el “tratge” em ve gran, segurament, és una bona avinentesa per a créixer al costat d’un gegant com ell des d’un punt de vista – sempre innovador- i, com diu ell, per a crear disrrupcions en allò que és l’statu quo, procedent de la posada en crisi dels Codis Europeus de l’Edificació i l’aplicabilitat directa en productes dedicats a la fabricació de components i elements constructius, per a encarar l’esdevenidor amb garanties reals d’eficàcia i eficiència.

Ell ha estat tota la seua vida un pràctic durant tota la seua vida professional, amb més d’una trentena de patents aprovades a Brussel·les, que han convertit la seua empresa en una multinacional que competeix arreu del món.

I ara, després de la jubilació, fa un recull d’experiències alçant els ulls sobre com recollir l’experiencia teòrica, però no d’erudició, ans el contrari, com a bon enginyer no entén el món sense la seua aplicabilitat directa i traçabilitat en manufacturar allò que s’idea.

Us dese el darrer article que té unes explicacions substancioses per al moment històric que vivim:

Una molt bona notícia

El Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya (PNTEC), després d’amplis tràmits de consultes a experts i entitats per part de l’Institut Català d’Energia (ICAEN), ha passat el tràmit d’aprovació del govern de la Generalitat. Ara resta el pas d’aprovació del Parlament. Permeteu-me la gosadia de dir-vos que aquest fet a mi em genera especial emoció ja que vanéixer amb molts inputs del meu treball i llibre

La transició energètica del segle XXI (TE21), El col·lapse és evitable (Editorial Octaedro 2014).

En ell desmunto la gran quantitat d’errors de comptabilitat i de fal·làcies per aturar o demorar la imprescindible i necessària transició energètica i demostro amb dades ben concretes que una transició, que anomeno TE21, cap al 100% renovable és absolutament viable tant econò- micament, com energètica, com territorial, com, i sobretot, mediambiental. Vegeu les conclusions del meu treball, que parlen per si mateixes:

Quant a xifres econòmiques, Catalunya pagarà de factura exterior acumulada per compra de combustibles fòssils, d’avui a 2050, més de 630.000 milions d’euros, quan la inversió per passar a  100%  renovables,  doblant la potència necessària, és de 70.000 milions. Però a la factura exterior s’hi ha d’afegir el transport, les refineries, la distribució, els impostos i els guanys de les grans empreses energètiques, que tot sumat conforma el que anomeno la factura ciutadana acumulada, que és el que pagarem els catalans d’avui a 2050 per compra de combustibles líquids, de gas i d’electricitat si seguim amb el model actual, que dona l’astronòmica xifra de 1.580.000 milions d’euros (1,58 bilions d’euros).

Ben al contrari si fem la transició TE21, amb la qual garantim a més de l’energia la creació de moltíssims llocs de treball i queden diners de sobres per recuperar l’economia i el malmès estat del benestar.

Quant a xifres energètiques i territorials, Catalunya pot ser autosuficient energèticament sense cap mena de problema usant tecnologies actualment al mercat, doblant la potència necessària per garantir el subministrament i necessitarà ocupar de l’ordre de 39.000 hectàrees, només un 1,22% del territori català.

Quant a dades mediambientals, Catalunya, feta la transició, deixarà absolutament de contaminar per abocaments de CO . Podrem respirar un aire net i saludable tot esperant també que els països veïns i llunyans facin el mateix i així començar a revertir el gran problema de l’escalfament global i les seves fal·làcies minimitzadores, problemes que tracto en el meu nou llibre

La transició energètica del segle XXI (TE21), La darrera oportunitat (Editorial Octaedro 2016).

Parlem una mica del document de la Generalitat que porta les sigles PNTEC. L’objectiu és clar i contundent: assolir un model basat al 100% en energies renovables a l’horitzó dels anys 2050. Aquí val la pena mencionar que no es cau en la clàs- sica fal·làcia tan usada mundialment d’“economia baixa en carboni”, que l’únic que pretén és seguir amb més del mateix (nuclears i CCS) tot maquillant, millor dit amagant la punyetera realitat al temps que minimitzant el canvi climàtic.

Per assolir la missió i els objectius del Pacte Nacional, els eixos estratègics d’aquesta nova política energètica catalana són:

Eix 1. Garantir el dret fonamental d’accés a l’energia i la defensa dels drets dels consumidors.

Eix 2. Garantir l’abastament energètic de Catalunya i la qualitat i fiabilitat dels subministraments energètics.

Eix 3. Assolir el màxim nivell d’estalvi i l’eficiència energètica en l’economia i societat catalanes.

Eix 4. Maximitzar la utilització de les fonts d’energia renovables, fonamentalment les autòctones.

Eix 5. Fomentar la recerca i la innovació energètiques com a vectors d’eficiència i de creació d’activitats empresarials.

Eix 6. Democratització de l’energia i participació de la societat en la definició del nou model energètic.

Eix 7. Exercir les competències plenes en matèria d’energia per part de les institucions catalanes en el marc de la Unió Europea.

Coses que en el meu entendre queden en el tinter i que en podem parlar en un altre article que podria tenir per títol “El nou paisatge energètic”:

La veritable democratització de l’energia, que per fer-ho bé ha de ser distribuïda i participada. El tancament de les nuclears: no podem seguir assumint el risc d’un accident nuclear, que a part de les víctimes que causaria es perdrien de per vida 450.000 hectàrees (10 vegades més que la superfície necessària per fer la TE21).

L’emmagatzematge d’energia: les renovables generen bàsicament energia elèctrica. Per emmagatzemar-la les bateries són insuficients, cal treballar fermament l’hidrogen.

La nova i molt diferent mobilitat: vehicles elèctrics i autò-noms, trens i transport públic i immensa reducció de camions, avions i vaixells.

La construcció i l’urbanisme: eficiència en construcció i aïlla-ments. Urbanisme tenint en compte els espais ocupats i l’incidència del Sol.

Les transferències: el punt més complex que depèn d’un govern assentat a la capital del regne que, increïblement, en lloc d’afavorir una transició energètica afavoreix els interessos dels seus amiguets i els propis via portes giratòries.

 

 

 

What happened to the architectural manifesto?

 

 

 

Re-proposta de Museu d’Escultures per a Leganés (Madrid. Spain)

ANTECEDENTS

  1. Tenim un museu que ha quedat petit i obsolet per als requeriments actuals.
  1. Existeixen uns jardins que constitueixen un passeig escultural que conforma ciutat en forma d’una gran L.
  1. Hi ha dues places importants: una urbana i una altra de espectacles taurins o d’altra índole.
  1. Ens trobem en una àrea residencial, a més a més, fortament caracteritzada.

Les imatges poden conduir a una errònia percepció de l’avantprojecte. Un error d’escala comprensiva. Per a situar-vos, us done aquesta informació:

La superfície construïda total proposada és de 3.741’34 m2, en dos cossos. El primer de 2.715’99 m2 i el segon de 1.025’35 m2.

La L de la parcel·la és de 27.000 m2 i els jardins abasten una superfície lliure d’edificació aproximada de 18.000 m2. La longitud dels tancaments de vidre són de 789’11 m i en general tenen una alçària lliure de sis (6) metres en la major part en d’altres resta encaixat en el terreny, tenint una superfície encristal·lada total de 4.734’66 m2.

Estem parlant d’un museu més gran que l’IVAM o MACBA actuals, tot i que no ho semble, per a una població de la grandària i població similar a Paterna de l’Horta més o menys.

Els fons escultòrics que motiven l’ampliació són aquells què no poden ser-hi estotjats pel Centre d’Art Reina Sofia. El topall de pressupost són sis milions. Nosaltres ho hem deixat en 5.350.000 € deixant l’escreix, 650.000,00 € per a poder adobar i reformar l’edifici actual (l’antic) al programa resultant.

ANTECEDENTS

  1. Tenim un museu que ha quedat petit i obsolet per als requeriments actuals.
  1. Existeixen uns jardins que constitueixen un passeig escultural que conforma ciutat en forma de gran L.
  1. Hi ha dues places importants: una urbana i l’altra d’espectacles taurins o d’una altra índole.
  1. Ens trobem en una àrea residencial significativa.

Àlbum fotogràfic

Amb tot dins d’una intervenció regeneracionista de fa anys. Entenem que la intervención ha de respectar el patrimoni preexistent, bo i incrementant-lo.

La necessitat actual consisteix a substituir, remodelar o ampliar l’edifici original per a incrementar la col·lecció exposada després del llegat de fondos procedent del MEAC, endemés d’altres que s’hi han afegit amb posterioritat. O en vindran. L’heterogeneïtat intrínseca de les obres actuals i de les què podran fer donacions o adquisicions, ha constituït una de les claus de la proposta, com hi veurem posteriorment.

PROGRAMA

Dintre del programa proposat, encloem també la creació de sales polivalents de reunions de provisió de coneixement per a col·leccionistes, representacions d’ empreses privades inversores en obres d’art, coaching per a crítics, tècnics, comissaris, curadors d’exposicions, etc.

CONCEPTE I IDEES FORÇA DE LA PROPOSTA

  1. Conservació íntegra de l’edifici actual. Per motiu de sostenibilitat creiem que el patrimoni existent no s’ha de derribar, ans, pel contrari, fer-lo acréixer. Per això l’edifici actual cal mantenir-lo i adaptar-lo en el temps als requeriments que precise el conjunt rere la travessia que encetem ara.
  1. El conjunt que proposem és el tricicle harmònic dels tres elements constitutius:
  • La parcel·la urbanitzada amb l’enjardinament proposat en aquesta proposta.
  • L’edifici existente actual del museu.
  • L’edifici de nova planta proposaten aquesta solució.
  1. Potenciació de l’entorn urbà existent després de la intervenció.
  1. Viabilitat econòmica futura. Baix cost de manteniment.

Amb aquesta proposta hom pretén de crear un conjunt museístic viu. La zona de la parcel·la caient a la Avenida del Doctor Fleming s’hi destina a les escultures albergades per al nou museu. La zona de parcel·la que queda entre el nou edifici i l’existent es concep com a museu a l’aire lliure.

Algunes de les escultures rebudes no poden ser expoades a la intempèrie, però sí, poden estar connectades visualment amb l’exterior. Integrem els espais expositius amb el parc, car únicament s’hi separen del jardí per un tancament encristal·lat.

L’edifici de Las Dehesillas es dedica a la gestió, reparació, restauració, preparació i emmagatzematge de peces escultòriques. També hom pot fer-hi exposicions de manera puntual.

La proposta destaca l’espai exterior i amb allò n’integra, en ell, el nou edifici. Serà en la ‘promenade’ escultòrica del jardí i en el nou edifici transparent on es contemple l’obra exposada, tant des del seu recorregut interior com des del circundant exterior a ell.

L’EDIFICI NOU ÉS UN NO-MUSEU

Aquesta proposta arquitectònica no pretén de fagocitar les obres escultòriques, instal·lacions o performances que pogueren exposar-s’hi, sinó que tracta d’esvair els límits entre el parc i el museu, per a exhibir-les a l’exterior.

La vegetació circumdant ens ajudaràen tal escomesa. Mitjançant les fites de la coberta que sobrevolen els arbres, que des de la llunyania nos ho amollona; en la proximitat, la crida al vianant se produeix per la visió directa de les obres.

Peguem la volta als museus tancats de pintures o d’altres espais artístics. Les escultures resten protegides, però integrades en el paisatge urbà de la ciutat. L’ objecte arquitectònic queda reduït a la simple cobertura que ‘vola’ entre l’alberola perifèrica.

El vidre que semble sostindre la coberta. Com hemos dit adés, el fondo del museu és heterogeni. La proposta rebutja l’encotillament omnipresent d’una alçada única, doncs les altures de les obres són força variades. Creem sales amb altures variables i distintes per a poder albergar les diferents obres. De diversos artistes, col·lectives o d’un mateix en el temps. La proposta crea espais que admeten des de la petita vitrina-museu beuysiana fins uns possibles gran formats d’un Calder, Giacometti, etc.

Cada exposició és matèria d’estudi, augmentant-hi la complexitat, però també les possibilitats d’ubicació de les peces exhibides, que se veuran diferents en funció de l’ entrada de llum natural.

La inserció dels xiprers als patis intersticials és un toc internacional de benvinguda, tot i modificant la semàntica tradicional funerària hispànica.

L’edifici nou transcorre al llarg del braç paral·lel de l’avinguda del Dr. Fleming. Hi ha dos nuclis ben diferenciats, units però amb una única coberta que creua “l’Avenida de los Derechos Humanos”. L’edifici de majors mides alberga les sales d’exposició i l’edifici menor se’n dedica a usos de divulgació i formació.

En cobrir també  el tram de l’Avenida de los Derechos Humanos es crea una espècie de passatge que dóna continuïtat visual a l’esgarradura dels edificis situats entre els edificis confrontats de l’altra galta del carrer. S’hi tracta de fer ús d’un recurs visual similar a les finestres nipones shinden, que focalitzen el que hom vol que s’hi veja.

L’entrada principal s’hi situa al vèrtex exterior de la cruïlla junt a la rotonda de vies urbanes principals, on situem la coberta del vestíbul d’accés. En aquest edifici trobem en primer lloc el rebedor, que conté el punt d’informació i la botiga. Els aseos públics són a un espai annex. A l’esquerra del rebedor hi ha el restaurant, que en té també accés des de l’exterior, per al seu funcionament independent dels horaris del museu.

Des del vestíbul s’accedeix a una gran sala d’obres permanents i de major rellevància, des de la què parteixen dos itineraris que recorren les set sales d’exposició.

El recorregut del nou museu se planteja al mode clàssic de sales successives. Aquestes sales, però, tenen formes orgàniques en contes dels tradicionals paral·lelepípeds provinents del segle XVIII germànic, i que s’arredossen com si foren una massa  d’oòcits de dona humana o d’amfibi. En els intersticis buits entre les sales creem xicotets jardins zen, que permeten l’entrada de llum natural a les sales, matisades per les masses arbòries. Alguns ‘patiets’ tenen xiprers o abets que sobreeïxen per damunt de la coberta.

El segon cos de l’edifici nou s’encontra a l’altre costat de l’Avenida de los Derechos Humanos, n’és qui acull la sala de conferències, aules, tallers i d’altres activitats de nova programació adesiara enumerades en un museu de nova emprenedoria.

Expressament se repiteix el model de la part anterior, amb un vestíbul d’accés i distribució, amb recepció i zona d’espera que connecta amb la gran sala de conferències directament. El hall d’entrada posseeïx una sala d’exposició que distribueix, a l’igual que el primer cos, amb les sales polivalents, de cursos, aules, etc. N’existeixen dues sales d’exposició i tres d’aules per a organitzar les activitats de difussió de coneixement, coaching artístic, etc.

S’ha optat per fer sales d’exhibició ovoïdals en contraposició a les sales rectangulars que permeten zones ‘obscures’ , sense visual, mentres que en aquest cas hom percep la totalitat de l’espai en el tránsit al voltantal de cadascuna de les peces exhibides…i més enllà.

Tots els murs de tancament seran de vidre com es desprén de les imatges  aportades en la proposta, tret d’aquelles sales que requereixen certa privacitat, com ara, són aseos, lavabos cuina, etc, que foren de formigó armat vist blanc. Per a la construcció d’aquesta façana transparent emprem diferents tipus de vidre en funció de l’assolellament, per tal de protegir les obres escultòriques.

La forma dels paraments-façanes, com hem dit adés, és oscil·lant, tot seguint les formes ovalades de la petjada en tota sa alçària.

Les cobertes es construeïxen amb lloses de formigó armat de vint centímetres de gruixa, existint un tauler pla que s’hi subjecta sobre pilars situats estratègicament davant de cada perfil rigiditzador del vidre circundant de les façanes que en el seu perímetre conformen les superfícies de doble corbatura que emergeixen  en llur perfil a partir de l’eix de major longitud.

La coberta en les zones planes entre els oòcits en contacte i els voladissos dellà de la petjada són de coberta vegetal.

URBANITZACIÓ

La proposta s’ajusta a la topografía original del terreny, obtenint una zona orgànica i natural, que embolcalla el nou edifici  i l’integre en la naturalesa del lloc. Conservem la majoría d’arbres existents, i aquells que ocupen l’espai del nou museu o recorreguts del nou dissny del jardí entre ambdós edificis, també es transplanten a d’altres zones del propi jardí resultant.

La intervenció pdrocura d’assolir que tots els espais del jardí i nou museu siguen accessibles per a discapacitats mòbils. La zona central del tram paral·lel a l’Avenida del Doctor Fleming s’aterra i explana, quedant-ne emmarcada entre dos eixos paral·lels peatonals. La inserció de rampes suaus d’accés des de les voreres fins l’edifici permet la visita del museu sense gens de dificultat.

En el tram de jardí paral·lel a l’Avenida del Museo s’organitzen tres eixos: dos perimetrals vegetals i un pavimentat central que constitueix el camí de trànsit peatonal entre l’edifici antic, actual museu, i el nou proposat en aquesta solució.

Els diversos paviments, voreres i àrees enjardinades creen circulacions al voltant de les escultures implantades en l’exterior, tot seguint el criteri zevià (Bruno Zevi) de produir la ‘contemplació escultòrica’ en girar sobre l’objeccte escultural, que se diferencia de la visió interna de l’espai embolcalaldor de l’arquitectura, mirada que guia en la promenade sculpturelle. A elles s’aplega, igualment,  per camins perpendiculars traçats des de voreres perimetrals.

AVANÇ GLOBAL DE PRESSUPOSTOS DE LA INTERVENCIÓ
  1. 1.    CAPITUL RESUM EUROS D’OBRA CIVIL EDIFICI NOU

1   MOVIMENTS DE TERRES I DEMOLICIONS……………5.000,00 €

2   XARXA DE SANEJAMENT……………………………..45.000,00 €

3  FONAMENTS………………………………………….350.000,00 €

4   ESTRUCTURA………………………………………..975.000,00 €

5  COBERTA……………………………………………..900.000,00 €

6   FAÇANES DE VIDRE…………………………………800.000,00 €

7   PORTAM I MANYERIA EXTERIOR……………………25.000,00 €

8   PORTAM I RAM DE PALETA………………………….45.000,00 €

9   PORTAM I MANYERIA INTERIOR…………………….50.000,00 €

10  REVESTIMENTS DE PARETS, SOSTRES

I TERRES…………………………………………………500.000,00€

11  INSTAL·LACIONS DE FONTANERIA………………..15.000,00 €

12  SANITARIS I AIXETAM……………………………..10.000,00 €

13  INSTAL·LACIÓ ELÈCTRICA I ELECTRÒNICS……..295.000,00 €

14  DECORACIÓ I MOBILIARI………………………….285.000,00 €

15  INSTAL·LACIÓ DE CALEFACCIÓ I REFRIGERACIÓ

 A.C.S. I SOLAR………………………………………..100.000,00 €

16  INSTAL·LACIÓ FOTOVOLTAICA…………………..190.000,00 €

17  INSTAL·LACIÓ CONTRA INCENDIS……………….170.000,00 €

18  INSTAL·LACIONS ESPECIALS………………………40.000,00 €

19  URBANITZACIÓ VOREJANT D’EDIFICI……………..60.000,00 €

20  VARIS. EQUIPAMENT………………………………..40.000,00 €

21  GESTIÓ DE RESIDUS………………………………..30.000,00 €

22  CONDICIONAMENT DE PETJADA D’EMPLAÇAMENT

     I DEMOLICIÓ…………………………………………..5.000,00 €

23  SEGURETAT I SALUT………………………………..65.000,00 €

PRESSUPOST D’EXECUCIÓ MATERIAL
DE L’OBRA (P.E.M.)……………………………….4.810.000,00 €  
  1. 2.    EQUIPAMENT I URBANITZACIÓ EXTERIOR

CAP1   DEMOLICIONS………………………………….15.000,00 €

CAP2   MOVIMENT DE TERRES……………………….20.000,00 €

CAP3   PAVIMENTS…………………………………..110.000,00 €

CAP4   DRENATGES…………………………………….25.000,00 €

CAP5   XARXA AIGUA DE REG I  POTABLE………………20.000,00 €

CAP6   ENLLUMENAT I XARXES BT I MT……………….150.000,00 €

CAP7   JARDINERIA (TRANSPLANTAT)…………………..10.000,00 €

CAP8   FORMIGONS……………………………………….85.000,00 €

CAP9   VARIS………………………………………………15.000,00 €

CAP10  MOBILARI URBÀ…………………………………..82.000,00 €

CAP11  FONTS (INCLOSES EN CAP 5 I 8)………………..0.000,00 €

CAP12 SEGURETAT I SALUT I CONTROL DE  QUALITAT…8.000,00 €

TOTAL EXECUCIÓ MATERIAL…………………………….540.000,00 €

  1. OBRA CIVIL 4.810.000,00 €
  2. EQUIPAMENT I URBANITZACIÓ EXTERIOR 540.000,00 €

TOTAL 5.350.000,00 €

Ascendeix el pressupost d’execució material de la URBANITZACIÓ I ACOBLAMENT DE LA PARCEL·LA I L’EDIFICACIÓ DEL NOU EDIFICI DEL MUSEU D’ESCULTURES  a l’ expressada quantitat de CINC MILIONS TRES-CENTS CINQUANTA MIL EUROS.

Especificacions:

– L’obra d’urbanització contempla la inserción de components fotovoltàics per a generació autònoma d’electricitat en conveni i dispositius d’il·luminació.

El nou edifici contempla l’equipament d’aire condicionat pel sistema d’intercanviador geotèrmic.

LES CÚPULES DEL PANTEÓ I DE SANT PERE A ROMA.

COL•LATGE HIPERTEXTUAL SOBRE LES CÚPULES DE ST. PERE I EL PANTEÓ.

Fa unes setmanes vaig trobar un text escrit per un professor d’universitat en què es parlava sobre dues cúpules històriques de referència: la del Panteó d’Agripa i la de la basílica de St. Pere al Vaticà. El text literari resultava bell, com vaig desar constància mitjançant un comentari; tanmateix n’era farcit d’errors. No podem dubtar que, entrelínies, l’autor té coneixements d’allò que en parla. Nogensmenys, n’hi sap molt més del que hi mostra; calia, però, llegir-lo per dessota. Sobta, però, el plantejament maniqueu de l’escrit. Bons i dolents. Recorda l’allau d’informació mediatitzada que ens arriba, sense el més mínim acte de crítica. Divuit comentaris desats i……..podem pressuposar-ne que centenars de lectures.

 

Això és la xarxa d’Internet i la seua mancança de criticisme. L’esbromadora informació desada i no contrastada.
El plantejament dialèctic, esbossat, entre un anònim executor de la cúpula del panteó -el bo- i la de St. Pere dissenyada per Miquelàngel -el dolent- establia el camp de batalla per a la “querelle d’Allemand” que volgué encetar. Tot plegat, un poc fatxenda val a dir.

L’informa PISA parla d’un segment poblacional, però, i els majors?….

; sembla que no estem molt millor, sobretot, si qui imparteix “doctrina” des d’alt d’una estrada fa aitals relacions confrontants gratuïtes. Com no tinc massa temps per a fer un apunt-article elaborat; nogensmenys, he preparat, a corre cuita, una mena de col•latge d’idees, amb enllaços hipertextuals, que desmenteixen o matisen els arguments, impúdicament, exhibits per aquell professor. Manquen de to bèl•lic, però sí esclaridor. És una mica feixuc però crec que val la pena. Ens serveix per tal de guaitar allò del què, quan i com miren la realitat històrica, tot basant-se en la realitat immediata, certa classe d’instructors, que a sobre, té projecció sobre la gent en procés de (de)formació. Existeix la ciència i la investigació. I aquesta mai és catalana, italiana, anglesa, etc. És a dir, no en té, de nacionalitat. N’és universal.

Sobre el seu text, com a plantilla, he anant incloent-hi les discrepàncies i matisacions. El paper hegemònic de certes elits, dites nacionals, es dilueix i deixata de seguida, quan el punt de vista es torna més universal i detallista alhora.

Veure-hi la realitat antiga, amb ulls d’avui, ens situa en el debat actual del càlcul estructural que puc sintetitzar, més o menys, així:

1. La manera clàssica basada en el la resistència de materials. Ajudat amb l’aplicació de coeficients de majoració de càrregues i minva de capacitats resistents dels materials.

2. El mètode s’amplia i evoluciona amb la introducció del càlcul plàstic a partir del peritatge d’estructures metàl•liques. I l’assimilació d’un estat de l’estructura que fa figa (que es converteix en un “mecanisme” inestable) en aparèixer més ròtules de les que pot acollir la seua estabilitat. En passar de l’estat elàstic al plàstic alguna secció de l’estructura aquesta secció esdevé una ròtula. Trobar que una estructura ultrapassa de les tres ròtules deixa l’estructura inservible.

3. Hi ha un mètode de càlcul oblidat i desenvolupat per l’enginyer català Santiago Rubió, a l’Argentina, a partir de la metodologia funicular d’Antoni Gaudí. Aquest, d’alguna manera, però, mai confessat, ha donat lloc al càlcul per bieles, d’un costat. Vegeu el “Cálculo funicular del hormigón armado”. Ed. G.G. Buenos Aires. 1952.

4. El càlcul matricial, segons el mètode de la resistència de materials i els teoremes d’energia, possibilitat per la democratització de les noves eines informàtiques, de la mà del mètode dels elements finits.

i 5. M’atreviria a definir un quint mètode, aparegut en el darrer quart del segle passat, consistent en la conversió i convergència del mètode de càlcul plàstic d’estructures metàl•liques transportat al càlcul d’estructures de fàbrica (pedra, maó, etc.) amb les aportacions històriques del càlcul dels polígons funicular i vectorial de finals del XIX i primeries del XX. Des del nostre punt de vista tots són d’aplicació adequadament, i més que en vindran. La creativitat i el talent es basa en fer la tria corresponent i escaient en cada cas. Per això la denúncia del maniqueisme feta a l’inici.

SÍNTESI D’ERRORS D’AQUELL ESCRIT (AL NOSTRE PARER):

1. La cúpula del temple del Panteó té precedents remarcables, com ara la Domus Àurea de Neró, que ja usa el mateix mecanisme de cúpula voltada amb òcul central inclòs. Per tant, el Panteó no pressuposa cap “revolució estructural”. Potser, sí siga, dins de la tipologia estructural, el paradigma més conegut popularment.

2. La cúpula del Panteó sí que sofreix esquerdaments en la seua superfície durant la seua història, però, com està revestida i impermeabilitzada per un material mal•leable no és pot detectar si no és amb un estudi conscient i ad hoc. De fet, fou restaurada per A. Terenzio pels anys 1934 i resta una documentació, a fi i efecte, de mostrar la prova sensu contrario.

3. L’existència, a més d’altres cúpules reeixides entremig, com ara, Santa Sofia de Constantinoble i la del Duomo de Brunelleschi a Florència que ajuden a entendre l’evolució i d’interval entre les dues estudiades, sí marquen, estructuralment un moment d’evolució mecànica i tipològica. Sempre des de la base del mètode iteratiu de prova-error.

4. Les vicissituds d’una edificació, de qualssevulla, són copioses i diverses en el temps. Bernini l’hi empitrà dos campanars que serien enderrocats a finals del segle XIX. L’orecchie d’asino en deien els romans tardobarrocs fins el XIX. Per tant, aquesta mateixa intervenció provoca que, l’estructura mecànica, hi haguera de “buscar” una nova, d’estabilitat, a cada canvi. En canvià, l’edifici, multitud de vegades destí i funció. I com no?; decoracions, revestiment de cobertes, etc. Amb la qual cosa, l’estat de càrregues hi havia d’acomodar-s’hi.

5. A tall de l’anterior punt, cal remarcar que si el panteó modificà ús, funció, etc; la construcció de la basílica de St. Pere fou encara força més tumultuosa. Com explicaré més avall. Cada arquitecte que hi apareix ha de reprendre el que l’anterior(s) hi han construït. Bramante, Serlio, Rafael, Carlo Maderno, Miquelàngel, fins della Porta i el seu adjunt Fontana. I en molts casos també calgué d’enderrocar-ne part de l’obra construïda de l’anterior. Miquelàngel prengué l’encàrrec a seixanta anys, i veient que no l’acabaria féu una maqueta de fusta que servís de model per als posteriors executors. El resultats de la maqueta és el fruit de força d’anys d’estudi, comparances amb d’altres fetes, bàsicament amb la de la seua Florència natal. Fou, la seua, una intervenció d’unificació i recuperació del model bramantià, a més d’una recerca del problema de l’escala (grandària relativa) que se li “escapava” per manca de referents. Malgrat que n’era conscient i intuir-ho.

6. Della Porta i Fontana són els arquitectes executors que fan la construcció definitiva. Que realment subvertiren; tot sobrealçant i modificant el perfil de la cúpula que deixà, com a definitiva, Miquelàngel. Subvertint el model, però no el concepte com hi veuré de demostrar. Per tant, Miquelàngel ni construí, ni bastí, Sant Pere del Vaticà, ni pogué crear la metodologia constructiva que s’hi implementà.

7. Un dels problemes a resoldre fou el de l’escala de l’edifici (grandària relativa) que Galileu Galilei havia esbossat en enunciar el seu Dialogi de Dues Nove Sciencie. Entre elles, l’inici de la Resistència de materials. Hi incloc una explicació senzilla que permet esbrinar-ho, amb foto inclosa. Un prisma A assentat sobre un terreny genera tres vegades menys pressió sobre el terreny que un de 3 vegades més gran B amb la mateixa forma. Això, que és obvi, tampoc no és lineal. I aquí rau la dificultat que intuïen.

8. “QUI FERRA, L’ERRA” o “ON HI HA FERRO, HI HA ERRO” que deien les nostres dites ancestrals. Della Porta i Fontana van incloure-hi cadenes de ferro, ja, a finals del segle XVI per tal d’absorbir els esforços horitzontals des de “mitja taronja” avall -fins a la base- de la membrana sobre el tambor. De fet, pocs anys després d’acabar-la, ja, hi havia evidents esquerdes i badalls exagerats a la cúpula vaticana.

9. G. Poleni fou un matemàtic venetià a qui li va ser encarregat un informe sobre les esquerdes de la cúpula de sant Pere. Memorie della Gran Cupola del Tempio Vaticano. 1748. En aquestes donà la solució de que eren normals i no feien córrer cap perill immediat d’ensolsida –segons la geometria i estructura de la membrana- i tragué importància de llur existència. Amb el seu estudi fou intervinguda la cúpula. Extrem aquest, en que l’escrit -diu que no fou així. Poleni sí que va donar les instruccions per a adobar els esquerdaments de la cúpula vaticana. En fixaren 5 de 6 cm. quadrats i adobaren les dues antigues que s’havien rovellat pel pas del temps i la desprotecció ambiental hi afegides per della Porta i Fontana.

10. L’existència d’òscul i/o llanternó és indiferent en la coronació a efectes dels polígons funicular i vectorial. De fet, els afegits al trasdòs al Panteó naix, precisament, perquè hi havien badalls. Contràriament al que defensa l’autor de l’article.

11. Conclusions: Des dels primers plantejaments de Galilei, passant per Hooke, Newton, fins als nostres dies en que es planteja una doble alternativa: d’un costat l’ús dels ordinadors per al càlcul mitjançant el mètode d’elements finits, basat en la resistència de materials i el tram de base elàstica, fins a la translació del càlcul plàstic d’estructures d’acer a estructures de fàbrica de pedra, maó, etc. en base a les tres equacions d’equilibri i el teorema de seguretat, dins del tram plàstic en càrrega de col•lapse, hi ha un llarg camí. I no per això no acoblarem a cada cas aquell que més ens interesse, en funció de les circumstàncies. Ni bons ni dolents. El cas per cas. Però dialècticament i crítica. El món és tan complex que els plantejaments binari, de la mena que siguen, són certament empobridors.

He improvisat TRES SLIDERS en ARXIUS en què es desenvolupa cada idea, amb fotos, diagrames, taules, etc. copiosament.

 

 

TONI FURIÓ DÓNA UNA EIXIDA CONTEMPORÀNIA A EL CABANYAL

Ho diu avui PÀGINA 26, Albert Ferrer m’ho passà la setmana passada per mail. En la foto que us adjunte podem veure-los en la visita a l’antiga Llotja de pescadors -una de les víctimes de l’enderroc- que conforma un espai d’habitatges i de relació comunitària de singular valor arquitectònic. Açò és semblant a que volguérem carregar-nos una SIEDLUNGEN HOF singular berlinesa o vienesa. La resta d’Europa no ens ho permetria. Per a que ens respecten cal començar a respectar-nos a nosaltres mateixos. 

En la foto, amb Antoni Furió, apareixen Maribel Doménech, Conxa Villora, l’amic i col·lega Vicent Gallart (de Salvem el Cabanyal) i el propi professor d’història de l’art de la UV -i també amic i mestre- Albert Ferrer i Orts.
Furió
es posiciona sobre el Cabanyal i proposa que els Erasmus residisquen al barri

Si aquest dimecres era Esteban Morcillo, qui va es va desplaçar a Ontinyent per
visitar l’extensió universitària de la capital de la Vall d’Albaida, ara és el
catedràtic d’Història qui dóna la seua opinió sobre una qüestió roent. Antoni
Furió ha visitat aquest dijous el Cabanyal, amb veïns agrupats en la plataforma
que s’oposa a la prolongació de Blasco Ibáñez. El candidat a rector, que ha
estat acompanyat durant el corregut per Maribel Doménech i Vicent Gallart,
portaveus de Salvem el Cabanyal, ha comentat que la Universitat de València és
la segona d’Europa pel que fa al nombre d’Erasmus que rep i la Politècnica, la
cinquena
.

En aquest sentit, Furió ha afirmat que «un Cabanyal rehabilitat seria
un lloc de residència ideal
» per a aquests estudiants, perquè el barri es troba
situat entre els dos campus universitaris i la mar


 

Si fins ara els veïns contraris a la prolongació de Blasco Ibáñez han estat
el col·lectiu que més s’ha mobilitzat contra el projecte urbanístic, ara un
altre grup de residents ha decidit també organitzar-se i reivindicar el pla que
defén l’equip de govern del cap i casal. Aquests veïns han triat la llar d’una
veïna que viu al carrer dels Angels com a seu i afirmen haver arreplegat fins
ara 3.000 signatures a favor de la prolongació. Alguns d’aquests ciutadans que
es mostren partidaris del pla asseguren que estan farts de viure envoltats de
cases en ruïna i solars.

( + )

Fa molt de temps vaig fer un apunt en l’antic bloc, on explicava de manera paradigmàtica solucions contemporànies que s’hi havien preses en d’altres racons sobre el trànsit d’escales urbanes en arquitectura com és el nostre cas i de quina manera més polida i coherent havien resolt el problema. Ací el teniu.
És a dir, com ‘entregar‘ l’avinguda Blasco Ibáñez a la cruïlla entre l’avinguda de la Serradora i el final de Blasco Ibáñez sense penetrar-hi; i com lliurar, sense passar, torres de 15 o més altures fins a les vivendes d’El Cabanyal i Canyamelar de 2 o 3 pisos. Heus ací on calia fer el trànsit: abans de penetrar-hi, junt al node de l’estació d’El Cabanyal, sobre l’avinguda de la Serradora. 

La postura d’alguns arquitectes apegats al poder com llepasses a la roca em sembla propia del segle XIX. La seua visió no ha superat Haussmann. No ens val la mateixa visió de les grans avingudes estructurants perifèriques, que hem avalat en d’altres llocs, que la de Blasco Ibáñez. Un dels trets de l’urbanisme valencià ha estat ser molt curt en la gran escala. Hem sigut molt poregosos. Això fou durant el XIX i el XX. I quan no s’actua en el seu moment, la solució, ara, és caricaturesca. Hi ha d’altres llocs que sí són estucturants i fóra addient. El segle XXI es distingeix, precisament, per l’estudi acurat del cas per cas. Sinó, és que pequem de simplisme. Peresa mental, o pitjor….encara.

CONSCIOUS CONSTRUCTION OF SITUATIONS

Deriva 1: Il corpo // Detournement 1: The body from Anna Olmo on Vimeo.

The result of a/b 
                     is a number c,
                                         such as a/b=c ,
                                                               but the sign (/)
                                                                                     separating a and b.

Art, in this sense,

is no longer a product,

but,

the fraction bar

itself,

the discreet sign

of a transformation,

a lot of operators

of inversions.

ONE MAN PARADISE


UN PARADIS PER A UN SOL HOME 

Néixer és un paisatge
equívoc, una realitat trastocada en la qual cadascun de nosaltres som éssers
nous, identitats singulars, recentment obertes a la llum d’un paisatge
pretesament nostre.


Néixer és
traslladar-se d’un cubículum carnal a un altre construït per altres éssers que
perllonguen l’hospitalitat de l’entorn amb els seus dissenys i les seves mans.

Paisatge i naixement.


L’arquitectura dóna fe de
la nova vida.

Busca trobar espais
on solament hi ha llocs, enclavaments on sembla trobar-se únicament un punt de
partida.


Construïm, ens
construïxen.

Edifiquem límits
artificials en interactuació amb els quals la naturalesa se’ns imposa,
dolçament, des del mateix centre de la terra i el planeta.

 Edifiquem límits.

Temem inconscientment
l’aïllament, el buit, de les formes, del temps i de l’espai.


Edifiquem murs,
parets divisòries.

Establim fronteres,
ribes provisionals que aïllen per a unir-nos a altres entitats. Després d’elles,
pretenent assolir un eco del ventre matern on la vida se’ns va gestar
vibrant,  busquem l’agrupació, el costat
a costat.

Edifiquem conjunts
per a ser conjunt amb uns altres, intersecció de vides sense extraviar la
singularitat i l’anonimat controlat.

Edifiquem.


Alcem parets i murs per a ser unió amb uns altres
i aïllar-nos, simultàniament. Trobar-nos, ser també solitud i
conèixer-nos.

Si voleu continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta…

La contradicció pren
cos i sentit, es dimensiona amb vectors dinàmics, temporals …

Avui busquem un
cubículum senzill.

Perseguim la senzillesa
en formes i estructures.

Edifiquem límits,
fronteres, murs que contenen i atemperen vehemències.

 

Aquesta nit, algú
somia amb un refugi minúscul que aculli els seus interrogants i les seves
certeses.

 

Algú persegueix idear
un cubículum on l’hospitalitat sigui el límit contigu.

 

Persegueix estendre’s,
en el silenci íntim que ens regala la solitud, com a entitat en la immensitat
contradictòria de nou metres quadrats.

 

Algú, en aquest
moment, un somiador, s’esforça a dissenyar un paradís on cap un sol home, on la
seva immensitat implícita s’estén en el recolliment de la insuficiència, de
l’espai reduït que persegueix engrandir-nos.

 

Algú, en aquest
moment traça un paradís, ho retoca, ho amida, ho somia

 

Un paradís per a un únic
ésser humà
.