Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

12 de setembre de 2011
2 comentaris

CiU: No potser tanta falsedat i idiotesa

Fa temps que tinc un dubte respecte a la política catalana. Aquest dubte és si realment els catalans som idiotes per no saber traduir en una força política el suport majoritari dels catalans a favor de la creació d’un Estat català.

Encara no fa 4 anys, un dirigent d’Esquerra justificava en uns articles al diari, l’aposta per estar al govern de la Generalitat pactant amb el PSC-PSOE mentre s’aparcava l’aposta per la independència que reclamava d’ERC el Dr Carretero en el seu article famós que portava el títol de Patriotisme i Dignitat, perquè segons aquest dirigent, a Catalunya el suport a favor de la independència no arrivava a la meitat del necessari per guanyar un referèndum. Fins i tot, el juny del 2010, en una entrevista al diari Avui, aquest dirigent polític d’ERC fent gala de la seva incompetència per captar el canvi que s’estava produint a la societat catalana, encara assegurava que no hi havia majoria suficient per guanyar un referèndum com argument per justificar el tripartit.

Fa un any i mig, Artur Mas justificava, davant del gran èxit del referèndum d’Arenys de Munt, la seva poca predisposició del seu partit a favor d’aquestes votacions ja que el seu partit tenia enquestes que asseguraven que si és fes un referèndum per a tota Catalunya, sortiria sense dubtes que Catalunya “vol ser espanyola”. Un any i mig més tard, al referèndum que es va fer a Barcelona, el mateix Artur Mas, sense periodistes i d’amagat, va anar a votar i ho va fer afirmativament malgrat havia assegurat mesos abans que Catalunya seria “derrotada” si és fes el referèndum per la independència

Fa sis mesos, després de la sentència del Tribunal Constitucional que sentenciava de mort la poca autonomia catalana, l’enquesta del CEO deia que el suport a favor de la creació d’un Estat català era més del 42% mentre que els que hi estaven en contra eren un 29%. Aquestes xifres en un referèndum signifiquen un 60% de vots afirmatius amb una abstenció similar a la dels referèndums que es va fer al principi de la transició democràtica espanyola i superior si es considera una abstenció similar a la que es va produir per l’Estatut. Però estic segur que ara, després que es produís el canvi exprés de la constitució espanyola deixant amb el cul enlaire l’aposta del Duran i Lleida per continuar amb el peix al cove i l’atac directe a la immersió lingüística per les interlocutòries del TSJC, el suport per la independència haurà augmentat fins arribar a prop del 50% del total dels ciutadans. Això significa en el cas que és fes un referèndum, un suport majoritari al SI d’entre el 70% i 80%, segons com sigui l’abstenció.

Davant aquest suport majoritari que reflecteixen les enquestes i que es palpa si s’està al dia del que succeeix a la societat civil catalana, la qüestió que un es planteja és: com potser que no és tradueix políticament? Els partits catalans majoritaris que teòricament miren sempre de donar resposta a les demandes de la majoria, com és que no hi estan treballant per aconseguir la independència?

Esquerra Republicana de Catalunya va errar doblement amb la seva estratègia d’apostar per un govern d’esquerres obviant que ho feia amb un partit que està a favor de la unitat d’Espanya i en contra el dret d’autodeterminació dels catalans. El primer gran error fou durant el primer tripartit, quan va decidir aparcar la reivindicacions independentistes per no enutjar al PSC-PSOE i el segon greu error, fou no saber anar a l’oposició el 2006 després que fos expulsat del govern de la Generalitat per votar NO a l’Estatut retallat pel pacte entre Mas-ZP i Montilla. Amb la reedició del segon tripartit, ERC va fer oblidar aquest vergonyós pacte de CiU i va perdre la credibilitat com a partit independentista. Això va provocar que sortissin noves opcions independentistes, fragmentant l’espai sobiranista, provocant més divergències, desunió i discrepàncies entre els partidaris d’un Estat propi. Davant aquest panorama molt catalans sobiranistes, van apostar per votar CiU com la millor alternativa per fer fora al tripartit i així, obtenir almenys un govern catalanista a la Generalitat.

En aquests moments, CiU té el suport majoritari dels catalans. Si considerem que la majoria dels catalans estan a favor de la independència tal com senyalen les enquestes, i que els partits que aspiren ser majoritaris, miren per donar resposta a la majoria que els voten, semblaria lògic pensar que els seus dirigents estan treballant per aconseguir la independència de Catalunya. És així realment?

Segons el Dr. Carretero, president de Reagrupament Independentista, la majoria dels votants de CiU, que segons les enquestes són independentistes, es podrien considerar després del que ha succeït darrerament, que són uns idiotes ja que van votar una opció política que va deixar clar durant la campanya electoral que durant aquesta legislatura (és a dir fins el 2014) no faria cap acció per aconseguir la independència i dedicaria tots els seus esforços a continuar amb la política autonomista a Catalunya i a Madrid, segons paraules textuals de Duran i Lleida, a fer la mateixa política del peix al cove com s’ha fet fins ara.

Però sembla que els esdeveniments estan forçant un canvi dins de CiU. Segons es desprenen de les declaracions institucionals o no, que fa el President Mas, sembla que CiU estigui plantejant-se un full de ruta per arribar a aconseguir la independència. El mateix Artur Mas, l’endemà d’haver guanyat les eleccions del 28N del 2010, va remarcar en l’entrevista a TV3 que els catalans teníem el Dret d’exercir del Dret a Decidir sense límits i a més, que havia començat una transició nacional. Més tard ho ha repetit en altres entrevistes i ahir al discurs de l’onze de setembre va tornar a dir que la transició nacional estava en marxa. Una transició nacional, per mi, significa anar d’un model polític cap un altre de diferent. Després del a sentència del TC, el model autonòmic està acabat i si ens movem cap un altre model, entènc aquest només pot ser el de crear un Estat propi tal com vaig exposar en un altre article al meu bloc. Per l’altre costat, el expresident Jordi Pujol, que sempre havia estat molt prudent i fins i tot, contrari a la independència, mostra en els seus darrers discursos i escrits, una clara disposició, encara que sigui forçat per l’atac dels espanyols, a favor d’un estat propi abans de deixar que Catalunya esdevingui residual.

Després d’estar dues setmanes a Catalunya, escoltant les tertúlies de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 i d’haver parlat amb parents i amics, estic agradablement sorprès de com un dels debats majoritaris recorrent és la independència. Això no era pas així fa dos o tres anys. Fa 10 anys hauria estat motiu de mofa.

Davant tot el que he exposat, jo no puc concebre que els dirigents de CiU no estiguin fent cas a l’anhel majoritari dels catalans per la llibertat. No puc imaginar que els discursos del President Mas sobre al dret a decidir sense límits i la transició nacional, siguin només paraules boniques per mantenir entretinguts als catalans sobiranistes mentre aposten per continuar tot igual com si res hagués passat. No em puc imaginar que Jordi Pujol es compliqui la seva plàcida vida d’expresident retirat, enemistant-se amb els seus amics polítics espanyols, per escriure discursos cada dia més independentistes. No em puc imaginar que tots els dirigents de CiU que s’anomenen independentistes, siguin idiotes tal com diu irònicament el Dr. Carretero. No. No potser tanta falsedat i hipocresia. No pot ser tanta idiotesa.

No sé si és pel meu caràcter, jo no puc concebre que es pugi mentir tant descaradament i encara menys en un assumpte tant important com és la supervivència de la nació catalana. Penso sincerament que el President Artur Mas i almenys una part important dels dirigents de CDC, tenen un pla per acabar d’aconseguir que finalment Catalunya esdevingui un Estat reconegut dins de la Unió Europea. No sé quin és aquest pla i tampoc, sembla que ho vulguin dir. No entraré a discutir si aquesta estratègia és millor que la d’anar amb la veritat per endavant tal com fan el Partit Nacional Escocès. Però la meva intuïció em diu que realment ara hi ha un pla per part de CDC, encara que potser no n’estan segurs si serà en aquesta legislatura o en la propera. Les darreres declaracions del President Mas de prudència davant de l’atac a la immersió lingüística i no aprofitar-ho com una metxa per accelerar la transició nacional, em fa pensar que no vol sortir-se del seu pla i aquest passa primer per demanar un pacte fiscal impossible. Penso que no cal discutir si el pacte fiscal amb els termes que es demana i necessita Catalunya és imposible. Per això no puc concebre que el President Mas faci el mateix paper galdós del Puigcercós, dient d’aquí un any que ha aconseguit el millor finançament de la història per després continuar fent retallades per poder quadrar el pressupost. Ja el van engalipar un cop el ZP a la Moncloa i a més, el considero molt més llest que l’altre. Estic segur que si s’aposta per intentar negociar un pacte fiscal d’estil concert basc, l’únic veritablement beneficiós per Catalunya, això significarà una perduda molt gran de recursos a Madrid i la resta d’Espanya. No crec que ho acceptin mai els espanyols. Aquesta negociació només pot generar confrontació entre els catalans i espanyols. Per això crec que el President Mas, vol fer-ho per així carregar-se de raons per poder demanar posteriorment el referèndum vinculant o la declaració unilateral d’independència sinò es permet fer-ho, després de convocar unes eleccions al Parlament de Catalunya a on es formalitzaria una coalició de tots els partits catalanistes (CiU, ERC, SI, part d’iniciativa i alguns socialistes catalans). No sé si tot plegat és més un desig d’un independentista confós i frustrat per la decepció produïda per la manca de concreció política del suport majoritari independentista que hi ha a la societat catalana en les darreres eleccions (i que tot apunta que hi haurà també a les eleccions properes espanyoles). Però és el que ara penso.

Dit això, també estic convençut que aquests mateixos dirigents, fins fa poc, no tenien cap pla ni cap intenció de treballar per la independència, perquè no es creien que fos possible. Si això ara és diferent, és gràcies a la mobilització dels catalans que s’ha produït darrerament, dels atacs dels espanyols cada dia més descarats, de la crisi i les seves conseqüències econòmiques derivades de la injustícia que representa ser una colònia d’Espanya. Per això, cal que els catalans del carrer continuem mobilitzats per tal que els dirigents dels partits catalans tinguin clar quina és realment la seva prioritat: Aconseguir un Estat Català.

Endavant les Atxes!!

  1. Mr. Alex Salmond, fervent amic i seguidor d’en Jordi Pujol i de l’Artur Mas, va anar a la legislatura anterior amb la promesa electoral de fer un referèndum , (no quedava clar si vinculant o no,….) sobre si la ciutadania escocesa volia la independència o volia seguir formant part del Regne Unit. I t i que va guanyar per 1 esco, no li van fer cap tripartit, els partits anglesos, i, demòcrates com son, el vana deixar governar, sense problemes al Parlament, atès que havia estat, per primera vegada, el guanyador. Quan quedaven 2 anys, a mitja legislatura, el gran polític, que sempre està ben amarat a la realitat del seu pais, Alex Salmond anuncia urbi et orbe que la crisi econòmica i social es i serà molt fortaa, i ajorna el referèndum promés eleectoralment.  Que no es va fer quan i com havia promés.  

    Això es anar amb la veritat pel davant, oi, Manel?

    I no enttraré en el nou compromís prés a les darreres eleccions que va guanyar amb molta més ampla majoria. Ho veurem. I no val la pena especular.

    Però l’Alex Salmond, gran polític nacionalista que ha dut al SNP al màxim de la seva història,  sap, perfectament, com l’Artur Mas, que un referèndum per l’autodeterminació o per la indepèndencia nomes es pot fer per a guanyar-lo. Altrament no val la pena fer-ho.  El convocaran si el tennen guanyat, i si no no compliran la promesa per 2a. vegada. I f aran ben fet. Com es fa molt ben fet ací per part del President dde Catalunya, Artur Mas.

    La majoria social transversal per la independenciaa ha de ser, clarament, molt i molt ampla (70-75%, com a minim) en enquestes sòlides que mai poden preveure, en la resposta de la ciutadania, l’efecte erosionador (entre 15 i 20 punts canvien de costat, al moment real) de les campanyes a sang i fetge, a totes totes, amb finançaments obscurs i empresarials, dels darrers 45 dies abans de la votacio.  El PQ ho té molt clar, i ho va patir dues vegadess, sobretot la segona del 1995, en que un avantatge a totes les enquestes d’entre 15 i 20 punts se’n va anar en orris el dia de la votacio.   I el PQ si sap com van aquestes coses. N’han fet dos i els han perdut els dos. I ara estan en un moment ben baix de confiança popular. 

    Es convoca quan el 98% de probabilitats es guanyar-lo, i no a la pròrroga.En Salmond, com en Mas, ho tenen molt clar. No han estudiat junts, però gairebé.

    Cordialment,
    Andreu

     

  2. Si, si, caa u fa els comptes com vol, però la realitat és que als referenda han votat quatre gats i encara alguns en contra…aixó no te remei, ja fa massa temps que els catalans som minoria a casa nostra!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!