Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

14 d'abril de 2011
0 comentaris

Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er. part)

Ho reconec. Des de fa molts anys havia cregut que la independència l’aconseguiríem per mitjà d’un partit. En canvi veia amb reserves que es pogués fer només a partir de manifestacions o akelarres independentistes (com diria el Duran amb menyspreu). Malgrat havia participat amb la Crida per la Solidaritat als anys 80, quan el seu líder Àngel Colom va fer la crida per entrar a ERC a finals d’aquella dècada, ho vaig fer convençut que havia arribat l’hora de donar pas a la política per aconseguir l’Estat Català.

Amb tot, creia que l’agitació al carrer no havia d’aturar-se, però aquesta havia de seguir un guió marcat des de la política per aconseguir al final la massa crítica necessària de suport a la independència. Aleshores, era el moment que el partit polític independentista recolliria aquest suport i faria el pas decisiu per liderar-lo i traduir-lo en el procés polític que ens portés a ella.

Però no havia comptat com els homes poden mentir, fer trampes, martingales, enganys, molta mesquinesa i tota un ventall trifulgues per assolir les ambicions personals i una vida plena (en tots els sentits). Aquesta idiosincràsia humana (típica dels grans simis) es dóna amb la seva màxima expressió dins de la política dels partits. Podem dir que forma part del DNA de la política. Tampoc havia previst el nostre caràcter llatí i mediterrani que fa que tinguem la pell molt fina a la critica i molta facilitat de fer retrets i acusacions exagerares entre nosaltres. Es nota que ens manca cultura política. Si a més a més, tot això li sumes el caràcter català d’emprenedor que ens empeny a voler crear el nostre “quiosquet” abans d’anar junt amb un altre, tenim un còctel perfecte perquè es doni el camp adobat a les divisions i lluites fratricides entre els catalans independentistes.

Després de militar 18 anys a ERC, cansat de veure com no s’aprofitava la victòria a les eleccions del Parlament del 2003 per aconseguir engegar el procés per la independència, sobretot durant la tramitació de l’Estatut, vaig decidir intentar-ho de nou des de la societat civil i ajudar a crear un nou projecte polític que teòricament havia de ser quelcom diferent a un partit.

Per això a finals de l’estiu del 2008, mig emprenyat per la manca de reacció dels polítics catalans, vaig decidir tirar pel dret i junt amb altres companys, vam planejar portar milers de catalans a Brussel·les per reivindicar el Dret d’Autodeterminació de la nació catalana. Per sorpresa meva, l’èxit va ser tant gran que va esperonar a altres companys que com jo, també estaven frustrats i emprenyats de l’actuació dels partits polítics, a agafar la torxa que vam encendre a Brussel·les i portar-la a més de 500 pobles en forma de referèndums d’autodeterminació.

La setmana passada Barcelona va encendre el peveter de les olimpíades sobiranistes que ens il·luminarà fins el dia que aconseguim guanyar la llibertat. Amb el que ha ocorregut durant aquest any passat i encara més aquests darrers dies amb les partits polítics catalans, tinc més clar que mai,  que ha de ser la societat civil qui lideri el procés cap a la independència i els partits només faran el darrer pas final. Fer-ho abans, és una tasca impossible donada la nostra democràcia i idiosincràcia dels catalans.

Endavant les Atxes!!

A la propera part explicaré que penso com ho hauríem de fer per aconseguir avançar definitivament cap a la independència i que el títol ja ho deixa entrevuere.

Nota: A continuació detallo alguns articles a la premsa que pensen com jo que és la societat civil qui ha de liderar la independència i que vaig penjar al Facebook junt amb els meus comentaris:

 

Vostès tenen un problema. Toni Aira a elSingulardigital.cat

Toni Aira:”Llenya als ja convençuts. A mirar d’atiar-ne les contradiccions, les pors, les prudències, les estratègies i les tàctiques (legítimes com les dels altres). Res de construir ponts. Res d’entesa. Xou. Festival. Mascletà sobiranista. Vaja, el de sempre però amb unes altres sigles. La suma menys que zero. Aquí al sobiranisme sí que hi ha per dir-li: “vostès tenen un problema”. I es diu partits polítics.”

Herois Solitaris. Toni Soler a l’Ara.cat

Toni Soler diu “El sobiranisme necessita més base social, més prestigi i realisme; l’acampada Tena i Cia pot fer l’efecte contrari. Per no parlar dels pits de la Lapiedra, els saltirons J.Jump i crits “botifler” als altres diputats de tots els partits. Aquest país de fireta, de barretines i varetes màgiques, d’herois solitaris envoltats de traïdors per totes bandes, ni és el meu, ni crec que arribi mai a ser sobirà”

 

L’hora de treballar tots per l’Estat propi. Ramon Carner del CCN a l’Avui.cat

Carner del CCN: “De les experiències se n’aprèn…hem après que el procés cap un Estat propi l’ha de liderar la societat civil. És trist constatar que als partits polítics un arbre no els deixa veure el bosc. El tacticisme electoral els porta a ser incapaços d’engrescar els ciutadans…considerem que la societat civil organitzada s’ha de posar al capdavant”
Un altre que pensa com jo.

 

Alfred Bosch: Portaveu de Barcelona Decideix. Entrevista a l’Avui 12.04.2011

A la mateixa conclusió he arribat jo. Ho podeu llegir als meus darrers articles i comentaris. Bosch diu “S’ha de començar de bell nou. Ha quedat molt clar que ha de ser des del món cívic que hem d’estirar els polítics i les institucions”
Aquest és el camí. Però prou friquisme. Cal ser seriosos i ben organitzats si no pot ser contraproduent.”

 

El catalanisme valent de Salvador Cot a Nació Digital.cat

LA INDEPENDÈNCIA ÉS MASSA IMPORTANT PER DEIXAR-LA NOMÉS ALS PARTITS.
“Dels milers de voluntaris de Barcelona Decideix, ningú no n’esperava cap compensació material. No hi havia partits ni càrrecs a repartir. No eren allà per demanar res, sinó perquè tenim la raó. Ha estat una mobilització transversal del catalanisme popular, sense sectarismes. Ningú no hi ha vist la més mínima maniobra partidista..”

10-A, doble interpretació. Vícent Sanchís a Nació Digital.cat

Sanchís no es deixa emportar per les emocions i mira de ser objectiu. Diu al final “L’èxit, relatiu però indiscutible, del 10-A, permet continuar pensant que tot és possible en un temps raonable. L’activisme civil que l’ha fet possible ha de reflexionar ara quina serà la pròxima jugada.”
Vet a aqui el punt per mi clau per aconseguir la Independència. L’activisme civil ha de forçar als partits a moure’s cap a ella.

Més enllà del 10A. Jaume Claramunt al boc Ja no ens alimenten molles

“El país es troba en un moment crucial d’ençà 1714, és a punt de ser vençut definitivament, aquest cop per ofegament econòmic. De la continuïtat del moviment de les consultes…cal donar sortida la força d’aquest moviment i en dependrà el nostre futur com a nació. Hem de ser conscients de la gravetat del moment i oblidem el tacticisme, el regat curt, la lluita fratricida. Siguem, a partir de demà, només catalans.”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!