Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

13 de juliol de 2009
7 comentaris

Finançament: Som el que som, un poble esclau amb mentalitat d?esclaus.

Els espanyols el 1714 varen entrar a Barcelona desprès de 14 anys de fer una guerra per conquistar-nos i la varen guanyar. Com a dret de conquesta, es varen quedar amb el poble català com a esclaus de guerra.

Han passat quasi 300 anys i tot segueix igual. Hem viscut fins i tot una guerra encara no fa 70 anys a on els espanyols n’estan orgullosos d’haver-la fet i vençut. Un posterior intent de genocidi cultural duran 40 anys a la nostra llengua i cultura que ara, per dissimular segueix fent-ho amb més subtilesa. En ple segle XXI els catalans som encara dins d’una teòrica Unió Europea democràtica, a ulls dels espanyols els seus súbdits, ens devem al seu rei, l’hereu del darrer vencedor de la guerra i a la seva constitució feta sota la tutela dels militars que la varen guanyar.

Només fen un cop d’ull a les noticies i declaracions dels polítics catalans , com també els articles d’opinió dels periodistes “consagrats”, en tinc prou per veure perquè els catalans tenim més que assumit la nostra esclavitud. Si tinguéssim mentalitat de poble lliure i sobirà, mai acceptarien ni tant sols entrar a negociar el finançament dels nostres recursos. El que és nostre, és nostre i els altres no poden decidir que volen fer amb ells. Però cap dels nostres representants ha manifestat que els catalans som lliures de fer el que volen amb els nostres diners, tots han acotat el cap i diuen a l’amo, si us plau, donem una mica més de menjar per poder treballar millor i així poder rendir més per pagar-vos més impostos.

(continua)

Mentrestant els espanyols ens menyspreen, perquè a ells tampoc els agrada que els esclaus protestin.  Com a bons afrikaners, els espanyols els molesta molt que els esclaus de les colònies reclamen quelcom,  encara que sigui una mica més de menjar.  Amb una tradició de més de 500 anys de conquesta i esclavitud, tots els espanyols de petit ja els ensenyen que a l’esclau no se li ha de donar gaire corda, sinó es rebota contra tu. Ho han patit duran els 200 anys darrers i ho tenen molt present encara. Per això el PP va fer un crit al cel a l’aparent intent del ZP de l’Espanya plural, però vist els resultats, deuen estar la mar de tranquils. Ara els mateixos esclaus, accepten el principi d’esclavitud fonamental de què l’amo sempre té raó sense protestat. Amb aquest acord de finançament estan d’acord que l’amo pot fer el qui l’hi doni la gana independentment del que hagi promès abans.

Que s’han cregut aquests esclaus catalans!!. La paraula donada per l’amo, no serveix pels esclaus, només és vàlida pels altres amos!

Un dia històric diu un dels capitosos dels esclaus. Mentre l’altre capitós caigut en desgràcia des de fa 6 anys diu que ens han enganyat, perquè ell hauria aconseguit una mica més.  Aquest darrer capitós té clar que no pot enfadar-se molt amb l’amo perquè té l’esperança de què aviat potser el farà a ell el capitós favorit. Nogensmenys que l’amo li ha dit més d’una vegada que està molest amb el primer capitós per ser tant bocamoll, incompetent i voler marcar el paquet sempre encara que això faci quedar malament a l’amo. Per què no?, es pregunta aquest capitós caigut en desgràcia si ha estat duran 23 anys el capitós favorit per l’amo i rebut amb totes les reverencies que es poden fer a un esclau. Per què no ho podrà tornar a ser-ho durant 23 anys més?

Mentrestant els esclaus de carrer, segueixen treballant de valent per que l’amo estigui content però ara, sense poder protestar de res. Aquest acord és històric els hi han dit!.

Els catalans no existirem mai com a poble lliure si no som capaços de plantar-nos i dir als espanyols, que amb els nostres recursos ells no tenen res a negociar. Com a molt només poden demanar-nos si ens interessa que els hi fem un préstec a tornar quan toqui, igual que fan la resta dels països.

Mentre això no passi, els catalans som els que som pels espanyols, uns esclaus aconseguit gràcies al dret de conquesta.

Si vols deixar de ser un esclau, només hi ha una sortida, o demanes la independència o t’exilies com jo, però si ets patriota i vols tornar un dia per morir a la teva terra lliure, també només hi ha un camí per ser lliure: 

La candidatura transversal i unitària que proclami la independència al Parlament.

Endavant les atxes

Endavant Reagrupament!

 

  1. La realitat és que aquest govern ha pactat un finançament i que d’aquí a un any hi haurà eleccions. Caldrà veure quins seran els resultats d’aquests tres partits, i quin el resultat de CiU, que s’hi oposa, tot i que els electors suposo que tenim memòria històrica i sabem quins han  estat els pactes i les renúncies d’aquests. També sabem que el poble de Catalunya no té un partit claramant independentista a les nostres Corts. I en aquest sentit, si som capaços de generar il·lusió des del no-res, sense presència mediàtica, i vencent murs impossibles a priori, tindrem ja una lleugera impressió de si Catalunya i la seva ciutadania accepten aquesta situació o no es resignen.

    Ja veurem què passa d’aquí un any. Repeteixo, els resultats especialment de ERC, i la possibilitat que Reagrupament tingui uns resultats acceptables.

    Cal ser optimista.

  2. El problema és que a més del 70 % de la població ja els va bé estar en aquesta línia, i del prop del 30 % una bona part només fa proclames i deixa de banda la preparació del país per assolir aquest objectiu. a l’Europa del s. XXI no hi tenim Moisès que alliberi de l’esclavatge i sobretot a qui no vol ser alliberat perquè està convençut que iure sota l’esclavatge és el seu estat natural.
    Primer cal crear les condicions perquè les persones vulguis ser lliures, i això no aconseguirem amb estirabots. Perquè creix el sentiment sobiranista (ui, quasi el 17 %!! Bufa!!!) i no els vots a partits sobiranistes (PRC, EC, CUP’s, ERC) : doncs perquè els plantejaments i estratègies són errònies.
    Fa 17 anys, quan Josep Huguet va articular el concepte d’expoli fiscal totes les persones del mundillo i grupuscles, per no dir els grossos Ciu, Psc i Ic, se n’enfotien i l’acusaven de ser un fantasma. Avui, és un terme que forma part no ja del discurs sobiranista, sinó fins i tot el del catalanisme moderat.
    Perquè el Parlament pugui proclamar la independència fa falta que hi hagi una majoria. Una majoria vol dir més del 50 % de vots emesos. Tu, des del teu exili daurat, creus que això va per aquí? No sé en quin planeta vius, però ja estic a prop de la connurbació lleidatana i això ni fumats ens o creiem.
    D’aquí uns anys veurem quina és la sort del terme i concepte “pluja fina” que ara tan fa riure als essencialistes.
    L’error és no adonar-se’n que la majoria dels catalans són reformistes i opten sempre per fites assolibles. Tenim el gran exemple de l’estatut retallat i la seva aprovació en referèndum: malgrat que tothom sabia que el pacte Zapatero-Mas ens havia deixat en calces i sotenidors, la inmensa majoria dels electors hi van donar suport.
    ERC sí que ho ha entès. És la teoria de Carod-Rovira del recorregut en autobús amb múltiples parades. Ja ens va dir en el seu dia que en cap resa: “Destinació Independència”. El seu objectiu, com a bon polític i com a independentista, és deixar al seu país millor que estava i més a prop de la seva independència.
    Apa, a païr-ho!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!