Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

12 de juliol de 2009
3 comentaris

Les tres línies verdes d?Esquerra

Aquest article el vaig escriure el dos d’abril del
2009 i no he pogut d’estar de tornar-ho a reproduir-ho. Vaig dir que no escriuria
més sobre el meu expartit, però no m’he pogut aguantar davant d’aquesta presa
de pel i per veure si els militants del meu ex-partit s’anadonen de qui tenen a la direcció. Seria hora que despertessin i entre tots, ens unissim per fer el que Reagrupament està mirant de fer: Una candidatura unitaria i transversal que proclami la independència al Parlament. Segur que s’acabaria tot els problemes de finançament!!. Com podreu llegir, dues de les tres línies s’han trepitjat, ara només queda la tercera. Que us aposteu que també serà trepitjada?

————————–

 

Hi havia una vegada tres línies vermelles que no es
podien trepitjar. Unes línies que havien estat posades el juny del 2008 per l’aleshores
recentment elegit president d’Esquerra, en Joan Puigcercós, com a condició per
continuar el pacte amb el PSOE de Catalunya i Iniciativa per governar la Generalitat.

Unes línies en què, fins aquell moment, els dirigents d’Esquerra
no havien ni tan sols pensat. Però forçats a donar una resposta al descontentament
dels militants i pels bons resultats obtinguts per la candidatura d’en Joan
Carretero i la Rut
Carandell, els actuals valedors del tripartit es van veure
obligats a marcar paquet amb aquestes línies vermelles. Unes línies –oh!, quina
casualitat!– que eren pràcticament les mateixes que en Joan Carretero havia
explicat que ell faria servir si guanyava el congrés.

 

 

(continua)

Recordem les línies vermelles:

 1)Una defensa de qualsevol agressió al model d’immersió lingüística. A tall d’exemple,
es va dir que ERC impediria que s’apliqués la tercera hora de castellà.

2)Que és negocies per obtenir el millor finançament que l’Estatut preveu i
que ZP complís la llei de terminis que marca l’Estatut.

3)Una resposta contundent i unitària a la retallada del Tribunal Constitucional.

 

Fem una anàlisi per veure que vermelles que estan quedant
les línies que el president d’Esquerra va emfasitzar que no es podien trepitjar
si no es volia trencar el pacte de govern.

 Diagnòstic de l’estat de la primera línia vermella:

La primera cosa que ens hauríem
de preguntar és, amb referència al decret de la tercera hora del castellà:

¿Com és que Esquerra no va
forçar el govern de la
Generalitat a presentar un recurs d’inconstitucionalitat quan
el govern espanyol va fer aquest decret?

Un decret que experts juristes
i professionals de l’ensenyament han dit que trepitja les competències
exclusives en educació de Catalunya.

La resposta és:

Esquerra no ho va forçar el president
Montilla a presentar recurs, penso que ni tan sols ho va intentar. El que va
fer és anunciar que Esquerra seria el garant mentre estigués al govern per impedir que s’apliqués la tercera hora de castellà
en comptes de presentar un recurs. Un recurs que hauria permès que mentre no es
dictamina que el govern de la
Generalitat té tota la força legal i moral per no aplicar-la o
si a més surt a favor de Catalunya, independentment que Esquerra estigui o no al
govern de la Generalitat,
el decret no s’aplicaria. Ara, en canvi, ¿com podrà impedir-ho Esquerra al
govern de la Generalitat
si la Conselleria
d’Educació és a les mans dels socialistes o del PP en un pacte com al País Basc?.

En un intent de marejar la
perdiu i amagar les seva responsabilitat, la resposta d’Esquerra fou arribar a un
acord amb el conseller Ernest Maragall per traspassar la responsabilitat als centres
educatius de decidir sobre si la tercera hora és per al castellà o per a l’anglès
o per al català. D’aquesta manera, deixen la porta oberta a la possibilitat que
si un centre educatiu o una escola privada concertada creu convenient utilitzar
aquesta tercera hora per ensenyar el castellà en comptes del català, ho pot fer
sense cap problema. Segons denuncia l’escriptor Víctor Alexandre, això
ja està passant en certes escoles de Sant Cugat
.

 

Conclusió: per mi, la primera línia ha deixat de ser vermella per ser verda: ja es
pot trepitjar sense cap problema, que Esquerra no farà res per impedir-ho.

 

Diagnòstic de l’estat de la segona línia vermella:

¿Hi ha algú que en aquests moments
creu que Catalunya rebrà els diners que diu l’Estatut, que segons alguns
experts haurien de ser entre 5.000 M€ i 6.000 M€ i la Cambra de Comerç, que és un
òrgan proper sempre a qui governa, diu 3.800 M€?

¿Creu algú que una vegada el PSOE
digui prou i que això és el que hi ha (menys de 1.400 M€ segons se li va escapar al
Saura), el PSOE de Catalunya no votarà el que decideixi el seu cap a Madrid?

¿Quans terminis s’han de
incomplir per dir que ja n’hi ha prou?

¿Creu algú que després que
Esquerra no ha fet cap mostra que la seva amenaça era seriosa si es trepitjava
aquesta línia vermella, durant tot aquest sainet de negociacions infructuoses, d’incompliments
de terminis que marca la llei, de no fer cas de la bilateralitat que marca
l’Estatut quan s’ha convocat totes les comunitats autònomes, en definitiva, de
tota questa presa de pèl que ha estat fins ara la negociació del finançament,
Esquerra no acceptarà el que el PSOE de Catalunya decideixi independentment que
sigui molt menys del que marca l’Estatut?

¿Com és què hi ha tanta por a
fer un referèndum als militants per consultar si estaran d’acord amb la xifra
aconseguida?

 La resposta és:

Tot apunta que s’acceptarà amb
qualsevol excusa (des de que és culpa de Mas per haver pactat amb el ZP, o de
la crisi o que CiU a trencat la unitat..etc) per justificar el pobre acord que
el PSOE decideixi donar a la seva sucursal de Catalunya.

 

Conclusió: per mi, la segona línia ha deixat de ser vermella per ser
verda: ja es pot trepitjar sense cap problema, que Esquerra no farà res per
impedir-ho.

 

Diagnòstic de l’estat de la tercera línia vermella:

La sentència del Tribunal Constitucional
ja deu estar escrita, però el govern espanyol, possiblement conjurat amb la seva
sucursal a Catalunya, no deu creure convenient fer-la pública en aquests
moments. Però gràcies a algunes filtracions, ja se’n comencen a saber alguns
detalls.

Tot apunta que definitivament la
sentència deixarà l’Estatut sense cap bri de sobiranisme per a Catalunya i quedarà totalment
supeditat a les lleis que aprovi el govern espanyol. Fins i tot, qualsevol cosa
que faci referència als símbols de Catalunya, al fet que siguin considerats
nacionals, també serà prohibida.

El secretari d’Esquerra, en
Joan Riado, no sabem si per un lapsus o no, ja va respondre que per Esquerra el
caràcter “nacional” dels símbols no és important, que importen més els diners
del finançament! Collonut, això sí que és un partit de principis! Suposo que en
Ridao deu estar en línia amb en Puigcercós, que va fer pujar la bandera
espanyola a totes les conselleries d’Esquerra sense dubtar quan el Montilla li
ho va ordenar.

La qüestió és si a Esquerra no
li importa que els socialistes espanyols treguin la crosta  nacionalista dels
mitjans de comunicació catalana, que tant els fa que es prohibeixi l’ús del mot
nacional als himnes i símbols de
Catalunya, que s’ha d’hissar la bandera espanyola a les conselleries d’Esquerra
i obligar-ho també als ajuntaments quan vénen de visita els consellers
d’Esquerra, que després de 3 anys d’estar governant no han aconseguit impedir
que tanquin TV3, que contracten empreses de seguretat relacionades amb els
atacs feixistes i anticatalans, etc., després de tot això ¿hi ha algú que encara
creu que aquesta direcció d’Esquerra, una vegada ha acceptat tots aquests atacs
directes a la sobirania catalana, realment actuarà en conseqüència i estarà
disposada a trencar amb el Tripartit quan la sentència del TC dictamini
oficialment el mateix?

La resposta és:

No, companys, una vegada han arribat
fins a aquest extrem, tampoc no faran res per trencar el govern. Un govern,
recordem-ho, en què el principal partit i el president són membres del PSOE, i comunitats
autònomes del PSOE, com també el defensor del poble de l’estat espanyol, que
també és militant del PSOE, com el president de la Generalitat, José
Montilla, varen presentat recursos d’inconstitucionalitat a l’Estatut.

Conclusió: per mi, la tercera línia ha deixat de ser vermella per
ser verda: ja es pot trepitjar sense cap problema, que Esquerra no farà res per
impedir-ho.

 

Però el pitjor de tot no és que les línies vermelles són
ara més verdes que mai, sinó que la credibilitat dels actuals dirigents
d’Esquerra és tan pobra que encara que actuessin coherentment i trenquessin el
govern tripartit, ningú se’ls creuria. Molta gent pensaria que en aquests moments
ja és impossible que els ciutadans no pensin que no hi hagi quelcom d’amagat.

 

A Esquerra fa
temps que les línies vermelles s’han transformat en verdes. Fa temps que, faci
el que faci, l’actual direcció d’Esquerra ha perdut tot el crèdit necessari per
poder tenir la confiança dels electors. Només amb una renovació total i
profunda de la cúpula del partit i amb una decidida política de fets, i no de
paraules, cap a la sobirania, podrem recuperar la credibilitat perduda i tornar
a pensar realment a aconseguir la majoria necessària per aconseguir la
independència de Catalunya.

  1. És lògic que no te’n puguis estar. Pensa que el teu discurs només s’argumenta a l’entorn d’allò que fa o deixa de fer l’únic partit independentista al Parlament i el majoritari.
    Ara una reflexió sobre allò que tan t’agrada: l’eox dreta – esquerra. Per tu nano!
     

    En Pujol i la coalició que li donava suport eren, com el seu ADN polític indicava, liberalisme amb accent cristianodemòcrata, tot això cohesionat pel seu nacionalisme de caràcter essencialista i orientació classista, que va afavorir als serveis privats a costa dels serveis públics. El subsidi a l’escola privada (concertada), gestionada per l’Església, era el més elevat de la UE-15, mentre que la despesa pública per alumne era dels més baixos de la UE-15, perpetuar el sistema escolar més polaritzat per classe social que existia en el nostre continent . El nacionalisme conservador català sempre ha tingut una concepció classista del que és Catalunya.

    No van ser les dretes sinó les esquerres les que van liderar a Catalunya la lluita per la identitat catalana durant la dictadura. Amb l’única excepció de Jordi Pujol, la gran majoria de la direcció de CiU no va participar en la lluita antifranquista. Artur Mas, el seu actual dirigent, estava preparant les seves oposicions durant la dictadura, tal com havia fet José M ª Aznar. En canvi, José Montilla, Joan Saura i Josep Lluís Carod-Rovira, però, havien participat tots ells (així com els partits que van liderar) en la lluita antifranquista, havent estat un component essencial d’aquesta lluita la recuperació de la identitat nacional catalana.

    Les esquerres representaven a les classes populars, que eren les que havien patit més la discriminació en contra de Catalunya i les prioritats establertes pel govern CIU, durant els anys que va governar Catalunya. El govern conservador havia gastat menys en els serveis públics de l’Estat del Benestar que la majoria de CCAA rebent una despesa pública menor del que li corresponia, va dedicar menys fons als serveis públics, en part degut com a conseqüència d’afavorir als serveis privats. D’aquí que la despesa pública social rebuda per un treballador a Catalunya per als seus serveis era menor que el rebut per un treballador andalús i / o extremeny en la seva CCAA. S’explica així que el Govern de la Generalitat hagi estat fins i tot més bel·ligerant que CIU en la seva confrontació amb el govern central, per corregir el seu dèficit de despesa pública procedent de l’Estat. El govern d’entesa ha canviat les prioritats de la despesa pública afavorint clarament els serveis públics, però la despesa pública per càpita continua sent insuficient per desenvolupar l’estat del benestar català al que Catalunya aspira i creu que es mereix donat el nivell de desenvolupament econòmic que té.

    La dreta catalana, sovint, ha posat els seus interessos de classe per sobre dels seus interessos identitaris. L’últim exemple és que Convergència i Unió va escollir integrar-se en el grup liberal europeu (que havia votat en contra del reconeixement de l’idioma català a la UE), que representa millor els seus interessos de classe (tal grup va votar a favor de l’expansió del temps de treball a 65 hores).
    Apa, salut i de bon pair, eh!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!