Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

14 de maig de 2009
19 comentaris

Carta de comiat als companys d?Esquerra

Benvolguts companys,

Aquesta carta és per anunciar-vos que el militant Manuel Bargalló i Alabart, amb el carnet 18.051, deixa de militar a Esquerra Republicana de Catalunya després de 18 anys de fer-ho.

No ha estat una decisió fàcil, com tampoc n’estic content, però atesos els darrers esdeveniments, és la millor opció que puc triar.

Com molts de vosaltres ja haureu llegit, des de fa temps he estat molt crític amb l’actuació de la direcció d’Esquerra, i si ho he fet, ha estat perquè creia que hi havia la possibilitat de posar-hi remei. Primer, vaig pensar que podia fer veure a la direcció que estava equivocada en la seva estratègia de pacte amb el PSC-PSOE, i més tard, veient que no rectificaven, malgrat totes les raons esgrimides, vaig decidir d’apostar per forçar el canvi d’aquesta direcció que ha portat a Esquerra a ser un partit amb més exvotants que votants i qui sap, pot ser que també amb més exmilitants que militants.

(continua)

Però no ha pogut ser, a vegades un no pot aconseguir el que vol. Encara que he mirat d’explicar, penso que carregat de raó, que contraproduent que és l’actual estratègia i sobretot la manca de credibilitat que té l’actual direcció d’Esquerra, vosaltres, companys militants, no ho heu volgut veure. Ja se sap, quan es tracta de temes relacionats amb les persones, la racionalitat sempre queda supeditada a les emocions, i en aquest cas de la direcció d’Esquerra, també al component de poder conservar la seva feina com a polítics professionals.

La professionalització de la política, cosa totalment legítima si es pensa que a casa nostra es pot fer política com en un país normal, és per a mi contraproduent per a la lluita independentista, ja que el problema companys és que no estem justament en un país normal. Els Països Catalans no són cap país ni cap Estat, són només una nació sotmesa a la colonització d’Espanya i a vegades em sembla que alguns dirigents d’Esquerra ho han oblidat. En aquest context, la professionalització de la política és per mi inversament proporcional a les possibilitats d’aconseguir la independència.

Estic segur, però, que molts de vosaltres, companys militants d’Esquerra, si continueu donant suport a l’actual direcció d’Esquerra, no ho feu per les mateixes raons que tenen els que han fet de la política una professió, sinó perquè encara creieu que la pluja fina i el patriotisme social, pactant amb el PSC-PSOE, és una bona estratègia per aconseguir crear les complicitats independentistes que en Carod i en Puigcercós diuen que són necessàries abans de començar a fer els passos per proclamar la independència. Tranquils, companys, no ho penso criticar més. Ja he gastat massa tinta a fer-ho i si davant de la situació actual no ho voleu veure, és que potser no ho fareu pas mai.

Tot plegat, aquesta situació m’ha fet recordar quan em vaig divorciar ara fa deu anys després de catorze anys d’estar casat, més sis anys de festeig, amb dos fills i una casa nova per estrenar amb la seva hipoteca corresponent. La meva exdona la coneixia des dels disset anys i vaig passar moments únics amb ella; vàrem treballar tots dos junts de valent per tirar endavant el matrimoni, vàrem criar els nostres dos fills amb il·lusió i vàrem viure moments inoblidables durant els vint anys en què vàrem compartit les nostres vides. Però al final tot se’n va anar en orris. No fou pas de cop, sinó que gradualment ens vàrem distanciar. Cadascú tenia unes inquietuds i una visió de la vida massa diferents que al final varen passar factura. Però per a mi fou molt dur i la sensació que havia malgastat quasi tota la meva joventut en un projecte vital per arribar a aquella situació em va deixar molt tocat anímicament. Feia més de dos anys que la nostra relació de parella era tot menys una bona relació, però per compromís donat i fidelitat, m’entossudia a continuar, malgrat els signes més evidents que ja no hi havia cap mena de vincle sentimental entre nosaltres. Al final va ser ella que va fer el primer pas quan menys m’ho esperava, sobretot tenint en compte el moment en què ho va fer. Ara, deu anys més tard, torno a estar casat amb un altre projecte vital, amb altres dos fills petits i plenament feliç d’haver pogut tenir aquesta segona oportunitat. No li faig cap retret a la meva exdona, he aprés molt de tot plegat i només puc donar-li el meu agraiment pels dos fadrins que m’ha donat.

Amb Esquerra Republicana de Catalunya he viscut una situació similar. Durant divuit anys he treballat de valent per donar a conèixer el missatge independentista als meus amics i parents, al meu poble, he lluitat durant anys sense defallir en les pitjors circumstàncies quan hi va haver la fugida del Colom i la Rahola, he viscut moments meravellosos amb els resultats del 2003 i el 2004, com també d’altres de pitjors, sobretot darrerament; en definitiva, he dedicat la joventut i part de l’etapa d’adult per fer créixer ERC perquè pensava que era la millor opció per aconseguir l’únic que m’importa: la independència de la meva pàtria.

Però, companys militants d’Esquerra, la direcció del partit en què tant confieu ha triat el pitjor moment, si és que n’hi ha algun de bo, per dir-nos a una part important de la militància que tenim com a prioritat la independència que al partit hi sobrem. No és gaire intel·ligent fer-ho davant d’unes eleccions europees i quan falta menys d’un any, com apunten molts analistes, per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Però sembla que els sentiments emboiren la racionalitat d’alguns, i en comptes de mirar de sumar, s’aboquen a fer fora del partit els que no combreguen amb ells sense que els importin les conseqüències.

És el senyal per mi definitiu que no hi ha res a fer amb l’actual Esquerra, i per tot això, ara he decidit definitivament deixar de ser-ne militant.

Ja sé, companys, que alguns de vosaltres pensareu que encara hi ha possibilitats de poder canviar l’estratègia d’Esquerra, i d’altres direu que dividir l’independentisme no és bo. Però igual que en el meu primer matrimoni, el fet que la teva parella, en aquest cas l’executiva d’Esquerra, no només no et vol escoltar, sinó que et demana i exigeix que marxis, és, a part d’estúpid, molt contraproduent per a ambdues parts entossudir-se a intentar continuar junts. Massa diferències que impedeixen poder compartir unes sigles, que, per cert, fa temps que ja foren escapçades. Com també crec que el sobiranisme que defensa l’actual Esquerra és molt diferent del que jo penso i he pensat des de el primer dia que vaig entrar a militar el 1991.

Per això, a partir d’ara, en aquest bloc trauré tots els articles que vaig fer criticant l’executiva d’Esquerra. Per mi ja és aigua passada i no portarà res de bo que hi estiguin publicats. Igual que va passar amb el meu matrimoni, en què vaig decidir no fer cap retret a ella, he decidit fer el mateix amb Esquerra.

A partir d’avui, el meu objectiu és dedicar tots els meus esforços en la lluita independentista, sense perdre més el temps a fer pedagogia als qui no volen posar-se a la raó (de fet, igual que passa amb els espanyols). Per això ara la meva prioritat és donar vida al moviment sobiranista que Reagrupament Independentista està duent a terme, per aconseguir que aviat tinguem una candidatura d’ampli espectre al Parlament de Catalunya que proclami la independència. Ens queda poc temps i ara és el moment de fer-ho.

Però no puc acomiadar-me de tots vosaltres sense donar-vos les gràcies, companys d’Esquerra, per haver-me donat l’oportunitat de poder treballar per la independència de la meva nació. Gràcies per haver pogut conèixer tants patriotes de pedra picada i gràcies sobretot per haver-me ensenyat la manera com no s’ha de fer política per aconseguir la nostra llibertat.

Visca la terra!

Salut i independència!

  1. Sento tot el que està passant. Jo no pactaria mai amb el PSOE, sota cap circumstància. Ara bé no sé si és la millor manera abandonant el partit. Ja n’he viscut d’altres d’aventures de formacions de partits, i tot ha quedat en aigua de borraines. Malauradament la política  catalana està en un atzucac.

    salut i visca la terra des de l’Ebre.

  2. L’actual direcció d’ERC és el suicidi, és la incompetència política més aberrant. Huguet acaba de dir que ja li va bé el “cafè per a tots”. S’han ficat en un camí sense sortida. Us imagineu el Macià com a soci minoritari d’un Tripartit liderat per Negrin o Largo Caballero? us imagineu en Gandhi formant govern amb Lord Mountbatten? O Mandela formant govern amb en Leclerc? Intel.ligència, senyors, intel.igència! I resultats!

  3. Quan deixem, un projecte personal o col·lectiu, sempre es per millorar i no cometre els errors del passat, espero i desitjo que R.CAT sigui el definitiu pel be teu i el de molta gent que hi confia.

    Visca la terra!

  4. Manel,

    t’entenc perfectament. Ho expliques molt bé. I encara expliques millor perquè ara el que cal és una altra cosa, un projecte nou, regenerador i realment útil per a la nostra causa, no per a la dels unionistes.

    Per més “amor i fidelitat” que es tinguin a unes sigles… les sigles i els partits només són instruments per a una finalitat. I Esquerra ja no és útil, més aviat tot el contrari, és un obstacle en el nostre camí cap a la llibertat.

    Endavant! Sumem tots els suports possibles… i endavant!

    una abraçada

  5. Manel, amic Manel,

    No estaràs sol en la “travessia del desert” cap a la Independència.
    El camí serà dur, ho sabem tots, i l’inici, més encara. És el que té obrir camí.
    No hem de mirar endarrere. Ja no.

    Una abraçada.

  6. És curiós company les voltes que dona la vida, fa poques setmanes era jo qui et demanava confiança en l’estratègia d’ERC i al final hem fet el pas gairebé a la vegada. En tot cas cal treballar de valent. Una opció nova només és valida si suma i no divideix. Cal crear un espai desacomplexat no integrat únicament per exmilitants o exvotants d’ERC, sinó especialment per militants i votants sobiranistes d’altres formacions per tal que es visualitzi la importància real de l’independentisme a Catalunya.

  7. Perdoni però em recorda aquell acudit que diu: “juntes dos trotskistes,qué tens??” 
    -Tres partits!!
    Feu el ridícul, tot i que amb bona voluntat (alguns). Atomitzeu el vot indepe.
    Feu competicions d’inmaculat esencialisme. Ja os esteu donant puntades per les cadires ( no hi haurá per a tots, i ho sabeu). I…sap que em fa pudor??
    al llarg de l’historia, cada vegada que un sonat  parlaba amb paraules que defineixen conceptes etèris i grandiloqüents, la gent acababa a trompades, decebuda i ranconiosa. Ja vos ho fareu, aviam a l´hora de la veritat quants companys i companyes (i viceversa) renunciaran al seu sou. Deu ens alliberi dels salvapàtriescridaners.

  8. Tot i discrepar sempre de la teva creació de la realitat i la seva interpretació, no puc menys que desitjar-te les millors oportunitats i el vent favorable. Crec que amb l’exemple de la parella l’has clavat: segur que ella també ha refet la seva vida i ha desenvolupat un projecte al marge de tu. I va ser ella la valenta que va posar les cartes damunt la taula: tu ja no li servies, no havies crescut al mateix ritme que ella. Sempre les dones us ho hem de fer tot més clar!
    Bon viatge, segur però que ara els teus apunts al bloc seran més oberts i no tan monotemàtics. Potser podràs parlar des d’altres cares del poliedre sobre la independència del nostre país. Continuaré seguint-lo, sobretot si has promès només refereir-te a Erc com a un altre partit qualsevol. Sort !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!