Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

9 de gener de 2009
9 comentaris

Israel i Palestina: Un conflicte sense solució ara per ara.

El conflicte Àrab – Israelià amb els palestins com a carn de canyó és d’aquells que per la complexitat que té, cal anar en peus de plom. Tinc amics independentistes que defensen apassionadament les dues parts i després de llegir els seus articles com també alguns dels seus comentaris, he decidit escriure la meva modesta opinió.

En primer lloc, vull que quedi clar que soc un neòfit del tema i mai he dedicat el temps que un tema tan complexa com aquest requereix per poder tenir una opinió fonamentada. És més, penso que des de fora no és possible arribar a entendre tots els matisos que s’hi donen.

Però, aquesta manca de proximitat al conflicte em dóna una perspectiva diferent que em permet fer algunes consideracions.

Sempre abans d’exposar el meu punt de vista, miro de llegir una mica la història. Aquesta ens ha demostrat que molts dels Estats actuals a Europa i Àsia són el resultat de la imposició d’un grup ètnic dins d’un territori determinat, aquesta imposició ha estat moltes vegades fruits de guerres. En altres continents els nous Estats s’han creat desprès de la descolonització i aquesta, s’ha produït també amb moltes guerres.

(continua)

.

Els jueus són un grup ètnic d’origen semita caracteritzat més per la seva religió, que per trets racials o lingüístics, que foren expulsats del seu territori pels Romans el 135 dC. Gràcies a la seva idiosincràsia de ser un grup ètnic religiós junt amb una sèrie de tradicions forçades per les diferents diasporas que han estat sotmesos, han fet que el poble jueu tingui unes característiques que l’ha permès poder sobreviure dispersat per tot el món, malgrat no comptar amb les ajudes derivades de tenir un territori o país que els recolzi. Cap altre poble ha pogut sobreviure, al menys milers d’anys com els jueus, quan han estat expulsats del seu lloc d’origen.

Aquesta mateixa idiosincràsia dels jueus que els ha permès sobreviure dispersats per tot el  món, també els ha fet ser l’ull de l’huracà de la majoria, per no dir tots, dels altres pobles amfitrions a on han viscut. Possiblement perquè els jueus mai s’han volgut integrar i acceptar les tradicions del país d’acollida. 

Els que anomenem palestins són els àrabs sunnites que viuen en la regió de l’Orient Mitjà compresa entre el Mar Mediterrani i el Riu Jordà, també tenen la seva particular història. Els palestins no han estat mai un poble diferenciat de la resta dels àrabs sunnites, vull dir, que a diferència d’Europa a on tenim molts pobles molt ben delimitats per un territori, llengua i cultura, en l’Orient Mitjà el poble àrab sunnita ja sigui per la religió mahometana o per les característiques del territori i també de la cultura àrab, no s’ha produït mai aquesta diferenciació. Un àrab sunnita d’Aràbia Saudita, o d’Egipte o de Jordània o de Palestina, tenen més coses en comú que un espanyol andalús i que un de Cantàbria.

La regió coneguda com a Palestina, ha estat sempre sota diferents imperis. Aquest territori, bressol religions i lloc  sagrat per a moltes, sempre ha estat envaït pels imperis dels Faraons, dels Perses, dels Grecs, dels Romans, dels Musulmans, dels Otomans i finalment dels Britànics. Actualment la majoria de la població de Palestina són àrabs sunnites que varen venir durant l’imperi Àrab-Musulmà. 

La il·lustració  i el romanticisme a Europa va obrir la caixa dels trons del que seria l’inici del final dels imperis. La majoria dels Estats Europeus i tots els americans són fruit de l’esmicolament dels imperis francesos, austrohongarès, britànics, rus i espanyol. El fet que en el segle XVII, XIX i principi del XX, molts pobles varen veure néixer els seus Estats reconeguts internacionalment, va fer que el poble jueu també pensen que ja era hora de què ells també tinguessin un d’Estat, malgrat havien perdut el seu territori feia milers d’anys. Aquí va neixer el sionisme o nacionalisme jueu. Els primers sionistes en el segle XIX, varen pensar que el nou estat jueu podria ser a l’Argentina, però al final varen decidir per el lloc sagrat d’on ells havien sortit feia més de 1.850 anys. Poc a poc, els jueus més nacionalistes de tot el món varen anar a Palestina a comprar propietats per poder crear un Estat jueu.

Inicialment molts jueus no eren sionistes, però amb l’Holocaust és varen adonar que només amb diners no hi ha prou per poder sobreviure, que cal també tenir un Estat amb Exercit que els defensi. Com a conseqüència tots els jueus del món, és varen conjurar per crear un Estat jueu a on, pugessin tenir garantida la seva supervivència com a poble. El mateix Albert Einstein, que era un pacifista militant, anti-religiós (encara que cregués amb Deu) i gens nacionalista, va ser desprès de la segona guerra mundial un sionista declarat.

Els palestins a diferència dels seus germans àrabs d’altres colònies, no han tingut mai l’oportunitat de ser lliures per crear el seu propi Estat. Malgrat que varen lluitar per fer fora als turcs, al final varen ser traïts pels anglesos i foren annexionats a l’imperi Britànic. Desprès, la descolonització britànica de Palestina, que fou feta més sota la pressió dels atacs terroristes per part dels sionistes radicals, i de la mala consciencia de tot el món occidental a l’Holocaust produït a Europa, va propicià que es donés llum verda al naixement d’un nou Estat jueu en les terres de Palestina: Israel.

Per un costat, tenim que ningú pot negar que Israel ha nascut en un territori que feia prop de 1.850 anys que no era dels jueus, ja que foren expulsats en el 134dC, sinó que era dels àrabs sunnites, però aquests mateixos àrabs s’havien imposat a la població que havia viscut abans que ells arribessin amb el seu imperi feia més de 1.400 anys.

Podem dir que Israel és per un costat el resultat d’una colonització, i per l’altre costat és el retorn d’un poble a una terra que l’hi fou arravatada per una colonització. Palestina és per un costat una país que mai va existir poblat per àrabs sunnites que prèviament també l’havien colonitzat i que ara estan sotmesos a una colonització.

Tot plegat al final és, que ens troben en la paradoxa que ambdós parts tenen les seves raons històriques i de justícia per reivindicar la seva postura. Tot això sense tenir en compte el tema religiós, amb Jerusalem al mig, que encara donaria per moltes més discussions interminables.

Durant tota la història de la humanitat, en una colonització el poble invasor o colonitzador intenta imposar-se a la població aborigen i fins i tot, mira d’aniquilar-la. El genocidi és més factible quan els colonitzadors saben que per força s’hi han de quedar i que no poden tornar de cap manera a la metròpoli. Els britànics amb els Estats Units, Canada i a Australià, son un exemple clar de genocidi. També es dóna genocidis o intents de genocidi quan hi ha el tema religiós pel mig. Els mateixos jueus ho ha viscut en la seva pròpia pell amb la diaspora sefardita que es va donar sota els reis Catòlics i no cal dir que els àrabs han practicat també el genocidi en molts dels llocs que han conquerit, sinó que preguntin al poble Amazic que encara avui està patint la colonització dels àrabs al nord d’Àfrica.

Però quan en una colonització es troba amb una nombrosa població autòctona que té un nivell social prou desenvolupat, fa del tot impossible que els colonitzadors pugin fer el genocidi.

A Palestina, els jueus han trobat que la seva colonització no pot reeixir com ho han fet els europeus en altres contrades, perquè varen començar tard, en ple segle XX, i també que els àrabs sunnites de Palestina són prou nombrosos i sobretot que compten amb una religió molt forta que implica que pugin rebre l’ajuda dels altres musulmans.

Els àrabs sunnites d’altres estats, per un costat volen ajudar als seus germans palestins perquè la religió musulmana així ho demana, però a per l’altre costat no estan disposats a arriscar els seus estatus de precària prosperitat i benestar, que molts han aconseguit gràcies al Petroli que venen principalment a Occident. Els països àrabs, quan han vist que Israel, després d’alguns intents fallits d’eliminar-lo, amb guerra inclosa, era una realitat que no podien vèncer, poc a poc han anat acceptant la seva existència i han decidit al final no ajudar a la lluita armada dels palestins, al menys d’una manera oficial.

Molts palestins, s’han sentit traits pels seus germans sunnites i han recorregut a cercar ajuda a altres mulsumans. De fet actualment els que ajuden als palestins amb armament per lluitar contra Israel, no són els àrabs, sinó els iranians. Aquests darrers, des de fa 30 anys que intentant exportar la seva revolució xiïta a la resta dels països musulmans. Hamàs que va començar com un grup islamista fonamentalista sunnita, ara en canvi està reben suport directe dels xiïtes.

La resta dels àrabs sunnites, a part dels radicals d’al-Qaida ,no els fa gaire gràcia aquesta situació, començant amb el mateix Moviment d’Alliberació de Palestina o OAP, que ha estat expulsats de Gaza per un cop d’estat molt cruent de Hamàs, però també altres països àrabs com Egipte tampoc recolzen als palestins de Gaza. De fet Egipte té les fronteres amb Gaza tancades fins i tot per l’ajuda humanitària i segons he pogut llegir ni tan sols ha expulsat l’ambaixador d’Israel cosa que en canvi si que ho ha fet Veneçuela!, Ai, pobres veneçolans, van ben arreglats amb el populisme del Chavez.

Els pobres palestins al final, estan en una situació molt difícil ja que estan dividits entre ells fins el punt que es maten, i això els fa ser molt dèbils a l’hora de negociar amb Israel. De fet es diu que l’expansió d’Hamàs al principi fou ajudat per Israel per debilitar l’OAP. Però ara la radicalització islamista xiïta d’Hamàs s’ha tornat en contra d’Israel i sobretot ha deixat als palestins dividits i aïllats dels seus germans sunnites.

Els israelites, viuen la paradoxa de què si volen sobreviure en aquest món, tenen que actuar com a colonitzadors o invasors, quan no ho vol fer-ho, ja sigui, perquè es tracta d’un Estat de dret democràtic i també perquè per fer-ho bé, no queda més remei que emprar les tècniques reprensores que ells mateixos varen patir durant molts anys a Europa per part dels Europeus.

El pitjor de tot, és que a mesura que el conflicte s’enquisti, la por farà que els més radicals  en les dues parts tinguin més possibilitats d’acabar imposant-se. A Palestina, concretament a Gaza, ja ho han fet, i si la guerra continua una mica més, la radicalització promoguda per Hamàs es pot estendre a Cisjordània. A Israel en les properes eleccions, els ciutadans que viuen sota la por de l’amenaces terroristes i sota el clima patriòtic i nacionalista que és dóna en totes les guerres, pot donar llum verda a què guanyin els partits més radicals.

Jo no puc prendre part per cap de les dues parts, senzillament perquè les dues parts tenen la seva raó. Possiblement per cultura i valors occidentals, tinc més afinitat i simpatia amb els jueus, però també com a català que hem patit i estem patint una colonització amb guerres, repressions militar i policíaques incloses, tinc la meva comprensió amb l’anhel de lluita d’alliberament dels palestins.

Però el que si que no puc sentir cap simpatia, és amb l’ús de la força militar i dels atacs terroristes. Uns, com els altres, diran que no tenen cap remei que fer servir la violència. Els israelites diran que tenen el dret a defensar-se si cal amb l’ús de la violència dels atacs terroristes com ho fan els altres països, i els palestins diran que tenen el dret de defensar-se de la colonització que han estat sotmesos amb tots els mitjans al seu abast, tal com també ho han fet altres països en el seu procés de descolonització. Ambdós tenen la seva raó, però nogensmenys com a persona pacifista que em considero, no puc acceptar de cap manera que s’hagi de manllevar vides humanes i sobretot de criatures per resoldre un conflicte. Però em sap encara més greu per les víctimes que vindran abans que es resolgui definitivament. I és això el que em fot més. Com  és que avui en dia, la humanitat, malgrat tots els avanços, no tinguem mecanismes per solucionar-lo?.

Possiblement la solució només pot arribar quan els palestins moderats siguin prou forts en el seu país, fent fora als fonamentalistes islamistes que abonen per l’ús del terrorisme , per tal que al final poguessin rebre el suport total de la comunitat internacional, i per l’altre costat poder negociar amb força amb Israel. Estic segur que Israel vol la pau, de fet estic segur que la desitja, però els israelites han d’entendre que no la podrà obtenir sense que els palestins estiguin convençuts que pactant amb Israel tindran un futur millor. Això implica retornar als refugiats que han perdut la seva casa i les seves terres durant les guerres passades o sinó és possible, que siguin d’alguna forma compensats amb escreix. Però el més important serà ajudar amb tot el que es pugi al desenvolupament del nou Estat de Palestina.

Però tal com estan les coses avui en dia, tot això és utòpic i per tant, no penso prendre partit per cap bàndol. Només desitjo que la cordura s’imposi i arribi aviat la Pau.

  1. Gràcies per aquest article entenedor. Em trob una mica com tu, que entenc que Israel es defensi dels atacs perquè si perd una sola batalla contra els islamistes desapareixerà, i també que els àrabs de Palestina vulguin tenir el seu propi Estat, tot i que ni la seva cultura ni la seva nació no estan en cap perill de desaparèixer. Un trencaclosques realment preocupant!

  2. Si hi ha alguna qüestió anacrònica i cavernicola ha estat la forma en que s’ha creat l’Estat israelià arrossegant al poble palestí en plé segle XX i sota la supervisió i passivitat de Nacions Unides.

    El sionistes poden voler participar d’un estat propi israelià a Palestina en la descolonització britànica després de milers d’anys, però perden la raó per defecte de forma en les formes i la falta de respecte al poble palestí, a més a més creant un nou conflicte greu a escala mundial.

    Mentre l’actual Estat d’Israel i Palestina no els interesse deixar en mans de Nacions Unides la solució al conflicte i tinguen preferència per fomentar la radicalització per a treuren el maxim profit i partit no n’hi ha res a fer a no ser que l’ONU intente arriesgar-se e instar per la força a totes les parts a arribar a acords de pau. 

  3. Manel,

    El teu article és molt coherent i la teva postura personal molt honesta. Però què en pensen del conflicte els teus amics sionistes de Reagrupament, començant pel Joan Carretero?

    Cinta (Moià)

  4. Manel, et segueixo en aquesta pàgina i també en el Bloc Gran. Per molts anys. 

    Aquest article és molt informatiu. I només això és d’agrair.

    No puc estar-me’n de dir, però, que tots aquells cecs que no volen que Israel es defensi són els continuadors del genocidi hitlerià. I no saben què fan. Quina societat volen? Quina? I encara més després de les manifestacions fetes a casa nostra i dels partits que les han sustentades.

    Dispensa el to i no creguis que et faig cap retret.

    Salutacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!