Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

8 de desembre de 2008
5 comentaris

Per què no és possible la unió dels partits catalanistes, de moment

Aquest és un article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme el 29 de Juliol del 2007 a on vaig una reflexió sobre els partís catalans i els partits catalanistes. També intento trobar respostes perquè no és possible segons el meu punt de vista la col·laboració entre ERC i CiU.

Per què no és possible la unió dels partits catalanistes, de moment

En primer lloc, cal matisar què és un partit catalanista. Jo no sé el que en penseu vosaltres, però per mi és el partit que té com a referent principal Catalunya o els Països Catalans. De tots els partits parlamentaris actuals al Principat, només tres en teoria ho són: ERC, CiU i Iniciativa.


El PSC i el PPC són sucursals polítiques de partit espanyols, tal com es pot veure en la xarxa el PSC és solament la seu del PSOE a Cataluña i el PPC és la seu regional del PP a Cataluña respectivament. Potser teòricament, el PSC té una mica més d’autonomia que el PPC, però cap dels dos no té representació pròpia fora dels parlaments regionals o autonòmics. De Cc no cal que en parlem; ell mateixos s’exclouen.


Un partit polític democràtic, sigui catalanista o no, per definició hauria de tenir com un dels objectius primordials la sobirania política del país. Sense ser sobirà de les teves decisions no ets lliure, si no ets lliure no pots tenir la igualtat d’oportunitats, si no tens la mateixa igualtat d’oportunitats no pots aspirar a millorar o progressar el teu benestar gràcies al teu esforç i als teus mèrits. En definitiva, un partit polític que no defensi la sobirania dels seus ciutadans no és un partit polític democràtic, és més aviat una sucursal de carcellers que els opressors tenen per mantenir l’estatus de manca de llibertat dels ciutadans que mantenen sota el seu captiveri.


El PSC i el PPC, com a sucursals, mai no defensaran els interessos dels seus ciutadans en contra del que els manin des de la seu central. En el conflicte entre el govern d’Espanya i el govern de Catalunya, el PSC i el PPC mai no defensaran fins al final Catalunya, els va la seva raó de ser. El PSC i el PPC no es poden considerar partits catalanistes.


Una vegada dit això, la pregunta és: com és que en la situació de manca de llibertat en què es troben els ciutadans dels Països Catalans, i més concretament al Principat, no hi ha una unitat d’acció dels partits catalanistes per a aconseguir-la? És a dir, per què aquí al Principat no passa, igual que al País Basc amb el pacte entre PNB, EA i EB-B, un pacte entre CiU, ERC i Iniciativa?


Com moltes altres preguntes en la vida, no hi ha una resposta única ni fàcil. Però deixeu-me que remarqui una de les possibles respostes, encara que potser no és ni molt menys la que té més força per explicar aquesta estranya manca de reacció unitària dels partits catalanistes: per mi, és la por dels seus líders de perdre la vida…

(continua)

…política, s’entén.


Quan uns polítics, sobretot els dirigents, han fet de la política la seva raó de ser en la vida, quan veuen en perill la seva carrera política, igual que als supervivents quan es veuen en perill, deixen de banda els principis i s’aferren on sigui, encara que això sigui un ferro roent. Molt pocs estan disposats a morir, políticament parlant, és clar, pel país.


El meu partit, Esquerra
, ha sigut un dels que més han patit aquest mal. Quan Esquerra era ERC encara no fa uns 5 anys, tenia el coratge i la innocència típica del partit jove que es pensava que es menjaria el món. Els líders d’ERC es varen creure que era la seva hora i que pel fet que tenien les mans netes i perseguien un objectiu ambiciós com la independència, podrien jugar a la política amb les mateixes tàctiques que els altres sense embrutar-se.


Ara, els líders d’Esquerra, després de tastar com les gasta l’aparell polític d’un Estat que ha fet de la conquesta i la posterior submissió dels territoris conquerits la seva raó de ser, estan acollonits i desorientats de la magnitud de la tragèdia en què s’han embolicat ells mateixos. D’una tragèdia provocada per la seva ignorància en no entendre amb quin tipus d’enemic ens estem enfrontant i alhora enganyats pels cants de sirena d’un dels partits espanyols: el PSC del molt honorable Pasqual Maragall.


En aquests moment els actuals dirigents d’Esquerra no saben cap a on anar; si es passen marcant el paquet i es planten reivindicant un finançament com deia l’Estatut retallat (ja ni tan sols parlo del que ERC demanava o el que fou aprovat en el Parlament el 30 de Setembre), el PSC els fotrà fora sense contemplacions del govern (cosa que ja ha fet anteriorment) amb les consegüents eleccions anticipades, en què saben que patiran una derrota electoral pròpia d’una tragèdia grega. Si en canvi es mantenen al govern, malgrat que han de continuar empassant-se molts gripaus dels espanyolistes que són torpedes contra la línia de flotació del sobiranisme que ERC defensa(va), ho faran com un mal menor.


Els dirigents d’Esquerra segueixen el refrany que diu: Quin dia passa, any empeny, i qui ho sap?, d’aquí a dos anys poden passar moltes coses. Per la majoria d’ells, ara fer pinya amb CiU sense tenir el vistiplau dels seus socis del govern pot posar a prova l’estabilitat del tripartit. Per això el principal interessat a cercar una unió entre tots els partits catalans, inclòs i sobretot el PSC d’en Montilla, és ERC. Està en joc per part dels actuals dirigents d’ERC la seva raó de ser en la vida.


Pel que fa al partit d’alguns dels meus companys blocaires, Convergència Democràtica de Catalunya
, crec que aquest partit ha decidit en el darrer congrés la continuïtat de la mateixa estratègia que fins ara; encara que realment s’ha aprovat una esmena en què es diu clarament que l’objectiu de CDC és aconseguir que Catalunya esdevingui una nació lliure i sobirana a Europa, la direcció de CDC continua jugant a la defensiva, de fet estan jugant la mateixa carta que també li ha anat molt bé al PSC-PSOE contra el PP en les darreres eleccions: la carta de la por, la por de la reedició del tripartit.


Els dirigents CDC no han volgut escenificar i fer el pas definitiu que els joves del seu partit i una part cada dia més creixent del seu electorat reclamen, que és que CDC es declari obertament com un partit independentista. Per què no han fet aquest pas? Doncs perquè han perdut sempre guanyant.

Què vull dir amb això? Doncs que els actuals dirigents de CDC no han deixat de creure mai que la seva estratègia fos errònia, de fet han guanyat sempre, però no prou per manar. Aquesta manca de derrota ha fet que CDC segueixi l’estratègia que fou molt vàlida durant 20 anys per al molt honorable Jordi Pujol, però com bé va dir en l’article de la setmana passa el meu company blocaire i militant de CDC David Morgades, potser ara no ho és perquè els temps estan canviant. El que era vàlid fa 20 o 10 anys en plena transició, ara, amb una Espanya descarada, moderna, desacomplexada del seu passat feixista i orgullosa de ser com és, ara ja no és vàlid sobretot per la nova generació dels més joves sobiranistes.


Tant Artur Mas com Felip Puig, com en Madí i altres destacats dirigents de CDC, no faran cap pas altruistament per una unitat si no en surten beneficiats. Sobretot per a Artur Mas, a qui ara per ara la unitat amb PSC, Esquerra i Iniciativa pot ser perjudicial amb aquesta estratègia que han dut fins ara de tot o res per tornar a ser el president de la Generalitat. Per tant als dirigents de CDC els perilla, igual que als dirigents d’Esquerra, també la seva raó de ser en la vida.


D’Unió no cal parlar-ne gaire mentre tinguin un Duran i Lleida al capdavant. Aquest polític, que igual que molts dirigents d’altres partits ha fet de la seva vida política una professió, no pot fer cap pas endavant altruistament per la unitat si no té cap benefici per a la seva carrera; la unitat només el pot perjudicar perquè li treu protagonisme com a únic possible interlocutor amb el govern espanyol i per tant perilla també la seva vida.


D’Iniciativa per Catalunya què en puc dir?
A vegades penso que aquest partit es ple de dirigents que semblen una colla d’adolescents cada vegada més madurets i que, malgrat que alguns ja tenen canes pertot arreu, encaren volen jugar a salvar el món com si no volguessin veure la realitat a casa nostra. Això sí, una vegada s’ha acabat l’hora de jugar, tots cap a casa del papà, on mai no ha faltat un plat a taula, un bon vestit i un bon llit per dormir. Ara, la casa del papà és més gran que mai, ara tenen més joguines per jugar a metges i infermeres, a fer d’Indiana Jones contra l’imperi burgès del mal, poder jugar a ser una oenagé per sentir la compassió dels pobres immigrants o fer de capità enciam per salvar el món de les nuclears. La casa nova del papà és la Generalitat. Els dirigents d’aquest , perdoneu l’expressió, pseudopartit mai no voldran jugar als jocs dels grans; per ells, això de la unitat entre partits catalanistes per fer front al qui paga la casa del papà si no tenen el consentiment d’aquest, és massa complicat, fa pensar massa en els problemes d’aquí, i sobretot s’arrisquen a tenir un esbronc del papà, que els pot fotre fora de la casa i podrien deixar de poder continuar jugant als seus jocs d’adolescents.


Els dirigents d’Iniciativa mai no faran un pas cap a la unitat d’acció entre ERC i CiU
contra l’Estat espanyol sense el PSC, perquè això implicaria madurar i despertar-se amb la crua realitat d’haver d’enfrontar-se als problemes reals. Iniciativa deixaria de ser la plataforma dels somiatruites.


Si parlem de la surcusal del PSOE a Catalunya, el PSC,
fent meu l’exemple que tant brillantment en Vicenç Villatoro escriu en el seu darrer article publicat a l’Avui, crec que de la mateixa manera que un director d’una sucursal podrà protestar amb vehemència als seus caps de la seu central però sense arribar a posar mai en perill els beneficis globals de l’empresa, en José Montilla, com a director de la sucursal del PSOE a Catalunya, mai no s’enfrontarà al seu cap, en José Luis Rodríguez, sense posar en perill el PSOE.


El finançament que demana Catalunya i diu l’Estatut és impossible de ser donat per l’Estat espanyol sense posar en perill la màfia de subvencions, inversions i del clientelisme a canvi de sous a milions de ciutadans. Aquesta màfia ha estat creada pels socialistes per obtenir el suport electoral d’una part important dels seus ciutadans a Andalusia, Extremadura i altres territoris d’Espanya. Però aquí s’hi ajunta un altre problema, que és la concepció de crear un Estat centralitzat amb Madrid com a única megametròpoli. Aquesta concepció d’Estat, que té el suport entusiasta del PP, només es pot realitzar a costa dels diners dels contribuents dels Països Catalans.


Per tant, ara per ara, la unió és totalment inversemblant entre partits catalanistes i el PSC-PSOE.


El que sí que seria possible amb uns altres dirigents és la unió entre els partits catalanistes. Per a això cal canviar els actuals dirigents polítics per uns de nous que estiguin nets d’hipoteques de decisions errònies. Estem sobrats de dirigents que volen donar la vida, ara calen dirigents disposats a morir, de moment i espero per sempre, políticament per la pàtria.


Per desgràcia, aquest estiu ni a ERC ni a CDC no ha estat possible fer aquesta renovació.


Però com diuen, qui no vol acontentar-se és perquè no vol, deixeu-me que acabi amb una mica d’optimisme:


Com deien els marxistes antigament, perquè hi hagi una revolució cal que la cosa vagi cada dia pitjor fins que arriba un dia que algú encén la metxa de la revolució que els militants marxistes s’han cuidat de trenar. Aquesta metxa, juntament amb la desesperació del poble que fa de combustible, és el que farà possible la revolució del proletariat.

Potser ara, després d’aquests darrers anys totals de despropòsits del tripartit, del desgavell de les infraestructures, del previsible pèssim finançament que ens volen donar, de la crisi econòmica que provocarà recessió com mai s’ha vist i dels atacs descarats contra la llengua i cultura catalanes, la propera sentència del Tribunal Constitucional pot ser la guspira que farà encendre la metxa que engegui la revolució que ens portarà d’una vegada per totes a la independència.


El problema és que cal que algú posi la metxa, perquè de combustible ja n’hi ha més que suficient.

  1. CIU es un partit que treballa per a la supervivencia del fet nacional catala en un context politic, l’estat espanyol, contrari a aquesta supervivencia. Els partits politics dominants coneixen prou be com pensa la majoria del poble a traves, entre d’altres metodes, de les enquestes d’opinio. Jo he comencat a creure que si CIU no es mes beligerant en determinats temes es perque els seus dirigents coneixen la capacitat de reaccio de la ciutadania. No podem oblidar la maxima de Churchill segons la qual els governats tenen els governants que es mereixen. Catalunya te hipoteques, l’allau immigratori per exemple, que no permeten la homogeneitzacio dels missatges politics. Si ERC fos mes madura atrauria mes gent. I si les CUP o EIR sortissin de la fossilitzacio de 40 anys, 40 anys es diu aviat ells que es creuen tan revolucionaris i tan joves politicament, podrien servir de branca agitativa de primer ordre per a la consecucio no se si de la independencia de Catalunya pero si de la supervivencia de la nacio catalana. Perque la supervivencia de la nacio catalana passa per la unio de CIU ERC i CUP. Les CUP no poden jugar aqui el trist paper que Batasuna i epigons estan jugant a Euskadi prioritzar la revolucio social, la territorialitat  i la independencia per davant de la propia existencia del subjecte politic capac d’exercir-ne el control, les nacions basca i catalana.
    Si com dius aquesta unio es de moment impossible es tambe perque el poble no la desitja, perque el poble te dissortadament altres prioritats. El poble som tots.

  2. Tot i que estic d’acord amb la majoria de les coses que dius, trobo a faltar una reflexió fonamental: per què els partits són com són? Per què el PPC és una sucursal? Per què el PSC és una marca blanca del PSOE (el Caprabo d’Erozki)?

    Crec que els presidents Pujol i Barrera ho han insinuat amb força claretat: perquè els catalans hem passat a ser una minoria en el nostre propi territori històric. Ells ho plantegen com un risc per al futur; jo crec més aviat que ja és una relitat del present.

    La majoria dels nostres conciutadans parla castellà i es refereix, en situacions informals, als catalans en tercera persona; els catalans, en circumstàncies anàlogues, diuen “nosaltres els espanyols” o “aquí a Espanya”. Això compta més que totes les enquestes del món. 

    Per això fins i tot els partits catalanistes – CDC i ERC – actuen sovint amb inconseqüència. Si fossin conseqüents serien minoritaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!