Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

18 de novembre de 2008
2 comentaris

Bloc Gran del Sobiranisme: La irrealitat i la irrellevància de la política catalana actual

Aquest és l’article que vaig publicar al Bloc Gran del Sobiranisme el 8 de Juliol:  La irrealitat i la irrellevància de la política catalana actual.


Tot el que vaig escriure és avui en dia igualment vàlid, ho hem vist amb el paper de l’honorable Conseller Joan Saura i el seu pacte amb la ministra De la Vega. Ho veiem cada dia amb el President José Montilla, que en comptes de defensar els interessos dels ciutadans que representa, està més pendent de trobar la manera de dissimular els incompliments de la llei per part del seu cap i de la més que probable sentencia adversa del TC. Una sentència que encara deixarà més irrellevant el paper de la nostra classe política.


Mentrestant els nostres teòrics partits sobiranistes segueixen donant-nos missatges contradictoris, uns que si, un líder diu que la sociovergència és la millor opció per Catalunya i al cap de cinc minuts surt l’altre que diu que ni parlar-ne, altres diuen que si fem un veto als pressupostos de l’Estat perquè no té en compte les inversions tal com demana l’Estatut i al cap de cinc minuts es diu que millor que no perquè estan  negociant unes partides que donaran uns quan milions d’euros de propina.


Tot plegat demostra que, la realitat que viuen els nostres polítics, és cada dia que passa més irreal, com també que la seva rellevància cada dia que passa és més irrellevant.


Per llegir tot l’article, premeu  “vull llegir la resta de l’article“.

 

La irrealitat i la irrellevància de la política catalana actual (8 Juliol 2008)

La vida d’un polític és molt estressant i alhora molt addictiva emocionalment. Per a molts polítics la vida gira totalment al voltant de la política. Un polític amb un càrrec públic, encara que sigui local, sent la pressió de la política les 24 hores dels 365 dies de l’any.

També quan una persona esdevé polític professional, igual que el que pot passar amb els personatges famosos, el seu cercle de contactes i amistats canvia radicalment, i això pot fer que al final visqui aïllada de la realitat del poble que en teoria representa.

A casa nostra, gairebé tots els polítics porten la meitat de la seva vida vivint immersos en la política; segur que molts no saben ni el preu de la benzina o quant costa el bitllet de tren o fins i tot una cervesa. En canvi, segur que saben quin peu calça el president d’aquest o d’aquell organisme, o quins problemes tenen els seus companys de professió, o a quin periodista o responsable d’un mitjà de comunicació han de trucar perquè surti de la manera més adient o no surti aquella notícia que els pot perjudicar, o quines són les darreres tendències d’intenció de vot, etc.

Com més temps fa que el polític viu professionalment de la política, més aïllat està de la realitat. Tot junt, l’estrès, l’addicció emocional, l’aïllament i, per què no, el preu del pas del temps que tots hem de pagar, fa que un polític no pugui garantir la seva eficàcia i la seva coherència amb la política per la qual va ser elegit pels votants per molt de temps. Per això a molts països dues legislatures és el màxim que es permet als polítics per viure de la política.

A casa nostra això no és així; fins i tot es pot dir que no ets ningú si com a mínim no acumules més de 10 anys de polític professional. Al Principat en tenim exemples amb Duran, Mas, Montilla, Iceta, Puigcercós, Carod, Saura, Baltasar, etc. N’hi ha que van fer el primer discurs en públic abans de fer el primer clau! La majoria van conèixer les seves parelles dins de la política i molts hi tenen la família col·locada.

Als Països Catalans tenim encara un altre problema afegit. Potser influenciats per França en el passat, i sobretot ara per Espanya, volem tenir-ho tot reglamentat perquè no creiem que el ciutadà normal és prou responsable. No es vol deixar res a la llibertat del ciutadà perquè apliqui el sentit comú, mentre que, alhora fidels a la nostra tradició mediterrània de flexibilitat i improvisació, som els primers d’acceptar que aquest reglament no es compleixi.

Moltes vegades la falsa realitat que viuen els polítics, juntament amb les ganes de legislar, comporta que es facin lleis incomprensibles, de difícil aplicació o contradictòries entre la realitat i el que es vol legislar. Sort en tenim que moltes lleis no s’apliquen perquè si no, el país es col·lapsaria.

Si a tot això hi afegim la situació de manca de sobirania a què estem sotmesos com a nació no reconeguda dins de l’actual Estat espanyol, la realitat que viuen els polítics catalans es veu també molt influenciada per aquest marc vigilat imposat per la Constitució espanyola. Els polítics catalans, quan s’enfronten als polítics espanyols, tenen la mentalitat del súbdit, la renúncia com a primera arma de negociació i la necessitat d’excusar-se de com són.

Tot plegat, fa que els polítics catalans són cada vegada més irrellevants per a la política als Països Catalans. Ho hem vist darrerament amb el col·lapse de les infraestructures de l’any passat, amb el no-transvasament de l’Ebre, amb la llei de dependència, etc.

Als polítics que viuen i treballen als Països Catalans però que tenen el seu referent ideològic i sentimental a Espanya, tot això ja els va bé. En canvi, a un polític català, és a dir, al que té el referent a Catalunya, tot això l’hauria de preocupar molt. Si no es canvia aviat aquesta manca de rellevància política que tenen els polítics al Principat, els pot passar el mateix que els ha passat als polítics valencians o illencs: que la ciutadania acabi votant només partits espanyols: el PSOE i el PP.

No podem continuar així; cal deixar-nos d’invents estatutaris, de patriotismes socials, d’espanyes federals, de drets a decidir no sé què, d’unitats impossibles, etc. Ens falta un lideratge polític creïble que marqui el rumb cap a la llibertat de la nostra nació catalana.

Però per desgràcia, en aquests moments a Catalunya i encara més a la resta dels Països Catalans, tenim un greu problema de lideratge polític; cap polític actual, per la seva (ir)realitat, per la manca de recursos i per la mentalitat de minoria perdedora, no està en condicions de liderar cap projecte d’emancipació nacional. Amb els líders polítics actuals, cada dia que passa és més difícil que el creixent suport a la sobirania tingui un reflex en la política; possiblement això generarà més frustració, amb la consegüent abstenció electoral. Realment, cada dia hi ha un divorci més gran entre la societat catalana i els seus polítics.

Cal una renovació profunda a tots els partits catalanistes, amb nous líders i sobretot amb una aposta clara pel dret d’autodeterminació, per crear un estat propi a Europa.

A Esquerra Republicana de Catalunya, malgrat que no s’ha aconseguit aparentment aquesta renovació en el congrés del juny, sí que s’ha fet el primer pas en visualitzar el Joan Carretero i la gent de Reagrupament com l’alternativa renovadora a la satel·lització d’Esquerra respecte al PSC-PSOE. Molts sobiranistes no militants, fins i tot simpatitzants de CDC, han donat suport a Joan Carretero, al qual s’ha conegut gràcies a aquesta campanya interna d’ERC i que s’ha guanyat el respecte i la confiança de molts catalans independentistes.

Ara fa falta que a CDC passi una cosa semblant. Seria molt bo per al país que sortís un Joan Carretero a CDC que trenqués motlles sobre el conservadorisme que fins ara ens han venut els seus líders a l’hora d’aplicar qualsevol tipus de política sobiranista. M’agradaria molt veure que simpatitzants d’ERC s’impliquessin a donar suport a una renovació per un lideratge més sobiranista a CDC tal com simpatitzants de CDC han fet amb ERC.

Als altres partits del Parlament català no els cal fer cap canvi, ja els va molt bé la situació actual. Volen que els Països Catalans siguin només regions autonòmiques com les altres, ni més (això segur) ni menys (això no ho tinc tan clar).

Salut i independència.

8 de Juliol 2008

Manel
Kalrsruhe

  1. Hola Manel.

    Una mica tard, però ja saps el perquè.

    M’agrada’t molt llegir el que dius sobre el moviments que calen, o que creiem que calen, a CDC. EL problema es que no ho hem d0escriure ni tu ni jo, que ho he fet a diferents blocs, sinó que hi ha de fer des de CDC.

    Ja saps que per la meva part, mentre no es produeixin aquests moviments (entre altres coses) per mi, CDC no te credibilitat i coses com la “Casa gran del catalanisme” (de quin catalanisme?) no deixen de ser pures tècniques publicitàries amb fins electorals.

    Salutacions i independència (i bon any)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!