Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

21 de juliol de 2008
5 comentaris

Reflexions sobre la crosta sociata

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:536871559 0 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:CA;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:#0068CF;
mso-text-animation:none;
text-decoration:none;
text-underline:none;
text-decoration:none;
text-line-through:none;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
p.ecmsonormal, li.ecmsonormal, div.ecmsonormal
{mso-style-name:ec_msonormal;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

No em puc estar d’escriure aquest petit article. Vaig dir que
aquest bloc estaria un temps fora de servei; han passat amb prou feines dues
setmanes i ja han sortit força temes que mereixen que hi digui la meva. En tot
cas, també vull recordar-vos que demà dimarts és el dia en què publico el meu
article setmanal al
Bloc Gran del Sobiranisme.

 

Tinc al pensament uns articles pendents d’escriure de
l’experiència que vaig viure durant la setmana del 10 al 13 d’aquest mes de
juliol a Barcelona. Vaig poder assistir al congrés de CDC i també al sopar dels
fundadors de Blocs
amb estrella
. En aquesta visita a Catalunya vaig coincidir amb la notícia
de l’adéu forçat de n’Antoni Bassas com també amb la posterior crítica de Felip
Puig sobre el pobre català de l’actual president de la Generalitat.

En tot cas, mentre els escric no puc d’estar de publicar
l’editorial d’en Vicent Partal d’avui a www.vilaweb.cat; primer, pel seu coratge de parlar tan
clar, i segon, perquè malgrat que no he estat mai detingut, he conegut de prop
companys del partit que sí que ho han estat durant les Olimpíades i que varen
patir tortures. En aquell temps vaig participar en la denúncia d’aquestes
detencions de l’innombrable jutge espanyol que feia números per entrar al
govern del Felipe González i sobretot de l’intent d’amagar la realitat
catalanista de Catalunya per part dels socialistes catalans.

No oblidaré mai com els socialistes catalans, amb el expresident
Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona, van intentar boicotejar que la
gent posés senyeres als balcons i a les finestres tot proporcionant una bandera
de Barcelona en què les quatre barres havien desaparegut per quedar-se només
amb dues franges vermelles, molt semblant a l’espanyola. Aquesta bandera sense
les quatre barres havia estat promoguda pels governs feixistes d’en Primo de
Rivera i sobretot per Franco.

Sort que els socialistes no varen reeixir, ni amb la presència
absoluta de senyeres a Barcelona ni amb la desnacionalització de la bandera de
Barcelona, però no va ser fàcil; de fet, fins al 2005, els socialistes que
governen Barcelona no varen acceptar el canvi a l’actual bandera amb les quatre
barres ven visibles. Però NO ho varen fer voluntàriament, sinó, al
contrari, fou per la resolució favorable al contenciós presentat per la Societat
Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària
.

Cal que no oblidem mai, tal com també diu en Partal, com són de
persistents els socialistes.

La crosta sociata a Catalunya mai no deixa de supurar
espanyolisme, un pus que provoca gangrena, i si els catalans no volem morir,
cal que no abaixem mai la guàrdia. Ja tenim el País Valencià i les Illes amb un
mal pronòstic i el Principat, gràcies als dirigents d’ERC amb en Carod i també
en Puigcercós, que s’han embrutit les mans netes amb l’intent de curar la
ferida, comença a fer pudor.

 

Si premeu continuar llegint l’article podeu llegir l’editorial
del Vicent Partal…

Nota: La imatge d’aquest article ha estat copiada del bloc de mesvilaweb que recomano veure per les seves magnífiques vinyetes:
 Badalona-Trondheim (http://blocs.mesvilaweb.cat/norge)

 

per Vicent Partal

dilluns, 21 de juliol de 2008
De Vendrell a Bassas
El 10 de juliol de 1992 Jordi Vendrell feia seure a taula, a Catalunya Ràdio, Josep M. Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. Era el penúltim programa de L’Orquestra de la temporada i seria el darrer de la història. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d’una manera fulminant a instàncies d’un membre del consell d’administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau, que mai no he entès, del govern de CiU. Vendrell va desaparèixer de la ràdio perquè s’hi parlava de les tortures i detencions arbitràries de la Barcelona olímpica que la resta dels mitjans silenciaven. I també per haver usat l’expressió ‘sociata’. No us enganyeu: la depuració no ve d’ahir. És un treball lent i persistent.

Aquells van ser uns dies molt durs. S’hi va detenir i torturar molta gent -tortures que avui no discuteix ningú i per les quals els tribunals europeus van condemnar el govern espanyol. Els mitjans, amb l’excepció d’El Punt, El Temps i algú més, van silenciar-ho tot, qualsevol acte o forma de protesta, fins i tot quan eren concerts multitudinaris. I a la porta de Catalunya Ràdio hi va haver gent manifestant-se, com ha passat ara amb el Bassas. Jordi no va voler fer del seu cas una bandera personal i ens va tocar als contertulians habituals, entre els quals jo tenia la gran sort de ser-hi, de recórrer el país canalitzant la indignació de bona part dels oients. Vendrell s’hauria de refugiar a L’Internauta, on el va trobar la mort i l’adéu al que havia estat la seua vida. Parle de fa setze anys i els ‘sociates’ mai no han demanat perdó, malgrat la condemna dels tribunals europeus, ni han intentat reconèixer mai que van perseguir de manera injusta un gran professional.

En una llibreta xicoteta que tinc a casa vaig deixar escrit un dia que tornava d’un d’aquells actes, fet a Girona: ‘els socialistes no pararan fins a exterminar qualsevol rastre de crítica cap a ells, i no els importen gens els mètodes…’. Setze anys després encara continuen amb la feina. S’ha demostrat que eren Jordi Vendrell i Modest Prats i Pep Murgades i el Terricabras els qui tenien raó denunciant unes tortures intolerables. Però a qui li importa això? En canvi, l’espectacle olímpic, que va funcionar entre altres coses gràcies a la censura, els va colgar, i d’allà va néixer la llegenda d’un Pasqual Maragall que acabaria arribant a la Generalitat. El qui va organitzar el sarau, per cert, viu molt bé, orgullós supose del domini ‘sociata’ sobre els mitjans de comunicació d’aquest país.

Setze anys després de l’afer Vendrell, el PSC ha organitzat una xarxa tan espessa d’interessos mediàtics al seu voltant que respirar amb criteri propi comença a ser complicat. Contra en Bassas, tots ho sabem, hi havia una obsessió declarada, i és molt difícil discutir que la seua eixida no és normal. Ni que siga perquè fer fora una persona que dirigeix un programa que és líder d’audiència no és normal enlloc del món, encara que en aquest curiós país semble que siga ara ja una pràctica habitual. Amb la marxa forçada de l’Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, la maten una mica més, atiant el foc lent que fan cremar des de fa setze anys. Perquè li maten una miqueta més aquella essència que permetia a Vendrell i a Bassas, tan diferents l’un de l’altre, compartir micro, sintonia i oients. Se’n deia, se’n diu, pluralitat.

  1. No sembla que creguis massa en la convivència. Potser per això et vas exiliar? Espero (i desitjo) que el teu exili sigui estrictament voluntari, i que no hi hagi motius polítics (o fiscals) a l’origen.
    Potser els que no ens exiliem, i seguim patint aquesta Catalunya, ho veiem diferent. Aquí estant, valoro per damunt d’altres coses la convivència pacífica que tenim. Encara que uns quants anfetamínics nacionalistes es dediquin a intentar rebentar, ja siguin de Valladolid o de Premià de Dalt.
    El discurs nacionalista (i repeteixo: tan me fa si és espanyol com català) sona rovellat i estèril. Sempre llest per a posar el dit en llagues fictícies. El nacionalisme no és una ideologia, i és escassament un pensament. No dóna respostes a res. A res del que ens interessa, com a mínim: quines propostes socials, educatives, econòmiques, ètiques…? Cap ni una. La cega reivindicació d’una inviable independència. I prou. Inviable en termes democràtics estrictes: aquí només val la democràcia, que prou feina ens ha dut aconseguir-la. Però el nacionalisme ofereix un refugi, un simulacre de pensament polític a aquells qui no en tenen cap, o a la nostra llastimosa burgesia de sempre, que aquí encarna CiU.  Que navega sense rumb des del “peix al cove” al sobiranisme (i què collons vols dir sobiranisme? que no és sobirana la democràcia?) La majoria decideix, o les coalicions que l’assoleixin. Punt final. Si la majoria vol canviar la Constitució, la Constitució canviarà. Llavors, cal treballar per convèncer i cohesionar. Però aquests discursos agressius amb amenaces i insults són justament allò que sobra. No ens calen. Per aquí tenim coses que cal millorar i resoldre, i no crec que els nacionalistes tingueu cap proposta sensata. O hauríem d’acceptar que la “casa gran” té cap significat?
    De moment, sembla més solvent el tripartit que cap altra opció. I treballo per a què segueixi així. Des d’aquí estant, el tripartit ofereix més garanties  i més solvència. Però sobretot ens parla de la Catalunya real, real del tot amb tothom a dins. No de la Catalunya en miniatura.

  2. Manel, vivim en un país anormal. El dia a dia n’és l’evidència. Som un pais que viu colonitzat des de fa segles i no tenim Estat.
    Això ha provocat diverses manifestacions internes reflectin aquesta anormalitat.
    En Lluís mateix, amb un comentari unes línies més amunt, és un clar exemple d’anormalitat.
    Síndrome d’Estocolm “nacional” pateixen molts compatriotes.
    El teu gran article d’aquesta setmana en el Bloc Gran explica el per què de moltes d’aquestes manifestacions anormals.
    En fi, a segui lluitant per la normalitat.
    Salut company!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!