Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

10 de març de 2008
29 comentaris

Adéu-siau

No puc estar-me d’escriure aquest darrer article de comiat del bloc sense
fer una referència a aquestes últimes eleccions al Parlament espanyol.

Aquestes
eleccions no m’han tret la son; potser el 2004 vaig trempar una mica, però sempre he
cregut que aquests comicis no eren pas nostres, que no serveixen per a res. I
de fet, tal com he dit en l’article Si votes perds, si no
votes també
, en aquestes eleccions els catalans no hi tenim res a pelar.
Sobretot perquè cap partit no hi ha anat amb la voluntat d’enfrontar-se amb
Espanya; ans al contrari, tots volien anar-hi a fer negocis i al final ja hem
vist com s’ha acabat.

Pel que fa al meu partit, ERC, què hi puc afegir? Tots coneixeu el meu
pronòstic fet ja fa molts mesos enrere en aquest bloc i no estic pas content
d’haver-la clavat amb els 3 diputats. El que estic és molt emprenyat pel fet que
no ha servit de res el meu advertiment. Malgrat que no era l’únic que ho
pensava, l’actual executiva ha fet els ulls clucs fins que se l’han fumut. No
em sap greu per ells, sinó per tota la militància que cada dia lluiten tots
sols contra totes les adversitats, incloent-hi incomprensions per part dels
simpatitzants independentistes i dels atacs per parts d’altres formacions
polítiques. Mentre que uns cobren uns sous de ministre i van amb cotxe oficial
amb xofer, els altres ens carreguem la seva incompetència, la seva supèrbia i
la seva manca d’ètica sense que facin cap gest per canviar el rumb; de fet tota
aquesta pèrdua constant de suport va començar ja abans del 2006 i fins ara no
ha canviat res dins d’Esquerra, ni tan sols una dimissió.

Com he dit en el darrer article: ERC 2.0: La darrera
oportunitat
, cal una revolució interna dins d’Esquerra 1.0 per donar pas a
l’ERC 2.0.

Però no fem més llenya de l’arbre caigut, cada cosa té el seu temps i ara
que les eleccions espanyoles ja han passat, toca continuar la nostra sorda,
constant i imprescindible lluita per la nostra llibertat.

No voldria deixar-vos amb un mal regust de boca, crec que per aconseguir
que el cada dia més ampli suport per la independència tingui possibilitats
d’èxit; cal que es faci neteja de la nostra classe política i en aquest sentit
no anem pas tan malament. Ho dic sincerament, la independència es construirà
amb una nova generació política, una nova fornada que no estarà lligada per les
idees caduques del segle passat i que tampoc no es creurà que hi ha dues
Espanyes, la del PSOE i la del PP. Només n’hi ha una. L’Espanya que no ens vol
com a catalans, que ens vol només com a espanyols.

El bloc ha estat una experiència meravellosa; gràcies a ell, he conegut
moltes persones a les quals hauria estat del tot impossible fer-ho. Com a
persona m’he enriquit, com a català m’he sentit molt acompanyat. Estic molt
agraït al suport inicial per haver-me fet referència en els meus primers articles
del periodista online de referència, en Saül Gordillo, del sempre
optimista i incansable activista per la independència en la Catosfera Xavier Mir i també del
quasi desaparegut company de partit Carles Macian que des de la
diferencia compartim el mateix somni de la independència.

Però
sobretot darrerament als blocaires amb els quals més m’he sentit identificat i
que m’han demanat que no tanqui el bloc, especialment el Marc, el meu salvador
per ajudar-me a garantir la mínima qualitat del meu pobre català escrit; o l’Elies115,
amb escrits increïbles i amb què moltes vegades em sento totalment identificat;
o el Joan, per la seva frescor alhora
que rotunda expressió de sentiments que comparteixo moltes vegades; o els
comentaris de la Rosa, sempre
sentits i durs com una mare que renya els seus fills; o l’Enric,
que com ell sap no puc deixar-me de sentir astorat per la seva immensa
capacitat de treball i intel·ligència; o l’Andreu, amb els comentaris sempre
tan incisius, documentats i raonats però amb qui no sempre coincideixo; o el Jaume, a qui he tingut la
gran sort de conèixer i amb qui comparteixo molts anhels i il·lusions per la
nostra petita pàtria; i per acabar el Jordi, amb qui,
malgrat que tenim professions diferents, em sento molt identificat pel que diu
i sobretot pel que està passant. A tots vosaltres, moltes gràcies pel vostre
suport.

De fet, per culpa d’ells he reconsiderat de continuar el bloc però no puc
continuar amb el ritme que imposa el fet d’escriure periòdicament quelcom
interessant. Malgrat tot, ho tindré en compte i potser aquest adéu-siau no serà
un adéu per sempre.

Moltes
gràcies.

Salut i visca la República Catalana
Independent!

Manel Bargalló

Karlsruhe

Baden Württemberg


(A continuació teniu les estadístiques amb els
blocs més llegits.)

Estadístiques

General

  • Posts: 183
  • Comentaris: 846

  • Des de l’inici: 36197 visites

Entrades més visitades aquest mes

Entrades més visitades des de l’inici

  1. però no diguis “adéu” sinó “arreveure”, perquè sé que tornaràs o almenys això espero. Els teus plantejaments (encara que no els comparteixo plenament) em serveixen per reflexionar i això sempre és bo.

    Salut i arreveure.

  2. He seguit sovint el teu bloc i em sap greu que pleguis, de totes maneres abans d’acomiadar-nos no em puc estar de comentar-te la notícia de la dimissió o abandonament del Puigcercós, ara potser  té por de perdre el control del partit?

  3. Espero que no ho deixis del tot i que puguem llegir-te si més no de tant en tant. Et felicito per la tasca que has fet i pel teu esperit positiu.

    Vénen temps difícils per al catalanisme. Desorientats, sense idees ni lideratge, els que aspirem a la llibertat de Catalunya i no ens resignem a llançar la tovallola necessitem gent com tu, que sigui constructiva alhora que crítica.

    Salut i visca Catalunya lliure!

  4. Que macos son els teus xiquets, una imatge molt tendre, de tot cor felicitats.
    Manel, ja veus com està el pati d’ERC, si pugués me n’anava a Calàbria Citya renyar-los, que su’ho mareixen, ja que segons tu, soc una mena de mare que renyo a totom!! Si, ja séque soc un corcó, però no em posis de mare de certes persones que tenen la mateixa edat que jo, ep, que no soc tan vella!! Força, Equilibri, Valor i Seny, sempre pel nostre País.

  5. Manel,
    Gràcies per la teva amable referència. Em sap greu no seguir llegint-te, m’agrada.
    I que puc dir de política… ERC ha de fer una reflexió seriosa sobre que vol. CDC també, han de definir una estratègia, cadascú per la seva banda si es vol, però han de coincidir en les objectius nacionals i posar-los per davant.
    Estem en línia.

  6. Efectivament, s’ha complert el teu pronòstic. Anàvem bé. El que ja no tinc tan clar és que a la direcció s’hagin donat per aludits. És increïble, senzillament increïble. Es foten una patacada monumental i continuen pensant únicament en la millora manera de protegir la seva cadira. Al·lucinant. I amb unes excuses… que Déu n’hi dó.

    En fi, m’alegro que com a mínim hagis reconsiderat no tancar-lo del tot i tenir aquí una finestra oberta al món català per expressar els teus punts de vista quan ho creguis convenient, ni que sigui molt de tant en tant. S’ho val.

    Gràcies també pels teus comentaris. El sentiment és mutu.

  7. Hola Manel. He vist que m’has detectat per un comentari que en fet al bloc de’n Jaume :-))). He anat seguint els teus escrits, potser algún dia podrem parlar de tot plegat. Un aclariment: No soc militant de la CUP, si de cas simpatitzant del seu projecte municipalista a Mataró, hi col·laboro quan la mandra i els estudis em deixen. Una braçada

    Toni

  8. com molt un arre-veure. Et vull donar les gracies per :

    1. Els teus escrits i comentaris sempre encertats.
    2. La teva clarividència política.
    3. Els ànims i consells rebuts aquest darrers mesos.
    4. I Finalment per reconsiderà el tancament definitiu del teu bloc.

    Ets una de les persones amb la que em sento mes identificada políticament, i per què no? també personalment. Admiro la teva coherència de voler posar en practicar el que prediques, integrant-te en el entorn que es criaran els teus fills, i fent una immersió en el país d’acollida. Aquest fet encara donar molt més valor en els teus escrits quan reclames el mateix per Catalunya.

    Espero que aquest parèntesi sigui el més curt possible, i puguem tornar a llegir-te

    Arre-veure i molta sort per tu i la teva família, Manel.

  9. Manel, em sumo als companys que reclamen que el teu adéu sigui senzillament un “a reveure”, i a més estic segur que el cuquet blocaire (i l’afany per a contribuir al debat sobre el futur d’una Catalunya que tots aquí volem lliure) no et deixarà d’una manera tant absoluta. Jo et mantinc al bloglines, o sigui que et tindré ben controlat, hehe.
    Manel, el teu bloc ha estat, és (i espero que serà) un bloc excel·lent, un bloc ple de reflexions profundes, on aprendre (!), on contrastar opinions. En fi, quelcom que no ens hauríem de deixar perdre, ni tu ni nosaltres. En qualsevol cas, benvolgut company, com que compartim un objectiu, i com que compartim també els camins per arribar-hi, no dubtis que continuarem sentirem els nostres passos a la vora. I no caldrà pas que ens retrobem… perquè mai no ens haurem pas perdut!
    Una sincera abraçada

  10. Manel
    Em vas contestar sobre un model de partit i una manera de funcionar determinada que vaig expresar al bloc de’n Toni Cucarellan, no sé si estariem d’acord, però el meu model seria com una CUP o una Esquerra Abertzale (sense violència no cal dir-ho).

    Però amb una estètia i unes formes d’americana i corbata. Compte aquesta definicó és una gran simplificació, però.
    Estariem d’acord ?

  11. Fins al teu darrer apunt he esperat que continuessis. En fi, hi tornis o no, el que em penso és segur que et retrobarem a primera línia del combat per la Independència. Molta sort.

  12. Del cor de les Guilleries
    sortirà un gran espetec,
    que en faran ressons de guerra
    les parets de Tavertet.

    Des de Sau a la Cellera,
    des del Far, al Matagalla,
    el trabuc d’en Serrallonga,
    tornarà als amagatalls.

    Torna, torna, Serrallonga,
    que l’alzina ens cremaran,
    que ens arrancaran les pedres,
    que la terra ens robaran.

  13. Estàs amb nosaltres. Vulgues o no.

    Descansa una temporadeta. El trasvassament de la professió vers a qüestions socials són verament enriquidores.

    Vés visitant-nos-hi.

    Una abraçada tardana, però sentida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!