Des de l'Exili
Per una nació catalana independent, republicana i pròspera
Carta oberta al blocaire Elies115: La “societat civil” malgrat tot és viva (i encara…)
Benvolgut Elies,
Ets uns dels pocs blocaries que tinc sindicats i que espero amb anhel llegir-te quan publiques un article perquè el teu punt de vista és sempre molt interessant. Però darrerament he vist que els teus articles estan caient en una dinàmica una mica derrotista, per això et voldria dedicar aquestes reflexions.
Jo també des del meu bloc sempre he intentat donar el meu punt de vista respecte a la situació actual política que estem vivint els catalans. Moltes vegades quan un comença a analitzar les accions dels polítics es té la tendència a caure en un pessimisme derrotista, sobretot perquè, vist a posteriori, es veuen molts errors que s?haurien pogut evitar, errors que per un costat ens afecten molt perquè estimen la nostra pàtria i per l?altre costat perquè ens sentim decebuts per les esperances truncades que ens havíem fet envers els que nosaltres creiem que serien els líders que portarien a bon terme els nostres anhels i somnis (per aprofundir-hi més, llegiu aquest article: ERC: De l?amor al odi només hi ha un pas).
També pot ser que aquest sentiment derrotista vingui perquè en fer-nos més grans, ens fem també més grans en experiències bones i no tan bones. Si la balança entre les experiències bones i no tan bones és favorable a aquestes darreres, l?experiència fa que a la llarga tinguis tendència a veure sempre el costat negatiu del que està succeint o del que pot arribar a passar.
També és cert que com més jove ets, més optimista i poc curós ets amb les conseqüències de les accions que voldries dur a terme. Els joves, a causa de la manca d?experiències (sobretot negatives) prèvies en tots els àmbits de la vida, no són capaços de preveure els escenaris pitjors. Per això els joves tenen la tendència de veure l?ampolla sempre mig plena i els grans acostumen a veure-la mig buida.
Per això, company Elies, quan he llegit el teu llarg però interessant darrer article El mite de la "societat civil" (i rèquiem…) hi ha algunes consideracions que et voldria dir respecte al que exposes.
Els teus arguments tenen la seva part de veritat, però no tota…
(continua)
La part de veritat es troba en la teva definició de la societat civil i fins i tot quan et refereixes a la seva legitimitat. Per mi, la societat de qualsevol país, sigui civil o no civil, només té la legitimitat en el moment que es presenta com a partit o agrupació política en les eleccions per sufragi universal. Però en aquest cas, del que estem parlant és de la seva representativitat que tenen en la societat en general, sobretot perquè el que diuen o fan pot condicionar el que realment preocupa els polítics: l?opinió pública, que per cert és una altra definició tan matisable com societat civil.
L?opinió pública, pel fet que englobaria tots els potencials votants, tant si pertanyen a la societat civil com a la no civil, és realment el que els polítics tenen interès a controlar. Per cert, un altre subgrup dins de l?opinió pública que és transversal respecte a la societat civil i societat no civil i que els polítics sempre tenen interès a tenir a favor són els anomenats intel·lectuals. Un subgrup que, igual que com tu dius per a la societat civil, la seva ?legitimitat? i representativitat és també molt matisable, tal com ja vaig dir en l?article ¿Qui són els intel·lectuals?
Ara bé, en el teu escrit, Elies, sembla que deixis entendre que si ara la societat civil té poca ?legitimitat? o representativitat és degut a les accions que han dut a terme darrerament els partits de l?actual govern de la Generalitat per a controlar-les.
Això és part de veritat; potser sí que ERC ha intentat influir o com a mínim participar en algunes de les organitzacions o plataformes sobiranistes que tu anomenes, però és del tot lògic que ho intenti com a partit independentista que en teoria vol el mateix que aquestes mateixes organitzacions o plataformes.
Però també no és menys cert que aquesta mateixa organització o plataforma si vol mantenir-se ?legitimada? per la mateixa societat civil que vol representar, no pot deixar-se influir gaire descaradament per qualsevol partit polític malgrat que tinguin els mateixos objectius. I tampoc a ERC no li interessa que aquestes organitzacions o plataformes perdin la seva independència i per tant la seva "legitimitat", perquè aleshores no son útils per influir en l?opinió general.
Però no tota la veritat és que ara només amb l?actual tripartit s?està duent a terme aquest intent d?influir en la societat civil, perquè des de sempre els que han estat al govern han intentat amb tots els mitjans possibles condicionar l?opinió pública. Que jo recordi, aquesta mateixa situació que tu descrius també la vaig viure quan CiU era a la Generalitat. Recordo com el molt honorable Pujol va fer tot el possible per a desactivar el teixit catalanista de la societat civil fins a l?extrem d?intentar desvirtuar que l?Onze de Setembre fos una jornada reivindicativa; es var dir que era per no causar més crispació a la societat civil. Era el temps en què el missatge des de la Generalitat era que a Catalunya gràcies a CiU tot anava la mar de bé i ara no calia fer soroll per no posar entrebancs a la política del peix al cove!
També és ben cert que el PSC-PSOE i Iniciativa amb els seus grups d?opinió afins varen contaminar el debat catalanista dient que això de la reivindicació catalana de més llibertat i sobirania era només una excusa inventada per la burgesia catalana per desviar l?atenció dels problemes reals dels proletaris catalans! Això era el que es deia fins que el molt honorable Pasqual Maragall va veure que sense catalanitzar el PSC-PSOE, encara que sigui només de paraula, mai no aconseguiria ser president de la Generalitat. Com a conseqüències d?aquestes polítiques des dels 80 fins al 2000 es va desmuntar tot el teixit reivindicatiu catalanista, fet que al final va comportar que s?associés a qui reivindicava més sobirania i denunciava l?espoli i l?opressió que l?Estat espanyol feia a Catalunya amb només quatre radicals i sobretot els "joves immadurs" d?Esquerra Republicana de Catalunya. En aquesta conjuntura CiU i PSC tenien l?argument per a l?opinió pública que ERC era un partit radical poc seriós.
Amb aquest panorama, no podem plorar quan es convoquen accions reivindicatives i hi ha poca participació de la societat civil!
També és veritat que darrerament, a partir del 2003, hi ha hagut una revifalla del moviment associatiu catalanista i sobiranista, cosa que ha fet que avui, com algun periodista sarcàsticament diu, Catalunya sigui un dels llocs del món on hi ha més plataformes reivindicatives i blocs polítics per habitant. Però no és pas dolent que la societat civil reaccioni en veure la pobra talla política dels nostres partits, malgrat totes les subvencions o intents de controlar-la per parts d?aquests.
Però no tota la veritat és també creure que totes les persones que estan involucrades en la ?societat civil? no tenen una mica de dignitat per defensar la seva independència i honestedat. És clar que algunes organitzacions de la ?societat civil? tenen els seus "deures" condicionats per les "subvencions", però també n?hi ha moltes que malgrat tot això mantenen la seva independència vers qui els dóna la subvenció. Però què passa quan darrerament moltes d?aquestes organitzacions o plataformes apareixen i sembla que es posen en comú, com esta succeint, per reivindicar més sobirania per a Catalunya? Segur que no ha estat perquè tenen por de perdre les subvencions de la Generalitat, una Generalitat que, com be dius, Elies, és més pro espanyola que mai. Abans, amb una Generalitat menys pro espanyola o més catalanista, la societat civil mai no es va manifestar tant en aquest sentit! No podria ser que l?argument de la subvenció no té tanta influència com sembla per a aniquilar o domesticar la societat civil?
Per acabar, Elies, en els teus darrers articles, com també en els d?altres blocaries com en Joan Arnera, he vist una crítica amb tics derrotistes que deixa entendre que no hi ha res a pelar i que tot està controlat i manipulat per les "altes esferes". Entrar en aquesta dinàmica és molt perillós perquè l?alternativa és tancar la barraca i passar de tot.
Tampoc no s?ha de caure en l?optimisme una mica infantil com bé dius que alguns dels blocaries (Xavier Mir, Lídia Pelejà) sembla que a vegades traspuen en els seus articles, però això no treu que no hem de considerar el que diuen, perquè sempre la joventut té aquesta manera de veure el futur i això és sempre molt més bo que veure el futur en clau derrotista.
Les societats han fet un canvi significatiu quan les joventuts (amb l?ajuda final dels grans) han trencat els esquemes establerts i ara a Catalunya ens fa falta una bona sacsejada per tal que avancen cap a la sobirania plena. No ens deixem condicionar amb el nostre pobre panorama polític català actual, perquè crec que malgrat tot (i n?hi ha molt en contra) estem millor que mai ens els darrers 70 anys per aconseguir caminar cap a la nostra llibertat. Molt millor que fins i tot el 1992 quan realment el catalanisme tenia molta més força i presència dins de la societat catalana que potser ara, però en canvi el sobiranisme o independentisme eren molt més residuals en aquella època que avui
Jo crec que la nostra societat civil és encara molt viva malgrat tot el que ha passat, i encara que tenint en compte tot el que tu dius i jo he matisat, a Catalunya la societat civil té molt a dir per la nostra llibertat com a nació. Sense una societat civil forta, això sí sense les subvencions públiques que vulguis, Catalunya no serà mai independent. No l?enterrem ni ara ni mai, ans al contrari, l?hem d?enfortir!
Cordialment,
Manel des de l?Exili
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Manel, gràcies pel teu post i la teva anàlisi. Potser sí que alguns posts meus poden donar sensació de derrotisme. Però no és la meva actitud ni el meu plantejament. Ans al contrari. Cal revertir urgentment la situació actual. I això només ho podrem fer amb la denúncia del que està passant i fent les coses d’una altra manera, amb una alta exigència en tots els sentits, també el moral. Des d’aquest punt de vista el que he intentat és ser realista. Malgrat que la realitat cogui, no l’hem d’ignorar.
De totes maneres, és possible que no m’hagués expressat bé. He "remasteritzat" el post i introduït un corolari de militàncies i actitud per intentar que s’entengui millor la meva posició.
Endavant!!