Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

13 de novembre de 2007
8 comentaris

Reflexió final sobre la Conferència nacional d’ERC: no m’he sentit sol a ERC, però tampoc acompanyat

Quan vaig decidir escriure aquest bloc aviat farà una any, ho vaig fer per diversos motius, des de les ganes de poder comentar la meva experiència com a exiliat del segle XXI, d’explicar certes notícies rellevants sobre la ciència i la salut que arribaven a les meves mans i sobretot per a poder explicar que com a militant de base d’ERC (perdona Carles si aquest terme no t’agrada) no veia clar el nou rumb que l’actual executiva encapçalada per en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós estava prenent.

Al principi em sentia desorientat per la meva manca d’incomprensió, primer per la mala gestió que hi va haver amb la retallada de l’Estatut i segon per la rapidesa amb què es va reeditar el tripartit sense una negociació clara i deixant entendre que tot estava prèviament negociat abans de les eleccions. Per això quan en Joan Carretero va sortir a la llum amb els articles al diari Avui, ràpidament vaig escriure sense pensar-m?ho gaire un dels articles que és actualment el més llegit de tots dels que he escrit fins ara: No em sento sol a ERC, però compte a no perdre-ho tot!

En aquest article vaig exposar quina havia estat la meva posició fins a aquell moment i alhora demanava prudència pel que fa a com gestionar aquestes crítiques sense trencar el que tant ens havia costat aixecar: fer d’Esquerra Republicana de Catalunya un partit a tenir en compte dins del context polític de Catalunya i alhora que l?independentisme tingués una forta representació al Parlament.

Però ara, després de 10 mesos i un any de govern del tripartit, m’agradaria fer unes consideracions respecte de l?actual situació a ERC, sobretot perquè han passat moltes coses i perquè he assistit a la Conferència nacional del mes d?octubre passat…

(continua)

 

Malgrat tot el que ha succeït fins ara em refermo en la meva posició que calia fer un congrés en comptes de la Conferència, per tal de demanar responsabilitats, canviar l’estratègia i definir una nova executiva per dur-la a terme. El resultat és que no ha pogut ser possible.

En la meva primera reflexió sobre com havia anat la Conferència en l’article  El suflé està baixant: Impressions de la Conferència nacional d?ERC, ja vaig avisar que la fruita del descontentament vers l’executiva encapçalada per en Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós encara no era prou madura.

Vaig veure en molts dels discursos per part de la direcció d’ERC en les contrarèpliques als crítics del Reagrupament.cat i Esquerra Independentista una barreja entre el típic discurs conservador més propi de la dreta quan vol justificar el manteniment de l’status quo i del menyspreu a la capacitat intel·lectual i política dels militants. Frases com "No ens podem permetre aventures" o "Hem d’aconseguir més suport abans de començar a parlar d?independència i això només ho podem fer des del Govern" serien plenament assumides en qualsevol dels discursos de sempre de CiU. En definitiva, allò que el molt honorable Jordi Pujol deia amb "ara no toca" era el principal argument per a justificar l’actual estratègia d’ERC d?impedir qualsevol possibilitat de considerar renegociar el pacte del tripartit amb el PSC i IC i per tant de mantenir-se al govern sigui com sigui.

Realment un no pot sentir-se satisfet de com va anar la Conferència nacional, sobretot de la forma com es va preparar per tal de no donar cap possibilitat real a les veus crítiques amb la votació a mà alçada i sobretot en el debat, un debat inexistent perquè només l’executiva tenia dret a la rèplica. Però s’ha d’acceptar les regles de joc en aquest tipus de debat i de la (no)democràcia interna dels partits, ja sigui tant a les madures com a les verdes.

Però també vaig contrastar que molts militants, malgrat que quelcom de l’actuació de l’executiva no els acabava de convèncer, tampoc no volien veure (igual que jo veia i sentia quan vaig escriure en el primer article abans esmentat allò de "compte a no perdre-ho tot") una trencadissa dins d’Esquerra. Gràcies als discurs de la por, a la crítica amb insults personals desqualificadors als crítics, i a l?encara confiança en les figures de Joan Puigcercós i en menor mesura de Josep-Lluís Carod-Rovira, tot junt va fer que el suflé no hagi baixat del tot per tal que la majoria dels militants votessin pel canvi malgrat que sigui a mà alçada. No em vaig sentir sol, però tampoc acompanyat!

És per això que la millor manera de demostrar als companys militants que els insults de ressentits, de malaltia, d?infantils, d?essencialistes, d?etnicistes, d?identitaris, d?excloents i sobretot de deslleials que l?actual executiva, des del mateix Josep Lluís Carod-Rovira, en Joan Puigcercós i altres membres destacats, incloent-hi el sempre mesurat i assenyat Joan Ridao, va etzibar cap als que formem els corrents crítics, és el comunicat que Reagrupament.cat ha fet en resposta a la valoració de la situació actual després de la Conferència, que podeu llegir en aquest enllaç.

Ara, hi ha massa en joc per a ERC i per a Catalunya, i no es tracta de donar més foc al suflé; si aquest s?ha de desinflar no serà pas perquè els crítics d?ERC ho hàgim volgut, serà només perls errors de l?actual executiva de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós.

  1. Que Carai els importa a tots aquests el meu País, ni als uns, ni als altres. Ja fa masses anys que quan veuen les poltrones bellugar-se apel·len al seu electorat, que el país necessita que els votin, dons això faré, Botar-los!! Manel, fa mes bona cara el pastis del teu post, que no tot això d’ERC i R.Cat, i altres. Sempre hem quedarà el viatge a Itaca. Salut.

  2. No ho han sabut gestionar,el gran creixement d’ERC,no ha sabut gestionar el que las bases els hi van encomanar i la ‘política real’.I en comptes de fer autocrítica,i redreçar el rumb en aquesta segona legislatura en la que ERC torna a ser decisiva,han tornat a entrepussar en la mateixa pedra, i aquesta vegada es faran mal, electoralment,i llavors si, deixaran la direcció i un partit emprenyat i en quadre.Hala! arregla-ho.

    Els "crítics" al menys fan propostes, i en el seu moment han cola-borat en tasques de govern,i en comptes de prendre nota dels diferents anàlisis polítics,s’els hi ha fumut una patada al cul.

    Manel endavant!,almenys articules un discurs on la teòrica es pot posar en pràctica,i no com ara que s’en quedat "pràcticament" en un discurs teòric.

  3. Hola Manel, gràcies per la visita i el comentari al meu blog.

    En el tema de la conferència i l’estratègia, ho veig completament diferent, com ja saps. Aquesta frase :

    "Hem d’aconseguir més suport abans de començar a parlar d’independència i això només ho podem fer des del Govern"

    mai ha sortit de cap boca de l’actual direcció. Esquerra, la seva direcció, els seus representants al govern i els  "militants de base" parlem d’independència a totes hores, a les reunions del govern, a les reunions de militants i a les reunions de feina. El què s’ha dit, i sembla que es malinterpreta, és que Esquerra no pot actuar com si l’independentisme fos majoritari a Catalunya, cosa que no succeix. Hem d’aconseguir més suport social per afrontar amb garanties un procés d’independència, crec que en això hi estem tots d’acord. Segons el meu punt de vista aquest suport social de cap manera vindrà convertint-nos en partit de trinxera nacional. És per això que hem d’estar al govern, creant xarxes de complicitat social amb sectors a qui fins ara no hem pogut arribar, i potser fins i tot amb un nou discurs, que és el que també ha utilitzat l’SNP en la seva última i exitosa campanya: un discurs de independència sense enfrontaments, independència d’entesa, oferint la col.laboració a qui no se sent independentista i potser ni tan sols català ( l’SNP va oferir entrar al seu govern a tots els grups de la oposició), demostrant amb els fets que els independentistes també podem governar amb no-independentistes, desmuntant el mite de que som uns excloents. I tot parlant d’independencia sense complexos. Els resultats crec que són ben patents, gràcies a Esquerra el debat sobiranista és al carrer, no només a la tribuna dels polítics, i gràcies a Esquerra, CiU està pensant molt seriosament si fer el pas definitiu cap a l’independentisme. Crec que són mèrits de la direcció actual que s’haurien de tenir en compte.

    En tot cas, un blog molt interessant amb reflexions interessant també. Felicitats. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!