Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

5 de novembre de 2007
10 comentaris

Independentisme per reacció o independentisme per convicció

?L’independentisme no es pot consolidar sobre la desgràcia?, diu l?honorable Joan Puigcercós en una entrevista a El Periódico (pàg. I i II). És potser l?única frase amb què estic molt d?acord de tot el que diu en l?entrevista, però n?hi ha moltes més amb les quals no hi estic pas d?acord, però ara no vull parlar-ne més perquè, com ja vaig dir en el meu article El soufflé està baixant: Impressions de la Conferència Nacional d?ERC, encara manquen uns mesos abans no es pugi llençar a les escombraries el suflé de tan dolent i agre com quedarà.

Ja fa uns dies que em ronda pel cap aquest article i fins i tot en algun comentari al bloc de Xavier Mir ja ho vaig insinuar; per mi, ve?t aquí un dels punts clau a què els independentistes a Catalunya hauríem de posar remei al més aviat possible si realment volem que creixin d?una manera sòlida les possibilitats de reeixir el nostre somni: només amb desgràcies no es pot construir un projecte engrescador com és crear un Estat nou i independent a Europa.

Que la Renfe funcioni molt malament, que l?aeroport del Prat no tingui vols internacionals, que l?accés a Barcelona estigui col·lapsat, que hi hagi apagades del subministrament elèctric, etc., són problemes que es poden resoldre amb inversions i una gestió eficaç d?aquestes inversions. Uns problemes dels quals segur que ara el PP a Catalunya s?aprofitarà per escombrar cap a ells perquè, com ja se sap, la dreta sempre s?ha vanagloriat d?ésser eficaç i de fer bona gestió. Per a Catalunya això seria sortir del foc per caure a les brases.

Però jo llanço aquesta pregunta a l?aire: ¿deixarem realment els catalans de creure en la independència de la nostra nació si tenim millors trens, més autovies, una xarxa millor de corrent elèctric o quatre vols internacionals?

Si us plau, siguem seriosos….

(continua)

 

Hi ha massa aposta dins del món independentista pel desgavell actual en les nostres infraestructures com a arma per a convèncer més ciutadans catalans que un Estat per a Catalunya és l?única solució als seus problemes quotidians.

Per a aconseguir un projecte reeixit de la complexitat i dels reptes que comporta com és primer aconseguir fer un referèndum d?autodeterminació i després guanyar-lo, només és factible si la fita és engrescadora i il·lusionant.

Aquest tipus de reptes, només si tots estem convençuts que com a ciutadans de peu, com a col·lectiu i com a persones amb totes les seves diversitat d?orígens podrem millorar primer individualment i segon col·lectivament, aleshores sí que hi ha possibilitats d?aconseguir la independència. Si només representa una millora no gaire substancial, molt pocs romàntics voldrem continuar amb aquest feixuc projecte; de fet com havia estat fins no fa gaire temps.

Els catalans diguem catalanistes reivindiquem la independència de Catalunya perquè no som reconeguts amb tot el que això representa com a nació dins de la monarquia constitucional espanyola. Però, a més a més, no estem d?acord amb el model de societat que els espanyols volen imposar-nos tant culturalment com socialment. Tenim la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra idiosincràsia, i no ens sentim realment representats dins de l?Estat amb els mateixos drets que els espanyols d?origen castellà que tenen la seva pròpia llengua, cultura i idiosincràsia diferent de la nostra.

Per als catalans catalanistes que encara no s?han decidit per la independència però que tenen clar el que abans he exposat, potser sí que el desgavell actual de les infraestructures és la gota que fa vessar el vas per a decantar-se definitivament per demanar més sobirania per a Catalunya. Però la sobirania pot ser compartida i no necessàriament per a crear un Estat independent; potser demanaran una refundació de l?Estat espanyol en un Estat plurinacional tal com ha dit el líder de CDC, Artur Mas, també en una entrevista a El Periódico.

Però si anem cap als catalans que no són catalanistes, sobretot els que tenen un origen d?arrel castellana, normalment aquests catalans no han pas de renunciar a la seva identitat com a nació espanyola d?arrel castellana que la monarquia constitucional espanyola els proporciona. Aquests ciutadans se senten còmodes amb la seva llengua, cultura i idiosincràsia, aquestes persones ¿per què han de canviar si només és perquè funcionen malament els trens, la xarxa elèctrica i no poden anar de vacances a Cuba directament des de Barcelona? Perquè la qüestió per a ells és: canviar la democràcia espanyola i els seus referents culturals que els proporciona la monarquia constitucional espanyola per a què?

I jo com a catalanista que estic totalment convençut que el nostre país necessita la independència, quins arguments puc donar a aquests catalans perquè canviïn? 

Ja no parlem dels Països Catalans; ¿què podem argumentar als valencians, alacantins, castellonencs, mallorquins, menorquins i eivissencs perquè creguin que ajuntant-se amb Catalunya per a crear un Estat independent de l?Estat espanyol serà el millor per a ells que continuar tal com ara? ¿Què passa amb la por al centralisme barceloní o la imposició del seu català estàndard enfront de les altres varietats lingüístiques?  

Noto a faltar realment aquest debat que s?ha de plantejar seriosament per a definir com somiem que sigui la Catalunya independent; ara que ja es comença a parlar d?una manera una mica frívola de la data per al referèndum d?autodeterminació (en Carod diu el 2014, en Puigcercós diu que per què no el 2020, etc.) potser caldria primer definir com volem que sigui el nostre país.

Perquè potser si no els donem una visió de com volem que sigui el nou Estat independent, o el que proposem té molt en comú amb l?Estat Espanyol centralista i jacobí, no crec que puguem convèncer molts dels actuals ciutadans residents als Països Catalans, una vegada l?AVE deixi d?ocasionar més forats a la via, que continuïn pensant en la independència.

Catalunya i per extensió els Països Catalans només seran independents per convicció dels seus propis ciutadans i mai per reacció a una mala gestió i planificació de la inversió.

  1. És evident, ens apuntem a una iniciativa si aquesta és prou engrescadora i, clar, a ningú el poden engrescar les desgràcies.
    Una altra cosa sense relació amb el tema: darrerament els teus posts surten duplicats a les subscripcions RSS. Pensava que era un problema meu, però observant el teu bloc també veig que a l’index de posts publicats n’hi surten de duplicats.
    Records d’un que comparteix cognom.

  2. Son mes els que no volen la independència, tant es que hagin nascut a Espanya i visquin a Catalunya, com molts que son catalans d’origen. Sempre comptant amb la impagable ajuda de l’esquerra d’en Carot i Puigcercós. Si hi havia un partit d’esquerra i republicà, que ens va engrescar, ara, molts no ens el creiem. I som molts els que, ara per ara, no ens hi sentim representats políticament. No se si seria massa agosarat pensar que s’hauria de formar un altre partit d’esquerra i independentista de veritat. Salut company.

  3. Bon dia,

    Coincideixo amb el que dius, Manel.

    El discurs que últimament ens volen vendre els dirigents d’ERC és una variant d’un pretès patriotisme social que l’Ansar va propagar als quatre vents. Es tracta d’aconseguir la independència a còpia del benestar social, cosa que, al meu parer, és absolutament falsa. Per mi, no és res més que una excusa per justificar la submissió d’Esquerra al PSC-PSOE. Ens volen fer creure que arrossegaran els socialistes cap a posicions sobiranistes amb aquest benestar social?

    Amb aquest espoli permanent, com voleu que tinguem més benestar social? I com deduïu que això ens portarà irremissiblement cap a l’Estat català? I ara ho heu deescobert? Ara que us heu acomodat a la poltrona?

    Només amb desgràcies no construirem un Estat, però només amb una societat pretesament benestant i ‘contenta’, tampoc, Puigcercós.

    Jo no em llepo el dit.

    Intenteu amotllar el vostre discurs a la gran contradicció que comporta el suport a un govern regional que no té cap intenció de construir un país plenament sobirà i que està emmordassat per un govern espanyol que cada vegada voldrà manar més.

    Els descontents que s’apunten a l’independentisme, benvinguts siguin. Ara bé: no tots els independentistes tenim un partit amb què ens sentim representats. Creixerà l’independentisme i el vot nacionalista i independentista no creixerà? Potser sí.

    Salut. 

  4. Hi ha molta gent convençuda que vol l’independentisme.El que passa es que no hi ha polítics convençuts de que es pugui aconseguir.Si a la República els polítics com Macià estaven convençuts de que Catalunya només seria respectada per ESpanya des de una relació de tu a tu,ara els polítics catalans, estan convençuts de que Catalunya mai ho serà sigui o no independent.Per tant cal trobar el líder o líders que des de posicions series i no messiàniques,puguin lidera aquest sentiment ‘alliberament nacional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!