13 de setembre de 2005
2 comentaris

L’11 de setembre

Enguany l’11 de setembre ha sigut un empatx d’estatut. Fins i tot al camp del Barça!
I les organitzacions que denunciaven l’estatut i apostaven per l’autodeterminació ni tan sols han aparegut als mitjans de comunicació. Des que ERC és al govern, suposo que li fan més nosa.
Ah, sí, hi ha l’excepció de la CAJEI, que han sortit a algun mitjà de comunicació arran d’una concentració en contra de l’ofrena al fossar d’ERC i les JERC. Ja es veu que per als mitjans de comunicació majoritaris si no hi ha gresca no hi ha notícia. Potser caldrà prendre’n nota.

  1. Tinc ja més de trenta anys i vaig començar a implicar-me en moviments independentistes des dels 15. En els primers anys, vaig començar a col·laborar amb la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes. Amb 15 anys vaig anar a Estrasburg a demanar l’oficialitat del català a Europa (fa més de 15 anys que ho demanem, i encara estem al mateix lloc!). Malgrat col·laborar amb la Crida, sempre he tingut la voluntat (fins i tot curiositat) de conèixer altres moviments independentistes (que n’hi ha una pila!) i d’intentar conviure amb algun dels seus membres. D’aquesta experiència sovint n’he sortit decebut. I bàsicament perquè moltes de les persones que he conegut independentistes més que ningú i defensors de l’única i veritable lluita, anys més tard han deixat de ser independentistes o, si més no, ho han deixat de banda. També és força decebedor veure com el moviment independentista és tant nombrós pel que fa a col·lectius. I és especialment decebedor veure com la majoria d’aquests col·lectius es menjaria el fetge de l’altre per veure qui és més independentista i més radical. I és decebedor veure com la majoria d’aquests col·lectius la lluita que practiquen es basa en penjar cartells i fer pintades a qualsevol lloc, sigui patrimoni històric o no. Com si fer pintades i enganxar cartells que convoquen a manifestacions fos la manera més efectiva per assolir objectius. Aquesta ha estat la meva experiència des dels 15 anys, havent conegut gent i participat en actes de diferents col·lectius, des la Crida, als Maulets, al PSAN, a l’MDT, a l’Estel, a Endavant, a la CAJEI, a les CUP… i si una cosa que pogut veure i comprovar ha estat els continus canvis de persones i la continuada aparició de col·lectius amb la pretensió de ser els més de tot i amb l’objectiu de desacreditar els altres. Moltes vegades he sentit discursos d’aquests col·lectius parlant de la necessitat de la unitat d’acció, i molt poques vegades he vist alguna acció que anés en el sentit de la unió d’esforços per lluitar en la causa comú de l’independentisme. Desgraciadament estem repetint la història de la guerra civil: la guerra no la van guanyar els nacionals, la van perdre els antifeixistes perquè estaven cada cops més dividits i en lloc de lluitar contra el feixisme, lluitaven contra ells mateixos per veure qui era més antifeixista. Així es va perdre la guerra civil i si continuem igual, així perdrem la lluita per la independència.
    Aquests 15 anys que porto treballant per l’independentisme (des d’enganxar cartells, fer pintades i anar a manifestacions, perquè també ho he fet) m’han servit d’experiència per veure que el que cal és anar assolint objectius, per petits que siguin, però assolits al cap i a la fi. POrto més de 15 anys esperant la possibilitat de fer la “revolució” per assolir de cop la independència. I la veritat és que aquesta opció, per sort o per desgràcia, cada vegada la veig més lluny i més utòpica. En canvi l’opció de tenir un estat propi a base d’anar assolint quotes de llibertat, és la que està donant més bons resultats. Petits, però resultats al cap i la fi. I en canvi, les pintades que havia fet, fins i tot a la façana del quarter de la Guardia Civil que hi havia al meu poble, de l’única cosa que va servir és que em fotessin un gec d’hòsties i que a l’endemà mateix de la pintada, ja l’havien esborrat. No va servir de res més. Des de fa dues legislatures he entrat com a independent en unes llistes locals d’ERC i, entre d’altres moltes coses de caràcter nacional i social, hem aconseguit que al balcó de l’ajuntament hi onegi sempre només la senyera. Des de la feina feta per ERC ho hem aconseguit, cosa que les continuades pintades que havia fet anys enrrere demanant-ho, no havien aconseguit res.
    Un dels denominadors comuns que he viscut en aquest temps, és la continuada agressió de la majoria d’aquests col·lectius contra ERC. I veient sovint les continuades contradiccions d’aquests col·lectius i les continuades baralles entre ells mateixos, vaig veure que qui podia realment aconseguir coses, que qui podia assolir realitats i no quedar-se només en eslògans i paraules altissonants però que cada any es repetien sense haver avançat ni un pas, era precisament un partit independentista com ERC. I per això m’hi vaig posar. Això sí, com a independent, per si de cas.
    Per tot plegat, després de llegir aquest bloc, em pregunto: qui fa nosa a qui? A mi, cap d’aquests col·lectius mai m’ha fet nosa. Al contrari. Penso que tots som necessaris, cadascú a la seva manera.

    Salut i independència!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!