Pau Comes

Independència és llibertat

8 de febrer de 2006
Sense categoria
3 comentaris

El país dels Marc Garcia/García

Dilluns passat, en la seva columna de l’Avui, en Xavier
Bosch apuntava a una font curiosa de dades estadístiques: el rànquing de cognoms
de Catalunya, per desmuntar el "xarneguisme" d’un altre segle del
ministre Sevilla. La llàstima és que l’espavilat periodista es va aturar en els
cognoms, i no es va fixar en un altre rànquing que també ens pot donar
informacions curioses: el dels noms dels nadons nascuts a Catalunya. (segueix…)

És molt cert el que deia en Bosch sobre el vint primers
cognoms, potser amb la puntualització que Garcia (sense accent) és tan català
com García és castellà. Si a això li sumem que el programa del registre no
admet accents (sort que som a l’era d’internet!), resulta que el tàndem Garcia/García
guanya de carrer al segon, Martínez, que no té equivalent sense accent en català…
De tota manera, l’essencial del missatge segueix essent vàlid. Però això només
ens dóna informació d’on venim, no cap a on anem.

En efecte, els cognoms ens diuen qui són els nostres
avantpassats, i ens ho diuen perquè no els podem canviar -en principi. Això ja
ho deia la nostra demògrafa ed capçalera, l’Anna Cabré: més d’un 80% dels
catalans tenen algun avi nascut fora de Catalunya. Fins aquí, doncs, res de
nou, estimat Xavier.

La curiositat, com deia, ve de l’anàlisi del rànquing de
noms dels nadons. La gràcia dels noms que posem a la nostra canalla és que, a
diferència dels cognoms, sí que el podem triar -a vegades, no sense algun
maldecap, i sé de què parlo. I una altra cosa força interessant: no només podem
triar com es dirà la nineta dels
nostres ulls, sinó en quina llengua,
cas que hi hagi dues (o més) versions.

I és aquí on salta la sorpresa, per a desànim dels
pessimistes professionals: si en el cas dels cognoms, 18 dels 20 primers són
d’origen inequívocament castellà (també hi ha l’ambigu Torres), en el rànquing
de noms de nen la situació és radicalment diferent. No només el Marc del títol
d’aquest post és líder destacat: és que dels 20 primers, 10 són inequívocament
catalans, per només 2 de netament castellans, i 8 d’ambigus (ja sigui perquè
s’escriuen igual, com David, o pel tema ja esmentat dels accents). Si mirem a
la llista extensa dels 100 primers, els catalans segueixen en 1a posició (39
noms), seguits dels ambigus o de fora de l’Estat (37) i en darrer lloc els
castellans (24).

Si mirem el cas de dues versions del mateix nom prou
diferenciades per constar com a diferents al registre, també trobem el mateix. No
només el líder Marc avantatja de llarg Marcos (en 60ena posició!), sinó que en
la majoria de casos, la versió catalana es troba per sobre de la castellana.

Això demostraria que l’atractiu de la catalanitat, o almenys
el desig d’integració a la terra d’acollida, són factors prou potents per
canviar la llengua del nom dels fills. Tal com fan, d’altra banda, els
immigrants en qualsevol país del món. Si no, només cal mirar com la majoria
d’hispans dels Estats Units han anglicitzat els seus noms.

Nota important: abans
que em titllin de políticament incorrecte per amunt, he de dir que no he emprat
la llista de les nenes perquè la imaginació a l’hora de batejar les nostres
femelles fa molt més difícil tota comparació lingüística. Que consti que vaig
intentar-ho primer amb les nenes, ni que sigui perquè tinc una filla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!