Zapatero i Mas deuen pensar que han fet una jugada mestra, a
jutjar pels seus incondicionals, que els aplaudirien encara que es llancessin
de cap per la finestra. Però més enllà del curt termini, la cosa no està tan
clara. (continua…)
El llogater de la
Moncloa ens ha volgut donar una lliçó de "real
politik" dient que no cal fer cas de les promeses electorals. També
l’entenc: ha de ser dur reconèixer que un és un cínic mentider davant de les càmeres
de la tele.
Tot i ser gros, aquest no és l’error més gran -en el ben entès
que sigui un error, i no una cosa intencionada. La conseqüència més greu per al
projecte ZP (amb P de Pinotxo), és que ha creuat el Rubicó del federalisme i la
"pluralitat d’Espanya". Per si algú encara no se n’havia adonat,
Carod-Rovira hi va insistir l’altre dia: la tan promesa Espanya plural no existeix
ni existirà mai. A l’hora de la veritat, que era la discussió de l’estatut, els
socialistes espanyols no podien seguir entabanant el personal, perquè finalment
havien de triar. I han triat, és clar, Espanya. No una de les dues espanyes
machadianes, sinó la de sempre, que pot tenir dues cares, però és una única
moneda.
Aquest era un dels escenaris possibles amb què treballava Esquerra
quan va plantejar-se el Pacte del Tinell. Si sortia un bon Estatut, com n’era
el del 30-S, seria un gran avenç, i seria la voluntat de la majoria dels
catalans i catalanes. Potser alentiria el procés de la independència, però la
millora tan gran i immediata en el nostre autogovern ho compensaria en part. Si,
com sospitaven al carrer Villarroel -que per alguna cosa defensen la independència-,
els del PSOE són espanyols abans que
socialistes, aleshores ens quedaríem sense l’Estatut desitjat, però almenys
caurien unes quantes caretes. Ara no podran seguir dient als independentistes
que la independència no té sentit, i que el federalisme de la mà del PSOE
resoldrà tots els problemes dels catalans.
Mirat així, encara resultarà que hem fet una passa endavant.
Si al 96 només Esquerra defensava el concert econòmic, i el 30-S semblava que
l’haguessin inventat els convergents, serà que els republicans van aconseguir
convèncer algú. Tant li fa que en Mas ara es vulgui fer el suec: se n’ha parlat
massa, amb massa arguments i dades, com perquè la gent ho oblidi. Millor això
que un cop de roc, que deia el meu pare.
També Esquerra és l’únic partit independentista de l’arc
parlamentari -tot que hi ha molts independentistes als altres partits, malgrat
que llurs dirigents els ignorin. Després de l’enfonsament de l’Espanya plural
-riu-te’n del del túnel del Carmel-, l’única alternativa a la independència és
seguir com estem, amb un autogovern que creix a dosis homeopàtiques cada 25
anys, i a sobre aguantant insults, boicots, amenaces, etc.
Conec una dona que estava casada amb un impresentable, un
autèntic paranoic, amb qui es discutia i es barallava cada dos per tres. Quan
li vaig preguntar per què no se’n separava, em va dir que els moments que estaven
bé, aleshores estaven bé. Però això només era el 10% del temps. Li vaig
preguntar si valia la pena. Als pocs mesos es divorciaven.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I ara se n’ha adonat el Carod? Que no s’ha llegit i après, ni que sigui una mica, la Història de Catalunya del darrers cent anys?
Qui va apostar per la impossible "Espanya plural" fa dos anys fou en Carod, i ens va encolomar de president de la Generalitat de Dalt a un representant d’un partit espanyol. I també va votar a favor de manaire a Madrid al president que li dius Pinoxet.
A mi m’estaria molt, però que molt bé, que ERC fos un partit independentista, però l’independentisme es demostra amb fets i no només amb paraules.
El que té collons de l’assumpte és que Carod faci aquesta declaració a El Punt havent votat favorablement, com si diguéssim fa quatre dies, el Grup d’ERC al Congreso de Madrid a favor dels Presupuestos Generales del Estado [del Regne d’Espanya]. Calia fer l’espanyolet fins a aquest extrem?
Ah, altra cosa: "d’Espana Grande y Libre" sols n’hi ha una, d’exèrcit espanyol, sols n’hi ha un, i d’hisenda,… etc. Això de les "dues" espanyes és un invent dels catalans fotuts, que així s’autojustifiquen el col·laboracionisme (la botifleria) amb els enemics de Catalunya, i poder seguir escalfant escons i cadires; els empresaris potser són molt mesells davant el dring de la caixa registradora, però gaudeixen de la "comprensió" de polítics de tots els partits, de tots!, que els ajuden a pleret i mostrant les mans netes.