En un vell acudit, un eminent psiquiatra rep la trucada d’un
pacient angoixat perquè no gosa sortir de casa:
–
Però que no estàvem d’acord, després de 21 mesos de teràpia,
que vostè no és un gra de blat de moro?
–
Sí, doctor, jo ja ho tinc clar… Però, i les gallines?
Que ho saben?
Podríem dir que amb el terme nació, en la discussió de l’Estatut,
passa una cosa semblant. Els catalans podem tenir molt clar que som una nació,
però també cal que ho tinguin clar els nostres veïns. I la resta del món, de
passada. (continua…)
Contràriament al que podria semblar, doncs, aquesta no és
una discussió bizantina com la del sexe dels àngels, sinó més aviat semblant a
la que havia de decidir si els indis americans sota domini castellà tenien ànima
o no. En aquest segon cas, si els indis tenien ànima, això implicava que no
se’ls podia tractar com els gossos, ni sotmetre’ls a esclavatge o a condicions
extremes de treballs forçats. Al final es va decidir que en tenien, i que
havien de ser tractats com els altres homes -sempre que es cristianitzessin, és
clar…
Així no ens hauria de sorprendre que als espanyols els posi
els pèls de punta veure l’article 1 del text aprovat a Catalunya. Tal com saben
que la reivindicació de parlar en català al Parlament Europeu és mal rebuda
perquè a les corts espanyoles tampoc no hi és permès, també saben que el terme
"nació", negre sobre blanc a l’Estatut, ens situaria al mapa de les
nacions mundial, i començaria a desmuntar la bastida malgirbada d’una
pressumpta nació espanyola que depassaria els seus límits reals per voler abraçar
tot l’Estat Espanyol. Aleshores, com també temen, caurien tots els seus
arguments fal·laciosos per intentar justificar l’espoli abusiu a què ens
sotmeten, o els impediments a les nostres seleccions esportives, o la nostra
presència directa a les institucions europees… Caurien perquè tots es basen
en la fal·làcia que l’Estat Espanyol és una nació que es diu Espanya. Si una de
les seves lleis diu que n’hi ha una altra, que és Catalunya, l’invent se’n va
en orris.
No, no estic exagerant. Aquest cop tenim la sort que a més
del text estatutari hi tenim la raó dels fets. Però al País Valencià encara
pateixen amargament per culpa d’un disbarat -aquest, sí- petrificat al seu Estatut.
En contra de totes les evidències científiques, els blaveros s’escuden només en
què el seu text estatutari parla de "llengua valenciana"…
Per totes aquestes raons, és clar, els nostres representants
en la negociació han de seguir com fins ara, ferms sense cedir. O potser creuen
que som una nació de blat de moro?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És el talant de les estissores coercitives, que a la llarga crea agravis futurs i divisions.
És el talant alliberador, que crea unió i germanor.
La qualcosa vullc dir de passada, que fins i tot una referència al dret de autodeterminació, li vindria be a aquest Estatut.
I jo crec que no hi ha poble amb menys desavenencies i per tant més agermanats que el Gallec i el Portugués, tot i figurar amb estats diferents i denominacions diferents a la mateixa llengua.
La qualcosa no nega, que calen solucions pròpies, per problemes propis.
L’acudit és molt adient.
Del que es tractava era que hi hagués un reconeixement oficial del que som: una nació. Ara bé, sembla que aquest no és el punt més preocupant, sinó que ho és el del finançament.
M’agradaria pensar que tot això servirà perquè alguns votants socialistes catalans s’adonin que els van prendre el pèl (“Apoyaré el estatuto que salga de Catalunya”) i ho tinguin clar en el futur.
Tot i que ja sabem que de sectaris el món n’és ple.