O el que és el mateix: del s. XIX al s. XXI. En pocs dies,
hem sentit les declaracions decimonòniques sobre l’Estatut d’aquest Pavía sense
cavall que és el tinent general Mena, i l’actitud ferma del vocal CGPJ Alfons
L. Tena enfront de l’impresentable president d’aquell organisme (continua…).
Per una banda, la tàctica barroerament intimidatòria
del militar, fruit del nerviosisme dels
que veuen que Catalunya se’ls escapa de les mans. D’aquí que cridin, amenacin i
facin escarafalls, intentant fer-nos por per amagar la suor freda que els
recorre l’esquena. Però els nervis els traeixen i acaben quedant en evidència
davant de tot el món civilitzat. Un món que, per cert, partia d’una posició més
favorable a l’statu quo actual a l’Estat Espanyol, que no pas a un procés
d’independència de Catalunya. Cal no oblidar, entre d’altres, la perplexitat de
The Economist -considerat com la posició oficiosa del Foreign Office britànic-
davant l’espectacle d’aquest colpista amateur.
Per l’altra banda, Alfons López Tena, que està mostrant una
manera de fer diferent de l’acolloniment que ha arronsat tantes generacions de
catalans des de fa tres segles fins fa dos dies. Efectivament, no s’ha tallat
ni un pèl, a l’hora de no deixar passar l’animalada proferida (i no
rectificada) pel tal Hernando. Entristeix pensar que defensa millor la mostra
dignitat un vocal del CGPJ que no pas el nostre Molt Honorable President, massa
apressat a perdonar la injúria sense ni aturar-se a comprovar si li prenien el
pèl o no. El vocal català d’aquell organisme judicial espanyol ja ha mostrat
altres cops que amb una actitud valenta no costa gaire denunciar que
l’emperador va despullat, per molt que aquest brami. Són aquestes actituds les
que ens calen per denunciar la histèria espanyolista, enèsima reacció a un intent de Catalunya per decidir
per ella mateixa. Unes actituds ja pròpies d’un segle XXI que no té res a veure
amb els tres que estem deixant enrera. Unes actituds fermes davant aquesta peli
de por de sèrie B, que no espanta ni res, perquè Espanya ja no ens pot amenaçar
com tenia costum de fer: ja només li queda fer "buuuuuu" davant del
croma, amb fons de tenebres transilvanes. Ara només falta que els catalans que
es tapaven els ulls de por davant el terror de veritat, obrin els ulls per
descobrir que finalment els han canviat el DVD.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bo i divertit el comentari.
Ja va essent hora que els catalans comencem a plantar cara de manera que els polítics, jutges i militars espanyols vegin que l’arma que han vingut utilitzant sempre, la de la por, ja no funciona.
Adonar-nos que ens han canviat el DVD és el primer pas -necessari- per a que finalment acabem canviant també l’aparell sencer.
Tal com diu la cançó: “el que sap que està tancat li queda l’esperança de poder-se escapar”