Pau Comes

Independència és llibertat

13 de gener de 2006
Sense categoria
0 comentaris

Espanya, la nació minvant

No sé si és perquè ha tornat de vacances, o si és que algú s’ha
recordat de canviar-li les piles, però el fet és que Ángel "dos líneas"
Acebes hi torna amb les seves declaracions. Ara es remet a la Història (ell, que com
tots els peperos, no es cansa d’intentar deslegitimar els drets històrics dels
catalans) i ens revela que no té sentit introduir el terme nació al nostre
Estatut perquè "des de la constitució espanyola del 1812 [la famosa Pepa] ja
està prou clar què és la nació espanyola". Ho sento molt per aquesta
llumenera del saber universal, però aquest cop tampoc l’ha encertada. (continua…)

Del 1812, ja en fa vora dos segles. I força que ha plogut des
d’aleshores. Tant, que podríem concloure que la nació espanyola -aquesta que no
canvia, segons el dirigent pepero- encongeix amb l’aigua més que la llana. Al
molt instructiu llibre de Xavier Deulonder La
posta de sol d’Espanya
hi apareixen algunes planes del text constitucional espanyol
aprovat a Cadis. Per exemple, l’article 1 del capítol I del títol I
(significativament, "De la
Nación española y de los Españoles"), diu "La Nación española es la
reunion de todos los españoles de ambos hemisferios." És a dir, uns quants
més que els inclosos en la "nación" del text del 1978. Com que en aquella època la cosa ja no
devia estar clara per molta gent, els redactors del text van detallar (Tit. II,
cap. I, art. 10) què significava la "Nación española":

"El territorio español comprehende en la península con
sus posesiones é islas adyacentes, Aragon, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdova,
Extremadura, Galicia, Granada, Jaen, Leon, Molina, Murcia, Navarra, Provincias
Vascongadas, Sevilla y Valencia, las Islas Baleares y las Canarias con las demas
posesiones de Africa. En la América
septentrional, Nueva-España con la Nueva
Galicia y Península de Yucatan, Guatemala, provincias
internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos
Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo, y la isla de Puerto Rico
con las demás adyacentes á estas y al continente en uno y otro mar. En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el
Perú, Chile, provincias del Río de la
Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en
el Atlántico. En el Asia, las islas Filipinas y las que dependen de su
gobierno."

Ho tenien tan clar, els constitucionalistes espanyols
d’aleshores, que només durant les dues dècades següents la seva "nació"
ja es va dividir en unes quantes nacions. I no han parat des d’aleshores, en un
degoteig constant, amb punts àlgids com el 1898. Però sempre, després de cada pèrdua, el que
quedava era "la nación española indivisible" -però més petiteta, és
clar. Avui, els autoanomenats constitucionalistes, hereus dels del 1812, segueixen
insistint que ara va de debò, que el que queda ara és la "nación española
indivisible". Potser es disgustaran una mica quan les nacions que realment
no són l’espanyola se separin d’aquest Estat d’una vegada. Però jo no hi patiria
gaire: més d’hora que tard sortirà algú dient que "ara sí, el que queda és
la Nació
espanyola". I probablement l’encertarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!