La resposta es podria resumir en la següent conversa Maragall-Zapatero:
–
José Luis, no saps com em desanima pensar que sóc una
de les dues úniques persones que creuen en l’Espanya plural…
–
Ah, sí? I qui és l’altra?
Però Maragall, en una entrevista a La Vanguardia d’avui,
ja s’apunta al cinisme del model lampedusià de canviar tot el que calgui perquè
l’essencial d’Espanya quedi igual, i reconeix que si ni tan sols es fan
aquets mínims canvis, el risc és que les nacions que integren l’Estat Espanyol
i no són Espanya, vegin que el rei va nu i es decideixin a fer el pas d’anar
pel seu compte. (continua…)
Així que si l’únic veritable defensor de l’Espanya plural,
el qui semblava que se la creia, ja hi renuncia, i només aspira a fer-hi canvis
cosmètics, per seguir com sempre "sin que se note el cuidado", és que
la situació espanyola és més greu del que semblava.
No és només que la catalanofòbia perduri des dels temps de la Guerra dels Segadors, quan
Quevedo deia allò de "mientras queden catalanes y piedras en los campos
hemos de tener enemigo y guerra", fins la versió a penes envernissada de la Cope. És que no s’hi veu cap
indici, cap possibilitat de canvi. En Zapatero ja pot fer els discursos que
vulgui, ja pot embafar-nos amb tones de tarannà, però sempre arrossegarà amb la
seva proposta aquesta altra Espanya machadiana, aquest mínim de 9 milions i
escaig de votants que encara viuen mentalment a Fuenteovejuna, per no dir a
Quintanilla de Onésimo, i que últimament han sortit del cau per manifestar-se
cada dos per tres. I, per l’altra banda, en el millor dels casos, silenci, i en
el pitjor, espanyolisme per sobre de diferències ideològiques.
Han passat trenta anys de democràcia que han dut molts
canvis, però que no han canviat ni una coma en el conflicte Espanya-Catalunya.
Ja és un tòpic fer paral·lelismes entre la situació que envolta el procés del
nou Estatut, i les que es van produir arran del primer intent, a principis del
segle passat, o durant els anys trenta -boicots inclosos. O en qualsevol
període dels últims tres segles en què Catalunya hagi intentat treure el cap de
l’aigua per agafar una mica d’aire.
Si tots aquests anys de democràcia formal no han servit per
canviar les actituds dels espanyols, què o qui ho farà? Si després de tot aquest
temps, en Zapatero fa servir l’excusa -sincera o no, tant és- que el PP puja a
les enquestes per tal de retallar l’Estatut i el finançament, què en podem
esperar, d’Espanya? No cal que ens seguim enganyant: això no ho canvia ni la
mare que els va parir. Simplement, perquè els espanyols ja s’agraden com són, i
no veuen per què haurien de canviar. I, tot sigui dit, a mi no em sembla
malament. Ja s’ho faran.
El que sí que caldria discutir és què hi pintem, els
catalans -o gallecs, o bascos- en tota aquesta història. Cal dir d’una vegada
que la nostra inclusió a l’Estat Espanyol no és una inevitablitat històrica. No
hi ha una llei de la gravetat, immutable, que ens hi mantingui units
irremeiablement. No tenim per què aguantar, entre altres coses, l’espasa de Dàmocles
del PP, ni hem d’aguantar estoicament, com si fos una catàstrofe natural, el
delme (mai més ben dit: s’acosta a una desena part de la nostra riquesa) que
significa allò que els espanyols anomenen "solidaridad", amb una gent
que figura, objectivament, entre la minoria més rica del planeta. Res d’això és
inevitable. Ni molt menys difícil de corregir. Pot ser tan senzill com
adonar-se, com els protagonistes de "El ángel exterminador", que la
sortida a una situació asfixiant és tan simple com girar el pany i obrir la porta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!