El pols de la llengua als Països Catalans

Font: http://www.colegiohighlands.net/ca/educacio-bilinguee (Consulta: 21 desembre 2014)

Us reprodueixo un article que m’han publicat al Blog de la Revista de Llengua i Dret – Journal of Language and Law), amb llicència (CC BY 3.0 atribució). Es tracta d’una aportació a la situació real de la llengua catalana a l’escola més enllà d’opcions polítiques i de resolucions judicials… Res és el que sembla… o el que ens diuen que és…

En general, a la societat catalana hi ha la idea més o menys compartida per tothom que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya. Com se sap, d’aquesta qüestió, se n’ha fet una bandera política, tant per part dels defensors de la immersió lingüística en català (sic) com per part dels contraris a la priorització de la llengua en aquest àmbit, que defensen que l’espanyol també ha de ser llengua vehicular (amb propostes i models diferents, però línies educatives únicament en castellà, presència suposadament equilibrada de les dues llengües a l’escola…). En aquest article volem presentar els límits jurídics i alguns casos concrets que qüestionen que el català sigui realment, i en tots els centres del país, la llengua utilitzada normalment com a llengua vehicular.

Un primer aclariment terminològic

Cal, abans de tot, un primer aclariment: quan es parla d’immersió lingüística al nostre país, moltes vegades es confonen (ho fan, especialment, polítics, creadors d’opinió i periodistes) els termes i s’aplica el concepte al conjunt de l’ensenyament. Cal tenir clar, però, que, quan ens referim a la immersió lingüística, “només” parlem d’aquells contextos en què s’apliquen les metodologies pròpies d’aquest programa, basades en el tractament integrat de llengua i continguts, ja que bona part de l’alumnat desconeix la llengua vehicular del sistema educatiu. En contextos en què l’alumnat coneix, per contacte amb la família o amb l’entorn, la llengua catalana en cap cas parlaríem d’aplicació d’aquest programa, sinó que, senzillament, parlaríem d’ensenyament en català.

La situació jurídica

Arran de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol al recurs d’inconstitucionalitat interposat per noranta-nou diputats del Partit Popular contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, va començar una autèntica batalla jurídica (i mediàtica) per tal de (re)introduir el castellà com a llengua vehicular.

En aquest sentit, però, cal tenir present que el règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya està regulat a la Llei d’educació (LEC), en el seu títol II. Aquesta norma, aprovada per àmplia majoria al Parlament, està plenament vigent, ja que només el TC està legitimat per impedir l’aplicació d’una llei, si la declara inconstitucional. Com és sabut, més de cinquanta diputats del Congrés del Partit Popular van presentar, l’octubre de 2009, recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei d’educació, però el nucli de la regulació del règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya no va ser objecte del recurs i, per tant, no podrà ser declarat inconstitucional.

Així, per exemple, no s’ha sol·licitat la inconstitucionalitat de l’article 10.1 (que exposa que els currículums han de garantir el ple domini de les llengües oficials catalana i castellana en finalitzar l’ensenyament obligatori), de l’article 11.1 (que manifesta que el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu), de l’article 11.3 (que preveu que els alumnes no poden ésser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de llur llengua habitual), de l’article 11.4 (que regula l’atenció lingüística individualitzada en els primers ensenyaments), de l’article 14 (que regula els projectes lingüístics i el seu contingut), ni de l’article 15 (referent als programes d’immersió lingüística).

Per tant, cap sentència (encara que sigui ferma) del Tribunal Suprem ni del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pot afectar el règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya regulat a la LEC. Les resolucions judicials promogudes per particulars només afecten aquests particulars, mai el sistema en general, com hem pogut veure recentment.

Es pot afirmar que, en general i amb algun matís important, el règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya s’adequa plenament a allò que estableix la Constitució i la doctrina del Tribunal Constitucional. Els principis sobre els quals es construeix el model, que han estat avalats pel TC (especialment en les sentències 337/1994 i 31/2010), són:

a)    Els alumnes no poden ser separats en centres ni en grups de classe diferents per raó de llur llengua habitual (article 11.3, Llei d’educació).

b)    En finalitzar l’ensenyament obligatori els estudiants han de poder tenir el ple domini de les llengües catalana i castellana, d’acord amb el Marc europeu comú de referència per a l’aprenentatge, l’ensenyament i l’avaluació de les llengües (article 10.1, Llei d’educació).

c)    El català és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu (article 11.1, Llei d’educació).

Les dues sentències del Tribunal Constitucional en aquesta matèria (1994 i 2010) manifesten expressament que «resulta perfectamente legítimo que el catalán, en atención al objetivo de la normalización lingüística en Catalunya, sea el centro de gravedad de este modelo de bilingüismo, aunque siempre con el límite de que ello no determine la exclusión del castellano como lengua docente de forma que quede garantizado su conocimiento y uso en el territorio de la Comunidad Autónoma». De fet, a la sentència del 2010 es diu literalment:

«[…] nada permite, sin embargo, que el castellano no sea objeto de idéntico derecho ni disfrute, con la llengua catalana, de la condición de llengua vehicular en la enseñanza» (FJ 24).

d)    S’estableixen mesures d’acollida i d’atenció lingüística i d’adaptació al sistema per als estudiants que s’hi incorporin sense conèixer una de les llengües oficials (article 10.2, Llei d’educació).

e)    Les mares, els pares o els tutors dels estudiants la llengua habitual dels quals sigui el castellà poden exercir un dret d’opció lingüística en el curs en el qual iniciïn el primer ensenyament, per tal que llurs fills rebin atenció lingüística individualitzada en aquesta llengua (article 11.4, Llei d’educació).

I, justament, hem destacat en negreta de les sentències del TC aquelles referències al paper del castellà com a llengua vehicular. Fet, per cert, que també quedava recollit al Decret 362/1983, de 30 d’agost, sobre l’aplicació de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística de Catalunya, a l’àmbit de l’ensenyament no universitari (DOGC núm. 359, de 31.8.83). En l’article 9.2 es deia literalment:

«2. Sens perjudici del que preveu la disposició transitòria segona d’aquest Decret, a més de la llengua castellana, s’haurà de professar, almenys, una altra assignatura o àrea en aquest idioma».

En la transitòria segona es recordava que “les escoles que hagin fet una opció catalana, quant a la llengua d’ensenyament, hauran d’adoptar les mesures adients per tal d’assegurar un domini correcte de les dues llengües, l’Administració vetllarà pel seu compliment”.

D’alguna manera, per tant, en les sentències (i en la nostra normativa dels anys 80) s’ha afirmat el paper vehicular del castellà, però no es qüestiona el dret a aplicar, on es cregui adient, el programa d’immersió lingüística, com alguna vegada s’ha dit des d’aquí.

I, a més, les nostres contradiccions

En primer lloc, volem destacar que en un nombre significatiu dels centres de Catalunya en què se segueix un sistema educatiu estranger (francès, alemany, suís, italià, nord-americà, japonès…), el català és una assignatura optativa. Cal recordar que els acords que fan possible l’existència d’aquestes escoles a casa nostra són entre estats, els quals determinen que la llengua de l’Estat receptor (espanyol en el nostre cas) és també obligatòria en l’escola estrangera corresponent, de la mateixa manera que, per exemple, el francès és obligatori a les escoles espanyoles de França. Del català, no se’n diu res. Per tant, hi ha alumnes al Principat de Catalunya (i també, és clar, a les Illes i al País Valencià) que es poden estalviar perfectament no l’ensenyament en català, sinó, fins i tot, el seu aprenentatge. Podríem trobar, però, excepcions com la del Liceu francès de Barcelona que, a la pàgina web, explicita clarament que: «L’educació impartida pel centre està homologada pel Ministeri d’Educació Nacional francès, i va des de l’educació infantil (preescolar) fins al Batxillerat, de conformitat amb el sistema educatiu francès. Però el Lycée, igualment reconegut i autoritzat pel Govern espanyol, integra programes complementaris previstos per l’acord cultural francoespanyol en llengua i literatura, així com en història i geografia (“ciències socials”). A això s’hi afegeix un ensenyament obligatori del català en compliment de les decisions del govern autònom local, competent en matèria d’educació». (Font: http://www.lfb.es/cat/benvinguts.html [Consulta: 12 abril 2015]).

En segon lloc, hi ha escoles que, encara que segueixin el currículum diguem-ne català, com que no són públiques ni estan mantingudes amb fons públics (per tant, no són escoles concertades), fan una mica el que volen (o el que pensen que els pot atraure més públic elitista). En posarem un exemple: en un publireportatge de La Vanguardia (és a dir, sense amagar-se’n en absolut, ans al contrari) de juliol de 2012 vam poder llegir que una escola privada inaugurava noves instal·lacions a Esplugues de Llobregat, al costat del barri barceloní de Pedralbes. En la notícia, que era una propaganda encoberta del centre, es comentava que s’oferia un projecte educatiu amb un sistema bilingüe anglès-espanyol (!) a infantil i amb una introducció gradual del català a primària, en uns percentatges que són els que mostra la il·lustració d’aquest apunt.

A la pàgina web del centre, hem pogut comprovar que no es tracta d’un centre que depengui d’un altre sistema educatiu. En teoria, per tant, es regeix per la normativa catalana. L’elitisme educatiu passa per una presència marginal del català que, ja d’entrada, és una llengua inexistent a l’educació infantil. Fixem-nos com a la seva pàgina d’inici es pot llegir literalment que tenen com a finalitat que l’alumne s’expressi amb “fluïdesa en castellà i anglès”, però no es fa cap referència a la llengua del país. Ara bé, sembla que la normativa lingüística catalana en el món de l’ensenyament no està pensada per a l’escola privada no concertada (uns trenta centres a tot Catalunya –en augment, per cert–, els quals no tots, sortosament, segueixen aquest patró lingüístic).

En tercer lloc, en una compareixença parlamentària el febrer de 2014, la consellera Rigau va revelar que a Catalunya hi havia 459 escoles i instituts que impartien alguna assignatura no lingüística, com ara matemàtiques, plàstica o geologia, en castellà. D’aquests centres, 332 eren escoles de primària i 127, centres de secundària. Unes dades que reflecteixen una realitat que no sempre s’ha volgut reconèixer i que no sempre respon a les necessitats dels alumnes pel que fa a la seva competència lingüística en llengua castellana.

I, en quart lloc, voldríem destacar les dades del projecte de recerca del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona que es recolliren en l’article de Vanessa Bretxa i F. Xavier Vila i Moreno Els canvis sociolingüístics en el pas de primària a secundària: el projecte RESOL a la ciutat de Mataró. De les dades que ens ofereix aquesta recerca, que demostren “la feblesa de l’oferta –si més no, de l’oferta atractiva– en el camp de la televisió, la música i Internet en català” o que entre el pas de primària a secundària hi ha “una caiguda molt significativa del català i un augment del castellà ”entre les persones que no tenien el català com a llengua inicial o, en definitiva, que en general, hi ha un retrocés del català”, n’hi ha una d’especialment preocupant, la de la llengua (model d’ús lingüístic) del professorat, especialment a secundària…

La dada que us comentàvem feia referència a la llengua emprada pels professors amb els alumnes (segons els alumnes, i no segons els professors): mentre que a primària un 75,1% dels professors feien classe només o sobretot en català, a 1r d’ESO aquest percentatge baixava a un 66,5% de les classes. Un 22,8% a primària i un 31,6% a secundària feien la classe en català i castellà, fent servir, segurament, les mateixes normes lingüístiques que fa un ciutadà “estàndard” que sàpiga, i vulgui, parlar en català: dirigint-se en castellà a qui s’adreça en castellà i canviant de llengua sense adonar-se’n. Sortosament, només un 2% feien les classes sobretot en castellà…

Una dada també preocupant és que només un 67,9% dels alumnes de primària i un 59,1% dels de secundària s’adrecen sempre als seus professors en català. Un 29,2% a primària i un 36,5% a secundària alternen les dues llengües i, també, sortosament, només un 3 i 4,4% respectivament s’adrecen sempre en castellà.

La realitat del català, per tant, no és ben bé ni jurídicament ni realment aquell paradís del català que ens han volgut fer creure tant els defensors com els detractors de la llengua…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!