El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

22 de febrer de 2014
0 comentaris

Castellà, llengua també vehicular a l’ensenyament reglat no universitari

En ple debat jurídic i mediàtic sobre la presència del castellà com a llengua vehicular (també) del nostre ensenyament (recordem que vehicular vol dir que s’imparteixen matèries en aquesta llengua a més de l’assignatura de llengua castellana), ha sorprès molta gent afirmacions segons les quals aquesta llengua ja és vehicular en alguns centres de Catalunya, tal com es declarava recentment. Aquestes afirmacions, producte, pensem, d’un intent de salvar el màxim que es pugui de la nostra ordenació lingüística a l’ensenyament, han causat sorpresa a professors d’universitat que formen els futurs mestres d’aquest país, a molts mestres i professors que han defensat en els seus centres projectes lingüístics en què el català era la llengua vehicular i, no cal dir, a aquells qui han donat suport a Somescola.cat, l’entitat que, si em permeteu el terme, ha donat la cara per l’ensenyament en català…
De tota manera, ja fa temps que anem advertint que el català no és ben bé la llengua vehicular de l’ensenyament i que no sempre, quan es fan classes en castellà, és per garantir que, quan s’acabi l’ensenyament obligatori, l’alumne tingui els mateixos coneixements de català i de castellà (si fos així, rai!), com hem pogut veure en casos realment escandalosos.
En aquesta línia, fa uns vuit anys, vaig demanar al professor Pere Ribera i Pinós que fes per a la revista l’Escletxa, de la CAL, un article sobre la situació de l’ensenyament. El torno a reproduir perquè penso que ens pot donar alguna idea sobre quina ha estat la presència real de la nostra llengua en molts centres educatius de Catalunya, especialment a secundària, i que continua sent vigent tot el que s’hi exposa.

QUINA ÉS LA LLENGUA DE L’ENSENYAMENT SECUNDARI A CATALUNYA?

Aquesta pregunta no és fàcil de respondre. Si fem cas de la normativa vigent, ja sigui la Llei de política lingüística o les Instruccions de curs (que anualment publica el Departament d’Educació) dels darrers anys, la llengua de l’ensenyament en tots els nivells i àmbits dels centres educatius ha de ser el català. L’enunciat és prou clar i entenedor per a qui els hagi d’entendre i fer aplicar. Fins i tot es disposa d’unes eines per a fer-ne un seguiment prou exhaustiu: les declaracions horàries que fem tots els professors dels centres educatius, en què se’ns demana cada curs amb quina llengua impartirem les classes.

La realitat a les aules, passadissos i despatxos dels centres és extraordinàriament complexa i contradictòria. Ja el 29 d’abril del 2005, el Departament d’Educació reconeixia al diari AVUI que el 20% de les classes de primària i el 40% de les de secundària es fan en castellà (segurament en graus diversos). De fet, el gener de 1997, el sindicat USTEC va publicar els resultats d’una enquesta, sota el títol El català a l’ensenyament secundari, encara molt per fer…, en què es constatava que a secundària el català era la llengua de treball del 69,3 % de les classes.

Si observem resultats d’enquestes fetes a l’alumnat de diferents centres durant el curs 2004-2005, veurem que en un centre de la ciutat de Barcelona, el 20% de les matèries de batxillerat eren impartides en català i, en el mateix centre, només un total del 57,04% de les matèries eren impartides en català. En aquest mateix centre, el 56,2% de l’alumnat deia que usava la llengua del professorat a classe. Evidentment que es tracta d’un cas extrem de descatalanització a les aules, però no deixa de ser una realitat que pot reproduir-se en altres centres. De l’anàlisi de les dades declarades en els horaris no obtindríem aquestes dades en cap centre de Catalunya, però si ho demanem als usuaris, és a dir a l’alumnat, apareixen dades força galdoses, com les que ja he esmentat.

Encara dins de l’àmbit acadèmic, s’han produït alguns casos paradoxals com que alguns alumnes nouvinguts, és a dir, fills de la nova immigració, que han rebut un procés d’adaptació als Tallers d’adaptació escolar (TAE) o a les aules d’acollida, es troben que, en arribar a l’aula ordinària, el professorat de matèries comunes, com les matemàtiques o les ciències socials, els fan les explicacions en castellà, i no únicament això, sinó que es neguen a canviar d’idioma quan els alumnes els comenten la seva situació.

En l’àmbit de l’organització dels centres sembla ser que tampoc no regeix un criteri lingüístic més enllà de les declaracions de bones intencions. En algun centre la inspecció ha nomenat per ocupar la direcció professors que mai no usen la llengua catalana, ja sigui per adreçar-se a l’alumnat com per adreçar-se al professorat.

En els casos exposats fins ara, tots trets de diversos centres amb els quals he tingut algun tipus de relació professional, les deficiències en el procés de normalització lingüística són atribuïbles fonamentalment a dos col·lectius professionals: el professorat i la inspecció educativa. El professorat no ha assumit com a col·lectiu la necessitat de fer accions positives per la plena normalització del català en els centres, fins i tot hi ha sectors que hi han oposat fortes reserves i resistències, argumentant el dret constitucional que els assisteix a emprar una llengua oficial en la seva activitat professional. Però la inspecció educativa tampoc no hi ha actuat, es podria dir que, llevat d’algunes excepcions, no ha considerat els afers relacionats amb els usos lingüístics fossin un aspecte rellevant de la seva feina, si no és així, com s’entenen alguns nomenaments o les declaracions horàries sense complimentar en l’apartat lingüístic.

Per damunt d’aquesta passivitat, negligència o resistència d’aquests dos col·lectius, també cal remarcar una passivitat notable de l’administració educativa que es tradueix en dues actituds igualment suïcides: l’afirmació de la normalitat lingüística que practicava l’administració de CiU, o la passivitat de l’administració posterior. Una mostra d’aquesta passivitat és prou evident en dos fets desencadenats des del Departament d’Educació durant el mes de gener del 2006. Coincidint en el temps amb la publicació d’un article d’un destacat membre de l’Asociación por la tolerancia i actual dirigent de Ciutadans-Partit de la ciutadania al diari El Mundo, en què denunciava, com solen fer des d’aquestes plataformes, la política lingüística del Departament d’Educació i les enquestes d’usos lingüístics adreçades a l’alumnat, es va demanar des del propi Departament que s’aturés qualsevol d’aquestes enquestes i que es congelés l’elaboració dels Projectes lingüístics de centre, una eina que permet regular el tractament de les llengües a cada centre educatiu. També en aquestes dates, es va fer desaparèixer dels documents marc del Pla per la llengua i la cohesió social el document La situació de la llengua catalana als centres educatius: actuacions per consolidar-la i potenciar-la, que figurava com a Annex 4 d’aquest pla adreçat a gestionar els àmbits de la llengua i la cohesió social del Departament d’Educació. En aquesta mateixa línia, cal preguntar-se què se n’ha fet del decret de desplegament de la llei de política lingüística en el camp de l’ensenyament no universitari que s’havia anunciat l’any 2005.

Vistes així les coses, podem dir que les afirmacions que es fan sobre la llengua catalana com a pròpia de l’ensenyament, sobretot a secundària, són pura retòrica en força centres, però sembla ser que cap de les administracions educatives que hem tingut fins ara no ho ha considerat un marc adequat d’actuació. Sembla com si es tractés de fer veure com si les coses anessin bé, encara que no se sap gaire com van, però a força de repetir que van bé, hi ha molta gent que s’ho creu. Mentrestant, com en la resta d’àmbits de la societat, la llengua és cosa de tots, com ens deia la Norma o ara ens recorda la Queta, menys de l’administració i de les instàncies responsables de gestionar la política lingüística en aquest país. Mentrestant, els informes de l’IEC, de l’Observatori de la Llengua i les diferents instàncies que s’encarreguen de fer estudis d’ús, no paren de constatar una creixent davallada dels usos socials del català, sobretot entre els més joves. A l’ensenyament, quan contrastem la retòrica amb la percepció dels usuaris i dels professionals, no ens trobem amb cap excepció, sinó en la mateixa norma general, o no, perquè no ho podem constatar. Per tant, no hi ha una única resposta a la pregunta inicial, només es pot constatar que allò que afirmen les lleis i les instruccions de curs no és cert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!