En aquest sentit, considero interessant comentar un estudi que m’ha arribat a mans recentment, La Razón mestiza. Agenda Intercultural de Manuel García Guerra, un professor d’institut madrileny. Fou publicat l’any 2007 a la col·lecció Estudios CREADE del Ministerio de Educación y Ciencia.
En el llibre ens donen unes dades que, segurament, ens poden fer reflexionar sobre com s’està fent aquesta educació a l’Estat (esperem que ben aviat veí) i el perquè d’algunes reaccions intolerants sobre la diversitat (en la qual suposo que també hi entraríem els catalanoparlants, com a part d’una diversitat mai no entesa per l’Estat espanyol).
(…)
Cal tenir en compte que els alumnes de nacionalitat espanyola representen el 87,3 del total d’alumnes enquestats (als 1140 anteriors), caldria sumar 163 alumnes de nacionalitat estrangera, dels quals 58 eren equatorians, 13 colombians, 8 peruans, 8 bolivians, 5 dominicans, 3 vençolans, 3 de la Guinea equatorial, 3 argentins, 3 cubans1 nicaragüenc, 1 mexicà 1 uruguaià i 1 panameny. És a dir, la majoria provenien d’estats on el castellà o és la llengua pròpia d’una part important de la població o, com a mínim, és la llengua oficial coneguda per pràcticament tothom…
És a dir, per a un 50% dels enquestats espanyols és molestós que uns alumnes que no representen ni el 3% del total parlin entre ells (bé entre els que són del mateix grup lingüístic) en la seva llengua…
Sense comentaris… Segurament per a aquest grup (i per als seus pares) també deu ser molestós sentir dos catalans parlar en català encara que no els parlin a ells… 35 anys de, suposada, democràcia, no han servit per entendre el valor de la diversitat, més aviat s’ha intentat amagar i el resultat és que, evidentment, tampoc no es pot entendre la diversitat que ha arribat a l’Estat a l’última dècada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!