El pols de la llengua als Països Catalans

Un tema poc comentat de l’anomenada Llei Wert és la quasi obsessió de l’avantprojecte en el tema de les exempcions de l’aprenentatge de la llengua cooficial…

No sé si casualment, però sí oportunament, la premsa espanyol(ista) ha airejat un cas, en el qual s’ensuma molta manipulació: el d’una noia canària que, per “culpa” del català, ha tingut problemes amb els estudis…

L’entradeta de l’article no pot ser més explícita: l’alumna “topó con un modelo lingüístico que la aisló, le cambió el carácter y hundió sus notas”, queda clar, des del primer moment, que la noia es presenta com una de “las auténticas víctimas de la inmersión lingüística”, que ha patit “un sistema de adaptación lingüística abrupto”, a causa de la “imposición de una lengua totalmente desconocida” (encara que en l’article s’afirmi que el pare era d’ascendència catalana (?)).

La mare explica: “como a todos los recién llegados que no conocen la lengua autonómica (d’aquí, suposem, el problema, som una llengua “autonòmica i no una llengua “nacional”! segons aquest tipus de persones) le asignaron, además del aula que le corresponde por su curso, un «aula de acogida» (espacio dedicado a enseñar el catalán a los recién llegados). Combinaba algunas horas en el aula de acogida con el horario lectivo…”. Fins aquí, no hi veiem cap problema, ja que l’aula d’acollida és un espai obert on l’alumne  va segons les seves necessitats (un alumne ben escolaritzat i que sap castellà segurament hi haurà d’anar molt poques hores i que quedi clar que, durant aquests anys, hi han passat desenes de milers d’alumnes i sense cap problema d’aquesta mena). En tot cas, en tractar-se d’un recurs pensat per a alumnat de nacionalitat estrangera, en casos com aquest, de nacionalitat espanyola, cal explicar-ho molt bé a la família i fer-los veure que és un guany que li permetrà accelarar el procés d’integració al nostre sistema educatiu, que té el català com a llengua vehicular. Sigui com sigui, la família, sempre s’hi podria negar…

El que continua la mare és, però, ja més dur: «Un día de puertas abiertas decidí visitar esa aula y me cayó el alma al suelo», «Había alumnos de todas las edades y origen mezclados sin tener en cuenta el ritmo de aprendizaje ni el curso». Caram amb el comentari, amb un fons preocupant, no fos cas que la seva filla es barregés amb segons qui…

Però el final encara és més al·lucinant i en aquest cas es refereix a la classe ordinària, no a l’aula d’acollida: la noia “pasaba días en el pasillo porque, cuando se le escapaba alguna pregunta en castellano en clase el profesor la echaba del aula” (segur?) o el comentari que, segons la mare, li feren els professors: «Si la madre no habla catalán, vaya ejemplo para la menor»…

Vol dir que aquesta senyora no es confon i que el problema seu i el de la seva filla no era d’actitud envers la llengua d’un nou país? O potser aquest és, com dèiem, el problema, volem fer veure que som un país normal quan gent com aquesta ens veu només com una autonomia…, en definitiva, com una mena de nosa…

Per pensar-hi, i en tot cas que els centres de Catalunya que acullin alumnes que provinguin de la resta -de moment- de l’Estat informin molt i molt bé a les famílies del procés d’aprenentatge de la llengua, desangoixant-los (com, de fet, s’ha fet i es fa amb els milers d’alumnes nouvinguts, que han arribat al nostre país a la dècada darrera, independentment que siguin “estrangers” o de nacionalitat espanyola) i explicant què faran  i que el català mai ni pot ser un problema especialment greu per a una persona que sàpiga ja castellà, italià o portuguès…