El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

23 de març de 2013
Principat de Catalunya
0 comentaris

Que no es repeteixi la història

Som en un moment, certament, de desconcert, a voltes  sembla que avancem decididament cap a la independència, però, a voltes, sembla que no, que, com en els 35 anys últims, prevalen més tacticismes a l’estil Duran i Lleida, aquell qui un dia va dir que no volia una Catalunya independent perquè hi hauria una frontera que el separaria del poble del seu pare (El Campell, a la Franja de Ponent, tot i que al bloc de Duran i Lleida aparegui, literalment, “Vaig néixer a Alcampell, un petit poble de parla catalana a la Franja de ponent, a Huesca”, és a dir, mantenint la grafia no normativitzada i recordant-nos, en castellà, a quina província pertany, Osca).

I, en temes de llengua, realment si no ens en sortim amb una mica de dignitat, de tot plegat, i després de debats sobre suposades oficialitats o no del castellà en una Catalunya independent, que han obert debats que han provocat unes escletxes importants dins, fins i tot, d’entitats com Òmnium Cultural o l’ANC, podem quedar molt i molt tocats, fins a l’extrem que la Llei Wert, que ara tant hem criticat, amb quatre esmenes que s’hi incorporin, ens semblarà un mal menor. Temps al temps… I espero equivocar-me de ple en tot plegat…

En tot cas, només volia recordar allò que els va passar als catalans, de bona fe o no, que van fugir de la Catalunya estatutària dels anys de la guerra… Espanya, com Roma, “traditoribus non praemiat”…

A la imatge: multa per parlar per telèfon en català a Sant Sebastià (ja ocupada pel feixisme espanyol) el 1937.

Text de la multa:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!