El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

17 de març de 2013
0 comentaris

El Temps: 1.500 números!

Que un seminari del nostre país i en la nostra llengua arribi als 1.500 números és realment una notícia extraordinària (potser hauríem de dir que, malauradament, és una notícia extraordinària), perquè vol dir quasi 30 anys (des de 1984) que setmana rere setmana ha aparegut una revista que, a més, ha tingut sempre com a marc de referència el conjunt del país, el conjunt dels Països Catalans, tal com ens recordava fa poc l’actual director de la revista Vicent Sanchis (“viure una normalitat paradoxalment tan anòmala” ens recorda Sanchis en l’editorial d’aquest número 1.500).

En un espai comunicatiu català esquarterat per raons administratives, per qüestions polítiques, per l’anticatalnisme, per la interpretació de les lleis espanyoles, per les pors del centre del país, per pactes porucs, pel poc convenciment de molts de l’abast real del país, ara per qüestions econòmiques…, encara té més mèrit aventures com la de El Temps, que, des del País Valencià, i gràcies a la tossuderia de persones com l’Eliseu Climent, ha mantingut de forma incombustible, inqüestionable, fins i a tot a voltes impertinent… la idea que aquest país no s’acaba en els límits de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

I per celebrar l’arribada al número 1.500, ens ofereixen articles amb veus de tot el país (des de la Catalunya Nord fins a Alacant, passant per Eivissa, Andorra, les comarques centrals dels Països catalans o Lleida).

I, justament, voldria parar esment a dos articles d’aquest dossier especial: “La mentida del leridanismo” i “Alacant desvertebrada: el fantasma del surestismo“, que ens ajuden a entendre intents d'(encara més) esquarterarament del nostre país…

Efectivament, els dos articles giren a l’entorn de dos corrents secessionistes que, en un cas, el de Lleida, per sort ha passat a la història, i que, en el segon, el d’Alacant, de tant en tant, va revifant.

Segons aquests corrents secessionistes, Lleida (la “província”, és clar) és una mena d’híbrid entre Catalunya (la Catalunya dels “gironins”, dels “barcelonins”, de part dels “tarragonins” -diem part perquè en un moment també es va voler potenciar el tortosisme– també provincials) i Aragó (un discurs que també s’ha aplicat a la Franja i que, en aquest cas, sí que ha quallat relativament)  i, per tant, durant uns anys es va intentar segregar-la de la resta del Principat per crear la regió de la Vall de l’Ebre (amb Aragó, és clar…).

Pel que fa a Alacant, també als anys 60 van intentar segregar la “província” d’Alacant del Païs valencià i crear la regió del Sureste amb Múrcia, Albacete i Almeria, una secessió que de tant en tant ressucita mitjançant cambres de comerç murcianoalacantines…

Sort en tenim, encara, de gent com la d’El Temps, que ens recorda setmana rere setmana quin és l’abast del nostre país i quins són i haurien de ser els nostres marcs referencials. Llarga vida!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!