El pols de la llengua als Països Catalans

Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans

20 de gener de 2013
0 comentaris

What’s Up With Catalonia?

Aquest és el títol que ens ha proposat Liz Castro, una escriptora i editora nord-americana, que dirigeix l’editorial Catalonia Press, dedicada a explicar Catalunya al món en anglès, per a un llibre on 35 persones de diversos àmbits del nostre país explicaran a un públic no-català la nostra realitat. Per garantir-ne el finançament i poder enviar el llibre al màxim de biblioteques, diaris i politics d’arreu del món s’ha creat un projecte verkami, en el qual us animo a participar.

La intenció és molt clara: “No és que el món exterior ens pugui solucionar els problemes, ni molt menys. Tampoc s’hi pot dependre pel recolzament en la lluita per la independència. Ja hem provat això. Tot i això és indiscutible que és millor que el món sàpiga de què va la història: hi haurà més enteniment si saben que això va més enllà que una lluita sobre impostos. Aquest llibre és la nostra oportunitat per explicar el nostre costat de la història”.

En concret, els col·laboradors han estat Ignasi Aragay, Laia Balcells, Germà Bel, Laura Borràs, Alfred Bosch, Núria Bosch, Roger Buch, Joan Canadell, Pau Canaleta, Salvador Cardús, Muriel Casals, Andreu Domingo, Carme Forcadell, Josep Maria Ganyet, Salvador Garcia-Ruiz, Àlex Hinojo, Edward Hugh, Oriol Junqueras, M. Carme Junyent, J.C. Major, Pere Mayans Balcells, Josep Maria Muñoz, Mary Ann Newman, Elisenda Paluzie, Vicent Partal, Cristina Perales, Eva Piquer, Enric Pujol, Marta Rovira Martínez, Vicent Sanchís, Xavier Solano, Miquel Strubell, Matthew Tree, Ramon Tremosa, i F. Xavier Vila.

Com podeu veure amb alguns dels noms d’aquesta llista, hi ha diversos autors que parlem de llengua. En concret, he fet l’article El català a l’educació (1978-2012), per tal d’explicar el que ha passat lingüísticament a la nostra escola en els anys darrers. Tot seguit, trobareu la versió catalana del text…

L’escola a Catalunya, l’element clau per garantir la igualtat d’oportunitats lingüístiques per al conjunt de la població (1978-2012)

Catalunya ha estat, sens dubte, la part dels Països Catalans en què hi ha hagut el consens polític i social més ampli (fins i tot més que Andorra, l’únic territori de parla catalana fins al moment independent) a l’hora de fer del català la llengua primera (principal) del sistema educatiu.

S’ha de recordar que és un model sorgit d’una decisió democràtica. D’entrada, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979 va establir el català com a llengua pròpia i oficial (en aquest segon cas conjuntament amb l’espanyol). Per aconseguir anivellar la situació de les dues llengües oficials, i tenint present que la situació de la llengua catalana, a tots els nivells, era clarament i indiscutible inferior al castellà (es parla concretament de situació precària, fent servir el terme que apareix al preàmbul de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya), es va fer del català la llengua pròpia, primera podríem dir-ne, d’alguns àmbits públics: toponímia, administració pública de Catalunya, mitjans de comunicació de titularitat pública (catalana) i ensenyament no universitari. Cal recordar que la Llei va ser aprovada per 133 vots a favor (de 135 diputats). És a dir, es tractava d’una llei aprovada per tots els partits amb representació parlamentària (CiU, PSC, PSUC i UCD), tret del Partido Socialista de Andalucía, que després desapareixeria del panorama polític català.

En aquest article, ens centrarem a repassar el procés que s’ha seguit en el camí de fer del català la primera llengua de l’ensenyament a Catalunya i que podem dividir en cinc grans etapes (la cinquena etapa tot just està començant):

1. La de la implantació de l’ensenyament del català (1978-1983), en plena transició política democràtica de l’Estat espanyol, després de la mort del dictador Francisco Franco. La incipient Administració autònoma catalana va aconseguir que s’impartissin tres hores setmanals obligatòries de llengua catalana. El 1983 un 90 % de l’alumnat de parvulari i educació primària ja feia classes de la nostra llengua.

2. La implantació progressiva de l’ensenyament en llengua catalana. És un període que comença amb l’aprovació de la ja esmentada Llei de normalització lingüística del 1983, que va significar, a grans trets: fer del català la llengua pròpia de tot l’ensenyament; reconèixer el dret dels infants a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja fos aquesta el català o el castellà,; fer que la llengua catalana i la llengua castellana fossin ensenyades obligatòriament a tots els nivells de l’ensenyament no universitari; no separar l’alumnat per raó de llengua; i garantir que tots els infants de Catalunya, qualsevol que fos la seva llengua habitual en iniciar l’ensenyament, havien de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics.

L’èxit social d’aquesta aposta educativa fou indiscutible, ja que tenia el suport de la pràctica totalitat dels diputats del Parlament de Catalunya, i es va poder veure com contextos majoritàriament castellanoparlants (amb del 70 % d’alumnat castellanoparlant) s’acollien, amb poquíssimes resistències, a l’anomenat Programa d’Immersió Lingüística, que garantia l’ús del català com a llengua d’ensenyament, especialment els primers anys d’escolarització. Segons dades del Departament d’Ensenyament, el curs 1992-1993, el català era ja la llengua vehicular d’un 63 % dels centres d’educació infantil i primària de Catalunya.

Cal destacar la immensa feina que es feu per reciclar lingüísticament diverses desenes de milers de mestres i professors de tot Catalunya (més de 50.000 mil!). Aquesta tasca comptà amb el suport tant de les universitats catalanes com dels sindicats de professorat.

3. L’extensió del model de conjunció en català. Comença el curs 1992-1993, amb l’aprovació dels currículums que emanaven de la Llei orgànica estatal d’ordenació general del sistema educatiu (1990), que a Catalunya es desplega mitjançant decrets que estableixen l’ordenació dels ensenyaments no universitaris. Es va dictaminar que el català s’utilitzaria normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en tots aquests nivells. Per tant, es va apostar per un model lingüístic escolar únic. Tot i això, continuaven estant vigents dos dels principis de l’etapa anterior: el dret a demanar els primers ensenyaments en castellà (cosa la qual cada cop feien menys famílies) i l’objectiu d’aconseguir que l’alumnat tingués el mateix domini dels dos idiomes oficials en acabar l’ensenyament obligatori. És l’època de consolidació del català com a llengua usada normalment en el sistema educatiu.

4. L’allau migratori procedent d’arreu del món que va arribar a Catalunya al començament del segle XXI (es va passar de 24.787 alumnes de nacionalitat estrangera el curs 2000-2001 a 155.845 el curs 2009-2010) va provocar una certa sacsejada del model lingüística de l’escola catalana (per cert, a voltes massa autoconvençuda d’una catalanització que, encara presentava –presenta– llacunes importants pel que fa a la didàctica en segones llengües, en el nivell de llengua del professorat i, en alguns contextos, fins i tot en el fet que alguns professors encara continuaven –continuen– fent classes en castellà.

La resposta de l’administració catalana pel que fa a la nova immigració va ser la creació de programes específics en i de llengua catalana per atendre aquest alumnat (no fer-ho hagués provocat, pràcticament segur, la consegüent castellanització de moltes aules del país): la creació dels tallers d’adaptació escolar –TAE- (a l’època darrera de CiU) i el Pla per a la Llengua i la Cohesió Social (impulsat per ERC en el marc del primer govern tripartit), amb la creació de més de 1000 aules d’acollida, en són els màxims exponents. La nova realitat del país fa que el 2007 la conselleria d’Educació, dirigida en aquell moment pel socialista Ernest Maragall, iniciï un Pla d’Actualització del Programa d’Immersió Lingüística, que doni resposta a la nova realitat sociolingüística del país tant a l’ensenyament primari com al secundari.

En aquest període, a més, es comença a plantejar seriosament i d’una forma més o menys generalitzada fer continguts curriculars en anglès o francès tant a primària com a secundària (mitjançant programes de tractament integrat de llengua i continguts).

5. El 2010, la sentència del Tribunal constitucional contra l’Estatut d’Autonomia i, en concret, contra el fet que el català sigui l’única llengua vehicular del sistema educatiu a Catalunya i que s’hagi de tendir, en aquells casos en què el català es consideri normalitzat, cap a un percentatge similar de classes en les dues llengües oficials, i, evidentment, les sentències que en deriven, sembla que estan obrint un nou escenari legal per a la presència del català al nostre sistema educatiu. No cal dir, però, que desitjaríem poder tancar aquest període dient que només ha estat un impàs legal… i que, finalment, l’escola a Catalunya continuarà sent el que democràticament s’ha decidit des del Parlament de Catalunya…, però els atacs del Govern espanyol continuen i ara (desembre de 2012), el ministre d’Educació espanyol, José Ignacio Wert, ha fet un pas més enllà. En l’avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa, es proposen diversos punts que atempten directament a la situació del català al sistema educatiu:

a) Las administraciones educativas garantizaran en todas las etapas educativas obligatorias que las lenguas cooficiales sean ofrecidas en las distintas asignaturas en proporciones equilibradas en el número de horas lectivas, de manera que se procure el dominio de ambas lenguas oficiales por los alumnos, sin perjuicio de la posibilidad de incluir lenguas extranjeras.

b) Corresponde a las Administraciones educativas determinar la proporción que proceda en el uso del castellano y la lengua cooficial como lenguas vehiculares en el sistema educativo, en atención al estado de normalización lingüística.

c) Las Administraciones educativas podrán otorgar, en función del estado de normalización lingüística en sus territorios, un trato diferenciado a la lengua cooficial respecto del castellano en una proporción razonable, sin que en ningún caso pueda suponer de hecho la exclusión del castellano.

d) Mientras no se realice la determinación a que se refiere el párrafo anterior, los padres o tutores tendrán derecho a escoger la lengua vehicular de la enseñanza que reciban sus hijos. Cuando, como consecuencia de dicha falta de determinación, no exista oferta docente pública o concertada en la lengua vehicular elegida en la localidad de residencia de los alumnos, los padres o tutores podrán optar por escolarizar a sus hijos en centros privados, correspondiendo a la administración educativa sufragar los gastos de escolarización.

Aquests punts ens recorden diversos aspectes. En primer lloc, que l’alumnat, en acabar l’ensenyament bàsic, ha de conèixer amb correcció la llengua de l’Estat, cosa la qual ja es garanteix al sistema educatiu a Catalunya, tal com s’explicita en els nostres currículums i tal com es demostra amb les proves de competència lingüística en castellà que es fan d’àmbit estatal (i també d’àmbit català). Fins aquí, d’entrada, cap problema; el problema ve, però, quan s’insisteix en el fet que la les llengües cooficials (en el cas nostre català i espanyol) siguin ofertes com a llengües vehiculars en una proporció equilibrada (no es parla de l’ensenyament de la llengua, sinó de l’ensenyament en una o altra llengua). Bo i això, admet que correspon a les comunitats autònomes determinar-ne el percentatge final d’aquesta presència, segons l”’estat de normalització lingüística” (terme que, com tothom sap, és relatiu, per què què vol dir realment normalització lingüística?), que permetria un tracte “diferenciat” (?) a la llengua cooficial que no sigui el castellà en una “proporció raonable” (un altre cop, un terme d’una ambigüitat calculada), sense que això signifiqui que el castellà no sigui llengua vehicular de continguts.

Com es pot veure, la visió és molt allunyada de l’esperit de la normativa catalana, que, des de 1983, ja va establir, com hem vist, el català com a llengua de l’ensenyament per compensar la realitat sociolingüística de les dues llengües oficials a Catalunya i garantir, així, el dret de tots els ciutadans de conèixer-les (cosa la qual no garanteix, per exemple, el sistema educatiu al País Valencià, on els nens que fan l’ensenyament en català saben aquesta llengua i l’espanyola, mentre que els que el fan en la llengua de l’Estat en molts casos no són competents en la nostra llengua, que només s’ensenya com a assignatura). No cal dir que aquest model que proposa el ministre qüestiona seriosament l’escola en català i l’aplicació, allà on cal per la realitat sociolingüística dels alumnes i de l’entorn, de les metodologies pròpies del programa d’immersió lingüística.

Per reblar el clau, però, amenaça (no crec que es pugui usar un altre terme) que, mentre l’administració educativa competent no estableixi aquests percentatges, els pares o tutors tindran dret a escollir la llengua vehicular de l’ensenyament dels seus fills. Però és més, si aquesta oferta no existeix, els pares o tutors podran optar per escolaritzar els seus fills en centres privats. Les despeses d’aquesta escolarització aniran a càrrec de l’administració educativa corresponent. De fet, aquestes afirmacions ens fan plantejar-nos diverses preguntes: a Catalunya hi ha centres privats que imparteixen classes principalment en espanyol?; al País Valencià els pares que demanen ensenyament en valencià i no poden ser atesos per la Generalitat Valenciana també tindran aquest dret (o amb el decret de trilingüisme ja s’estableixen els percentatges i s’acaba el tema)?; amb diner públic es poden subvencionar places a l’ensenyament privat no concertat?

Pel que fa a la jerarquització de les llengües que proposa aquest avantprojecte de llei, el català (i la resta de llengües cooficials de l’estat) se situa en el tercer grup d’assignatures: hi ha les troncals (on és la llengua castellana i la primer llengua estrangera), les específiques (on hi ha la segona llengua estrangera), i, finalment, les d’especialitat (on hi ha a llengua cooficial). En aquest esborrany, a més, la matèria de catalana (o de la llengua cooficial diferent de l’espanyol) no entraria dins de l’avaluació individualitzada en la qual, se suposa, es pretén comprovar el grau d’adquisició de les competències corresponents. És a dir, el català no seria matèria avaluable en aquesta prova. Sembla, però, que davant les primeres reaccions en contra d’aquest avantprojecte, el ministre ha retirat aquesta clara discriminació. El mateix passaria en l’avaluació final de batxillerat.

I tota aquesta ofensiva contra el fet que el català sigui primera llengua a l’escola a Catalunya es fa malgrat que es tinguin informes oficials, com el titulat La Evaluación General de Diagnóstico 2010 , publicat pel Ministerio de Educación de l’Estat, en què se’ns confirma que la competència lingüística en castellà de l’alumnat de Catalunya és a la mitjana de l’Estat i, fins i tot, per sobre de comunitats “monolingües” com Canàries, Extremadura o Andalusia, o de comunitats “bilingües” on el castellà té una presència més important com a llengua vehicular (Balears, Galícia, Comunitat Valenciana).

Finalment, recordar que l’actual sistema educatiu a Catalunya ha garantit la igualtat d’oportunitats (en aquest cas lingüístiques) a tots els ciutadans i a totes les ciutadanes de Catalunya que en aquestes dècades darreres han passat pel sistema educatiu obligatori. Tothom que ha estat escolaritzat és capaç d’entendre, escriure, llegir i parlar tant el català com el castellà, i això independentment de l’origen lingüístic familiar. En aquest sentit, dades com les del Baròmetre de la comunicació i de la cultura ens confirmem que el coneixement de la llengua castellana és pràcticament total en el conjunt de la població catalana.

Per això és un model elogiat pel Grup d’Alt Nivell sobre Multilingüisme, que la Comissió Europea va crear el 2005, però això no sembla importar-li gaire al Govern espanyoll: garanteix el coneixement i la continuïtat històrica de la llengua pròpia sense deixar de banda el coneixement de la llengua de l’Estat en aquest cas el castellà, i, en les generacions més joves, facilita l’aprenentatge d’una o dues llengües estrangeres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!