D’una banda, no crec que aconsegueixin captar gaire els possibles indecisos d’origen castellanoparlant i, d’una altra, desorienten les persones de procedència no espanyola i, és més, fan emprenyar aquells per als quals si té sentit la independència és justament per poder canviar coses, entre les quals la situació de la llengua catalana (llegiu, per exemple, els articles de Vicent Partal, Xavier Mir o Joaquim Arenas (vegeu document adjunt), que, respectivament, fan referència als autors que abans hem citat.
Escoltant, per exemple, les paraules de Junqueras es denota un cert tacticisme, una certa agressivitat contra aquells qui pensem que en una futura Catalunya independent l’estatus de la llengua ha de ser clarament superior al que té ara (en la línia de l’article d’Eduard Voltas), una certa por a dir el que tothom sap: normalitzar de debò una llengua implica, necessàriament, que una altra reculi en alguns dels seus usos… Acontentar tothom és molt difícil…, sobretot quan els arguments són els que diu (ah, per cert, jo sóc de l’Hospitalet de Llobregat!).
Per tot plegat, em pregunto si calia obrir un debat que tant de mal pot fer… Potser sí que calia aclarir que en una Catalunya independent el castellà (i s’hi incorporés en un futur la Catalunya del Nord, ho hauríem de pensar per al francès) es continuarà ensenyant obligatòriament a totes les escoles (i, si m’ho permeteu, millor que ara, perquè el castellà no serà la llengua omnipresent que és actualment), les persones castellanoparlants podran consumir tots els productes culturals haguts i per haver en llengua castellana, perquè ja no hi ha fronteres, i podran dirigir-se a l’administració i a tot tipus de serveis en la seva llengua i seran entesos per tothom… O és que al Principat de Catalunya no serem capaços de fer, com a mínm, el mateix que a Andorra, una comarca catalana que l’atzar de la història ha convertit en un estat independent, i en la qual el català és l’única llengua oficial… Però no! calia parlar d’oficialitat del castellà, que ha estat la gran llosa que ha tingut la normalització lingüística del català durant els 30 anys darrers…
Nota a la imatge (extreta d’un estudi de l’any 2012 fet als cinemes de Barcelona): A voltes, em fa l’efecte que s’oblida que, a hores d’ara, el català només és primera llengua a la toponímia, als mitjans de comunicació de titularitat pública (i cada vegada n’hi ha menys i, en canvi, hi ha més televisions privades en castellà), a l’administració pública (amb sentències, però, que ens van a la contra) i a l’ensenyament no universitari reglat (amb sentències, però, que van minant-lo). A pràcticament la resta d’àmbits, el castellà continua sent la llengua dominant…
Però és més, el que hem comentat sobre el castellà a l’entradeta és bastant més que els drets que tenen els catalanoparlants de la Franja (on se’ls nega fins i tot el dret al nom de la llengua, on el català és una assignatura optativa que no s’ofereix a totes les escoles), del País Valencià (on no es poden consumir pràcticament mitjans de comunicació en català, on es prohibeix literalment l’arribada dels canals de la resta del país i on és impossible de viure íntegrament en català -només cal passejar per Alacant per veure que hauríem de dir per viure mínimament en català-), de les Illes (on un funcionari pot argumentar legalment el desconeixement de la llengua del país)…
En defintiva, no es pot entrendre que es parli com si el català fos una llengua plenament consolidada, per a la qual no hi ha cap perill de continuïtat històrica, com si la independència fos a tocar i que només falta picar l’ullet a les persones castellanoparlants per tenir-la a l’abast.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!