Mirada a l'exterior

Encara que ningú s’atreveixi a dir-ho, tot indica que el viatge a mitjans de juliol de Sarkozy a Argèlia hagi iniciat el desencadenant del trencament de relacions comercials entre Argèlia i les energètiques espanyoles

Durant anys i anys, la visita a ca l’avi, acostumaven a resultar molts similars, ens tancàvem seu despatx i ell m’explicava com veia evolucionar el mercat petrolífer a nivell mundial, mentre ma família i la meva avia es quedaven al menjador explicant-se les noves notícies que una i altre família tenien. Mon avi, que en pau descansi, va estar treballant per CEPSA, fent estudis, fins quasi la seva mort i haig de reconeixer que sempre vaig tenir una gran admiració pel seu nivell intel·lectual i reflexiu. Sempre acabàvem parlant de dos temes, o era el substitutiu del petroli, el qual m’ensenyava com químicament es podia treure energia del hidrogen desprenent-ne aigua o sinó m’explicava quants anys faltava fins que el petroli arribés a la seva fi. Cada vegada que hi anava, em donava una data diferent, però sempre m’afirmava el mateix, "el que tinc segur, és que tu ho viuràs".
Segurament, avui en dia encara no podem dir que el petroli s’hagi acabat, però el que si que s’ha acabat és la frase aquella de "petroli barat". A cada any que passa les excavacions per trobar petroli són més costoses i estudis recents afirmen que avui en dia ja és difícil extreure cada dia el que consumim, és a dir, estem arribant al llindar màxim d’extracció.
Tot plegat està creant una alça de preus del conegut ja per tothom barril de cru i tot i que ens resulti llunyà,  la gasolina després ens recorda que tot plegat ens acaba repercutint molt més del que ens pensem.
Però anem al tema… a nivell mundial podríem trobar quatre grans zones petrolíferes exportadores, per una banda la zona de Bolívia i Venezuela,al continent euroasiàtic, els països provinents de l’antiga URRS i l’Orient mitjà i per últim el nord d’Àfrica.
Tots els països productors, a excepció de Rússia, són països amb una economia dèbil a cent anys vistes, ja que els seus ingressos estan lligats bàsicament a l’or negre. Tots aquests països estan lligats a contractes de llarga durada amb les principals petrolíferes europees i americanes, amb arrendaments per extracció a un preu ridícul. Això està comportant que aquests països estiguin ansiosos per renegociar els contractes tal i com va passa a Kazakistan o com va passar més a prop d’ací amb el gaseoducte que unia Rússia i Europa i que passava per Ucraïna.
La major part dels contractes en aquests països són amb empreses públiques i per tant, els litigis comercials acostumem a ser entre la empresa privada europea o americana i el mateix govern del país, el qual sap que el seu valuart més important és l’or negre.
No criticaré el Govern espanyol per la seva patètica intervenció en l’afer entre Argèlia i Gas Natural, però si que en defensaré l’actuació de Sakorzy, perquè tot i no tenir cap punt en comú, haig de reconéixer que dóna resultats.
Tal com anuncien varis diaris, el més de juliol passat en Sarko, com li diuen a França, es va desplaçar a Argèlia, no és difícil imaginar que l’únic que interessa Europa d’Argèlia és el seu petroli, al cap de dos mesos i amb les vacances entre mig, Suntrach, l’empresa pública argeliana rescindeix el contracte amb Gas Natural, coincidències??? doncs jo crec que no!
Al meu entendre, tot és una operació per tal que Suez acceptés la fusió, ja que d’altre manera no s’entendria. Suez ha acceptat segurament a "sabiendas" que dintre de poc GDF es quedarà amb el control dels gaseoductes algerians, seria la contrapartida perfecte per acceptar l’entrada del Govern Francès a la fusió i alhora pujar el valor de l’empresa amb la qual s’acaba de fusionar, ja que tal i com estableix el mercat internacional, la participació d’un Govern en una empresa el podria vetar a l’adquisició de participacions d’altres empreses del sector energètic, com l’intent que s’ha conegut avui que Suez i GDF intentin augmentar un 2% la seva participació a Gas Natural i d’ací l’importància de col·locar a Straus-khan al comandament del FMI, el qual ja ha aconseguit el suport dels EUA.
Sembla ser doncs… que Sarkozy s’està guanyant la confiança dels francesos i dels seus inversors gràcies al rendiment que en treu de cadascun dels seus viatges i que la idea d’aquella economia francesa estancada deixa pas a nous moviments, caldrà doncs està a l’expectativa de com acabar tot plegat.
No voldria doncs, acabar recordant el que fan els nostres governant quan van a l’estrangers, uns arriben amb un ós borratxo i altres amb cara d’alegria accepten que han vengut tot el que tenien per aconseguir que Espanya encara segueixi rebent ajuts europeus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!