3 de juny de 2014
Sense categoria
0 comentaris

300 anys d?impostures impunes, i … seguirem?

La capacitat de situar el fenomen temporal en el context de on prové, és bàsic per albirar cap on es pot anar.

Aquest dies, amb els comunicats sobre el que volen fer, i faran, els hereus del franquisme, he pensat una mica amb la història dels darrer 300 anys, d’aquell dramàtic 1714 a aquest esperonador 2014.

Llegint o sentim pensaments, cròniques, argumentacions o tertulianitis sobre la immediatesa, perdem la capacitat de situar el fenomen temporal en el context de on prové, que és bàsic per albirar cap on es pot anar, en un procés evolutiu, democràtic, sense sotracs.

Al 1714 amb el final del setge i caiguda de Barcelona, la monarquia borbònica acabà la conquesta del nostre país, tot revestint-ho de canvi de proteccionisme d’una a altre corona, cosa que amb els Decrets de Nova Planta (1707 i 1719) va quedar clar l’anorreament de les nostres institucions i representacions internacionals, pel dret de conquesta, que no d’empara en llur protecció.

Així s’ha anat dominant fins al primer breu període, de Febrer de 1873 a desembre de 1874, prop de 2 anys no monàrquics, de la Primera República. En realitat un període de traspàs d’un monarca, Amadeu I d’Espanya, abdicat, a un altre Alfons XII, proclamat per un general, Martinez Campos, continuació d’un període monàrquic autodenominat Restauració, que acabà amb l’intent del President Pi i Margall de tirar endavant una República Federal (els sona això de Federal?).

Amb la imposició restauradora de Martínez Campos, d’Alfons XII es va passar a Alfons XIII fins a que a l’Abril de 1931 aquest es va exiliar a la vista dels resultats, republicans, a les principals ciutats de l’Estat. La Segona República durà del 1931 al 1939. Escassos 8 anys, amb dos períodes diferenciats: 1931-36 de pau i 1936-39 de guerra civil, pel cop d’Estat, altrament dit pel guanyadors Alzamiento Nacional, d’un grapat de generals africanistes. El de més llarga vida, Franco, es va autoproclamar Cap d’Estat vitalici prop de 40 anys.

En aquest període de dictadura, o democràcia orgànica en eufemisme dels vencedors, es procedí a preparar la segona Restauració monàrquica, amb el net d’Alfons XIII, donat que el pare, Joan, no tenia cap possibilitat d’ocupar el tron de Cap d’Estat del General Franco, que no va tenir mai cap vel·leïtat d’abdicar (els sona això d’abdicar?). Aquest va fer jurar els Principios del Movimiento Nacional, els principis de la dictadura, al que seria el futur Cap d’Estat, Joan Carles I. Lligat i ben lligat, a la mort natural del General Franco, 1976, es produí el relleu a Cap de l’Estat, segons la dictocràcia. Posteriorment, i a l’article segon de l’actual Constitució, es sentenciava que la forma d’Estat seria la Monarquia Parlamentaria. De nou, una Restauració, de la ma d’altre general. O Generalíssim.

I així es va iniciar un període de prop d’altres 40 anys anomenat, pels més optimistes, Transició. Se suposa que es transita camí d’alguna cosa esperada, proposada, desitjada. En teoria, la democràcia plena. En democràcies normals, consolidades, plenes, s’escullen els poders: executiu, legislatiu i judicial. Be, abaratim-la una mica i deixem de banda el judicial. L’executiu te, a diversos països amb tradició democràtica a Europa, dues figures: la de Cap d’Estat i la de Cap de Govern, que s’escullen, amb períodes electorals no coincidents, per garantir estabilitats i relleus de persones.

Ara llegim que l’imposta’t Cap d’Estat espanyol abdica en el seu fill, que serà un Felip VI, és a dir, que li passa el poder, minso o no, de Cap d’Estat, sense que ens podem pronunciar si volem fer un final de Transició cap a la democràcia plena on escollir, o abolir, aquesta figura. Seguim, doncs, desprès de 300 anys, només amb dos períodes de 2 + 3 + 5 anys sense un cap d’Estat imposat, com a resultat de les voluntats dels pobles de l’Estat. Uns minsos, insignificants, temps democràtics en la història borbònica del Regne d’Espanya. Amb rebrots, això si, d’aportacions ràncies, com si fossin una descoberta de possibilitats: tercera via, federalisme. Com al 1873 en que es va dir República Federalista.

Diuen que els que ignoren la història estan condemnats a repetir-la. El que no sabem és fins a quants cops. Per tot plegat penso que cal anar més enllà d’aquest rau – rau de monarquia / república dins d’un Estat obsolet, amb ambients completament deformats pels costumisme i els servilismes a les impostures que segueixen impunes, com les darreres dels franquisme. Ens cal definir-nos sobre si volem o no un Estat propi, que serà nou i a la mida del que pensem. Un final digne d’aquest embull dit Transició, en realitat una restauració més, model “atado y bien atado”. Comencem, clarament, el 9N.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!