L’hora de la veritat ja és aquí, el moment de prendre les decisions ha arribat, i sembla que també les pors, els nervis, els tremolors de cames, els corre-cuites, la vella política del “peix al cove”, la por a no ser ningú a Madrid…….
Tòpics, o una manera de fer dels nostres polítics de més alt nivell. Tal sembla que el finançament patirà la mateixa sort que l’Estatut del 30 de setembre. Algun il·luminat acabarà salvant el País signant uns acords indignes, injustos, i que ofegaran el futur de Catalunya.
I de la “unitat i fermesa” passarem al ridícul més espantós, i, això, Madrid ho sap.
CIU i PSC massa sovint es miren el melic i confonen les necessitats del país amb les seves necessitats, tàctiques, estratègies i a la “morralla al cove” i molts cops el cove és foradat. Ens vendran que era l’únic acord possible, que la crisi ha condicionat la negociació, que si tomba que si gira, com diu la cançó:
“…ens enganyaran amb qualsevol cosa:
unes mamelles en cromo,
uns culs fotografiats,
quatre paraules solemnes…”
Res de res.
Catalunya té al Parlamento espanyol un bon grapat de diputats i diputades. Doncs a treballar, unitat i fermesa.
Volem que l’Estat compleixi amb el fiançament que preveu l’Estatut, que no oblidem és una llei aprovada pel Parlamento espanyol, i els diputats i diputades catalans tenen el deure, l’obligació, de defensar els interessos de Catalunya molt per damunt dels interessos de partit.
Potser ens caldrà tenir menys diputats i més patriotes.
De no ser així, potser caldrà comença a recordar les paraules d’Alenxander Dub?ek (Praga 1968):
“El poble no estava content amb els seus líders. Com que no podíem canviar el poble, vam decidir canviar els líders.“
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!