Jordi Pera

Estic llegint “Kafka en la orilla” una novel·la  d’Haruki Murakami, de la que es va parlar molt fa un o dos anys, assegut en la terrassa de casa, amb el meu gat sobre la falda.

Descobreixo per primer cop el món de Murakami, la profunditat que confereix als seus personatges, aconseguint que tots ells d’alguna manera siguin únics.

Planeja en el llibre una idea que en la nostra societat ha perdut vigència, la idea que tot  acte té les seves conseqüències, que queda palès de forma extraordinària en el personatge de la senyora Saeki.

L’ambientació al Japó, dóna un component addicional tremendament suggerent de costums, espais i comportaments distints als nostres afegeixen un punt més de fascinació al relat.

Murakami, ens presenta un ventall de personatges que per distints motius podríem titllar-los d’inadaptats, tot i que en realitat més que inadaptats és que escullen una altra manera de viure, a vegades semblaria  que fora del seu món no existeix altra cosa o  que aquesta “altra” realitat no els interessa gaire . És fàcil submergir-se  en aquest món interior  que amaguen i que val la pena descobrir,  no és tan fàcil imitar aquesta  capacitat sorprenent d’acceptar i  d’aceptar-se  entre ells, sense judicis previs, segurs que en el fons no són tan diferents.

Una historia on no és tracta d’escollir entre el bo i el dolent, no és jutja, solsament s’apunta entre el real i el somniat, entre la llum i l’ombra, el riure i el plor, i no saps quina és la teva postura. Diuen els seus personatges “No assoleixes trobar la línia que separa els somnis de la realitat. Ni tan sols trobes la frontera entre els fets reals i les possibilitats. L’única cosa que saps és que, ara, tu et trobes en una posició delicada. En una posició delicada i, al mateix temps, perillosa”.

Una descoberta interessant ……………

Salut i república.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!