El 9 d’agost s’incomplí un termini important pel finançament del nostre país, falten pocs dies perquè s’exhaureixin els tres mesos de gràcia que el conseller Saura va donar al govern d’Espanya en una trobada mantinguda amb la vicepresidenta De la Vega a Vilanova i la Geltrú, el diumenge 17 d’agost, trencant amb el consens per la negociació i despentinant tot el Govern de Catalunya.
Ahir, el mateix conseller, afirmant que “…s’ha avançat poc…” en aquests mesos en la negociació per al nou sistema de finançament, però seguia sense perdre l’esperança. Sembla ser que amb això també és únic.
Ja ens té acostumats a coses d’aquestes, el conseller, ell i la seva especial manera d’estar al Govern, actuant molts cops com una quinta columna (recordeu el seu suport incondicional a la retallada de l’Estatut promoguda per Mas: sense conèixer el contingut ràpidament va sortir a donar-hi suport, no fos cas que el deixessin fora de la foto!).
Recentment, en la polèmica sobre els cotxes del Parlament, la seva incondicional vocació per la foto, per figurar, el va portar a criticar obertament el President del Parlament, per una resolució presa per la Mesa del Parlament. Sort que, molts cops, les seves apreciacions són tan personals que difícilment les comparteix ningú més, o tan sols la brunete mediàtica espanyola.
Al que dèiem: el finançament no ha avançat, el Govern de l’Estat condiciona ara la negociació del finançament al desplegament de l’Estatut, que evoluciona lentament, sembla que per la falta de majoria del PSOE i pels recursos existents al TC, almenys això és el que es desprèn de les declaracions del secretari d’Estat d’Assumptes Constitucionals. Segons ell, fan “més difícil esgotar certes interpretacions” a l’hora d’elaborar “cert tipus de llei”.
I anem sempre al mateix punt. Mentre les nostres lleis, les que el nostre Parlament elabora, discuteix i aprova, hagin de passar el vistiplau d’un altre Parlament, no podrem reeixir com a poble. El nostre futur està en mans de qui no vol sentir a parlar d’un futur que no passi per la “unidad indiscutible de España”, i això ja no pot ser.
El dia 9 ens tornarem a trobar a les places dels diferents municipis del nostre país per reclamar un finançament just i tornarem a topar amb el frontó monolític de l’Espanya plural del Zapatero, o amb l’Espanya rància del Rajoy, tan se val.
Volem una consulta democràtica basada en el dret a decidir, volem trobar-nos per reivindicar la independència.
Malgrat la voluntat ferma de seguir en la lluita per la independència del meu, del nostre país, dins l’únic partit que obertament i clara ho proclama, ara la meva preocupació a curt termini és quina resposta donarem al futur model de finançament. Hem d’explicar de forma clara què acceptem i què no acceptem, i no s’hi val a dir que estem al Govern. És clar que som al Govern, però al Govern de Catalunya, i és per això que no estem disposats a acceptar qualsevol finançament.
I, després, l’Estatut, davant de la presumible retallada per part del TC, hem de respondre amb claredat, amb fermesa. Esquerra ha de liderar de manera clara el camí a seguir, hem de recuperar la il·lusió, hem de sumar junts per aconseguir la majoria social que ha de permetre arribar a l’estació de la independència.
Salut i república.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
D´acord amb tot…………Salut i república (catalana)…..quand avans millor.
Molt bé, ara passem de les declaracions a les accions. Què vol dir que no accepteu el finançament si finalment no l’accepteu? què implica? resignar-se, protestar, fer el murri…o passar a l’acció i refusar-lo oficialment, trencar el govern si voten a favor dels pressupostos estatals i suggerir un govern de concentració encara que acabi en sòciovergència?
No sé nois, se us veu un xic perduts per dir-ho suaument. Però bé, tu no decideixes oi?