El blog de Jordi Piqué

La península Ibèrica, l’oceà Atlàntic i el cos principal de l’allargassat triangle imaginari que dibuixa el contorn de l’Argentina, s’encarreguen de recordar-me els milers de quilòmetres que em separen de casa. Em trobo al capdavall de l’Amèrica del Sud freda, concretament a la ciutat més austral del món: Ushuaia; assegut en un banc just a la vora de les aigües que inunden el canal de Beagle, a només un pas de l’estret de Magallanes, el cabo de Hornos i encara molt més enllà, la distant Antàrtida.

Quan aquest matí pujàvem al vagó número dos del tren del Fin del Mundo que ens duria a contemplar els fantàstics paisatges del parc natural de la Tierra de Fuego
i t’he vist amb aquella ridícula gorra negra amb orelleres que et vaig
comprar per guarir-te millor del fred, he decidit que aquesta era
l’ocasió perfecta per parlar de tu, encara que coneixent-te sospito que
no m’ho perdonaràs mai.

Has de saber que els mots aplegats en aquesta pàgina
volen ser, lletra a lletra, una sincera i pública declaració d’amor.
Paraules que possiblement engrogueixin, esmorteïdes pel pas del temps,
i textos que probablement oblidarem en qualsevol racó d’un futur
llunyà. Però de ben segur que el feix de les nostres emocions no podrà
reflectir-se només amb l’auxili d’algunes frases que el meu bolígraf
reculli de l’atzar, perquè, com tu ja sospites, mai el vocabulari
arribarà allí on s’esplaien els sentiments. Potser ens vam conèixer per
accident, fortuna o desventura; potser hagués hagut de girar cua en en
aquell cartell de l’autopista, però això ja no ho sabrem i, de fet, ha
deixat d’interessar-nos; el cas és que ara som l’un per l’altre en
l’ambiciós convenciment que la felicitat és cosa nostra. Junts hem
après a viure en el que per a mi era una nova ciutat i l’hem feta del
no res, barrejant-hi la que tú ja coneixies amb la que jo vaig
descobrir. Plegats iniciem una vida on, de mica en mica, compartirem el
millor i el pitjor que tenim i farem front a tota mena de sorpreses que
el destí decideixi presentar-nos. Els bons moments només ho seran si
són viscuts amb tú i en aquells que resultin difícils, venceré les
meves pors per oferir-me sense temences, per acompanyar-te en aquest
món com la meva companya i amiga.

Ara que veig com te m’acostes amb aquell
característic somriure pintat als llavis sé que és arribada l’hora
d’enllestir aquesta carta. Parafrasejant el teu estimat Ismael Serrano
confessaré que no tinc encara massa clar per què escric. Potser ho faig
per recordar-me que continuo viu, potser és perquè ets al meu costat,
però si hi ha un motiu de debò, segurament és perquè t’estimo.

_{[ Article extret de la secció “Capítols Valencians”, publicat a l’edició de novembre del 2005 a la Revista Cambrils. Publicat a www.jordipique.net el 09 de febrer ]}

Links d’interès:

• Municipalidad d’Ushuaia
• Cançó “Ya ves“, per Ismael Serrano

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!