El blog de Jordi Piqué
Au dessus de la melée
Soliloqui a la dreta, oda a Don Mariano
del darrer tren que ha de prendre la dreta espanyola per tal
d’actualitzar els valors sobre els quals construir una ideologia.
Certament la vella Europa acull un ampli ventall d’opcions, des de la
dreta més reaccionàri, fins el centre-dreta més moderat, però
l’observació del panorama espanyol mostra com a un fet indiscutible, la
concentració de tota mena de vot “de dretes” en un únic partit. I en
aquest punt cal deixar les coses ben clares: ni és cert que el PP sigui
un partit “modern”, deslliurat de qualsevol rastre del passat més
tètric d’aquest país (algunes actituds de militants, dirigents i gent
vinculada ho demostra), ni el mateix Partido Popular és quelcom més que
una pandilla de feixistes.
Però el quid de la qüestió no resideix tant en les
simpaties tardo-franquistes que puguin existir com en els pilars
ideològics amb els quals fonamentar el partit. Tal i com deia el famós
article del Financial Times titulat “La disyuntiva española. Polarizada entre una derecha premoderna y una izquierda que no ilusiona“, que el propi Rajoy va utilitzar en el segon debat televisiu, on s’hi afirmava textualment que “El
problema del PP es que sus actuales líderes aún no han terminado su
viaje a un centro-derechísmo moderno desde sus raíces franquistas“. És precisament aquest el tren al que em referia a l’inici d’aquest post i en Mariano Rajoy semblava un dels “maquinistes” més capaços en els darrers temps per emprendre aquest difícil però necessàri viatge.
¿Un viatge per anar on? . Un viatge per
constituir-se com un partit polític de dretes, evidentment (aquí ningú
no pretèn aïllar cap pensament), però deixant de banda uns valors
que no es corresponen amb aquells que comparteixen els més importants col·legues europeus o nord-americans. Ells proposen polítiques
econòmiques contundents, regulació de la fiscalitat, política exterior
pro-aliats, reducció de costos públics, privatitzacions, reducció de
l’estat i aquest són els actius del que la dreta -adaptada a les
circumstàncies nacionals- es serveix per captar el major número de
vots. ¿Quants de nosaltres no ens hem sentit captivats per la gestió de
polítics com en Bill Clinton -un dels millors
presidents de la història dels Estats Units però que transplantat a
l’Europa seria considerat com d’un caràcter marcadament dretà-, o pels
missatges que ens arriben carregats de “l’esperança Obama, la seriositat de l’Angela Merkel o la tercera via teòrica d’en Tony Blair?. Doncs aquesta gent, desmarcada de recurrents i apocalíptiques polèmiques que es mostren falses i prescindibles (”España se rompe“, “en Cataluña los castellanohablantes son lapidados por las calles“, etcètera).
Perquè indubtablement en el líder del PP ha mostrat,
no només al llarg d’aquests darrers quatre anys, sinó també durant el
temps en que va ocupar diferents ministeris de l’estat (administracions
públiques, educació i cultura, presidència, interior i vice-president
primer) la capacitat d’ésser el líder que assenyalés el nou camí.
Responsable com a pocs, va ser l’únic dirigent del Partit Popular que
va atrevir-se a donar la cara durant la crisis del prestige. La seva
destacada capacitat d’anàlisi política el permet detectar les nombroses
errades i contradiccions d’un govern tant nefast com el de ZP o definir a la perfecció iniciatives com UPyD o C’s com “líderes de izquierda con votos de la derecha“.
I el seu sentit comú queda meridianament plasmat quan a la pregunta de
què passarà si tornen a guanyar les eleccions els socialistes, té el
bon seny moderat de respondre “no pasarà absolutamente nada“.
És aquí on en Mariano Rajoy ha
fracassat. Enlloc d’envoltar-se d’un perfil de polítics que l’ajudessin
-en la legítima tasca- de recuperar el poder post-Aznar des d’una nova
proposta, servint-se de gent de vàlua i millor tarannà (Josep Piqué o en Rodrigo Rato
en seríen clars exponents), seríen la més gran amenaça no de la pèrdua
del poder socialista, sinó també d’una consolidació del vot a Catalunya
mai aconseguida en aquests anys de democràcia. Al contrari, en Rajoy ha
preferit -o s’ha vist obligat- a mantindre dins la cúpula del número
tretze del carrer Génova als màxims culpables de la derrota electoral (Ángel Acebes, Eduardo Zaplana i més indirectament, Jaime Mayor Oreja).
Per aquest motiu l’hem vist exercir una oposició des de la direcció
ideològica radicalitzada dels qui no han donat el seu suport a cap de
les iniciatives legislatives socialistes (moltes d’elles bloquejades al
Tribunal Constitucional -i algunes ja perdudes-), dels qui han preferit
de manera poc prudent, tancar-se qualsevol porta que els permetés
arribar un pacte amb CiU o el PNV criminalitzant a tots els
nacionalismes sense excepció ni distinció o tensant la corda fins a
límits poc mesurats en temes com la lluita anti-terrorista o
l’estructura de l’estat. Tot i amb això ha tingut que veure com se’l
fustigava des de la radicalitat de la vella guàrdia (els
“maricomplejines” van arribar a comentar-se per tot l’estat), com les
afirmacions de l’anterior president del govern a León on es demanava al
vot menystenint al seu propi candidat “votarnos aunque el PP no entusiasme, aunque Mariano Rajoy no entusiasme“.
Ara ja és massa tard. Si el PP aconsegueix
passat-demà la victòria -i formar govern encara que sigui
en minoria-, aquells que consideren que fa quatre anys se’ls va furtar
els seus càrregs, tornaran sota el paraigües d’en Mariano. Si perd
caldrà esperar la seva substitució i els aires que respira el Partido
Popular no convida a l’optimisme.
[ Publicat a www.jordipique.net el 7 de març ]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!