Finalitzat el primer debat entre els màxims
candidats de PSOE i PP, televisions, diaris, ràdios i mitjans
informatius d’internet s’afanyen a extreure les primeres conclusions.
En aquest cas la impressió que sembla consolidar-se al llarg de la nit
és que l’actual president del govern ha aconseguit una minsa victòria;
tot i amb això no amago que el resultat més just serien unes taules; el
candidat de l’oposició, Mariano Rajoy, hauria aconseguit avantatge en el cos central mentre que en Rodríguez Zapatero
s’hauria imposat en l’inici i en el tancament de l’encontre. Les
topades directes entre els protagonistes -ara per televisió i al llarg
de la legislatura en el Parlament de Madrid-, s’assemblen més a un
combat de boxa que a cap altra cosa: l’aspirant opta a alçar-se amb el
triomf als punts, colpejant una i altra vegada sobre les debilitats del
campió, però tement que en qualsevol moment, un maldestre crochet -en
aquest cas d’esquerra, clar- el pugui deixar estirat a la lona. Aquest
pronòstic no s’ha complert i un intercanvi -en ocasions maldestre i
barroer- de jacks ha deixat aquest primer encontre en un empat tècnic.
En José Luis Rodríguez Zapatero ha basat la seva línia argumental en la comparació de les accions de govern que en Mariano Rajoy
va portar a terme en els diferents ministeris que va ocupar i, en
conjunt, en la totalitat de les mesures del PP durant l’anterior
legislatura; a vegades de manera excessiva. Jo situaria les seves
principals mancances en quatre punts bàsics:
Orientació dels temes. Ha deixat que Rajoy centrés
els assumptes a tractar on més li convenia, deixant de parlar d’altres
on el balanç ha de considerar-se més positiu per part del govern (llei
de dependència, lleis d’igualtat de drets de gays & lesbianes, llei
de la memòria històrica, educació per la ciutadania, etc…)
Poca contundència argumental. Si bé les
respostes corresponen al pensament que els socialistes han anat
exposant durant la darrera legislatura, la manera de defensar-se davant
els atacs del PP ha estat un pèl tova. En aquest sentit seria de
destacar -com a exemple- la intervenció posterior del periodista José María Calleja en el programa “59 segundos” de TVE d’on s’extreu el següent argument pel que fa referència al terrorisme: “El
PP negoció también con ETA, además bajo la tutela de un obispo de la
iglesia. Acercó presos al País Vasco, les llamó Movimiento de
Liberación Nacional Vasco y liberó terroristas -incluso a alguno que
posteriormente asesinó a socialistas-. Y Navarra, que estaba ya
entregada según fuentes procedentes directamente de la mesa de
negociación y ahí está el resultado: el XXX gobernando, por cierto, con
su apoyo”.
Sense capacitat de contra-argumentació. Les
respostes a les molt previsibles crítiques que rebria han estat una
repetició dels arguments que ja s’han escoltat un i mil cops durant els
darrers anys. Calia rebatre les crítiques d’una manera més directe.
Posar de manifest el perfil del candidat del PP. En una tàctica de refusar els atacs de Mariano Rajoy, en Zapatero
s’ha oblidat de qüestionar les propostes que el Partido Popular ofereix
i així poder posar de manifest les seves contradiccions i
inconveniències. Així el país s’ha quedat sense escoltar les solucions
del PP en matèries com la immigració il·legal (com controlar les
fronteres, on retornar els il·legals), avortament (limitar-lo o
suprimir-lo?), divorci (retirar el divorci express), transvasament
d’aigua, etcètera.
En Mariano Rajoy s’ha presentat al
debat amb la lliçó molt ben apresa. Sense sorpreses ha anat abordant
els temes -agrupats en blocs argumentals- amb les conegudes i incisives
crítiques. Globalment la seva proposta es resumeix en la incapacitat de
l’actual govern per afrontar els problemes, qüestionar la capacitat de
l’executiu socialista i… la veritat és gaire res més. Els principals
punts febles mostrats han estat:
Idees clares, raonaments inversemblants. El
candidat del PP tenia molt ben definida la crítica encara que, de
vegades, ha semblat aixecar-la en arguments difícils de creure. Així ha
deixat anar frases del tot censurables com quan, al parlar d’economia
-menyspreant la capacitat dels votants i incurrent en un impossible- ha
replicat “deje de dar cifras macroeconómicas que nadie entiende”,
comparant la xifra d’aturats d’un i altre executiu sense considerar el
considerable augment de la població o mostrant gràfiques que no
corresponien amb el que estava exposant.
Perfil no creïble. Que el representant del
partit de la dreta vulgui passar per defensor del ciutadà de carrer és
quelcom complicat; més encara quan mostra desconèixer què és un
bono-bus. No és una errada que pugui rectificar-se perquè és quelcom
que sorgeix espontàniament -com quan ZP i la polèmica sobre el preu d’un cafè-, però és quelcom que pot marcar el signe d’un discurs.
Compacte en la crítica però mancat de solucions.
A hores d’ara, com a ciutadà d’aquest país segurament tindré clar quins
són els problemes presents i futurs. Fins i tot puc reflexionar en la
bona / regular / dolenta gestió de l’executiu però llevat d’una promesa
de millora, no conec cap proposta del PP respecte a com pensa prendre
el timó. No sé com arreglarà l’economia basada en la construcció i, a
l’hora -tal i com semblava prometre-, fer possible que el ciutadà jove
tingui accés a una vivenda de propietat; no l’he escoltat -encara que
ja m’ho temo- quin és el model d’estat que vol; no tenim coneixement de
què pensa fer amb la convocatòria del referèndum basc, etcètera.
La confiança com a problema. És un dels grans handicaps que té en Mariano Rajoy.
Les seves mirades -de vegades fugisseres-, el seu posat presentant-se
davant tots els mitjans informatius amb l’americana oberta, i unes
acusacions massa radicalitzades contra el president del govern “usted
está governando asociado con ETA”, fan que perdi valors com a hipotètic
líder d’una nació.
Per acabar cal mencionar el tancament del debat com
un dels moments àlgids en qualsevol acte d’aquest tipus. Com si d’una
petita mostra es tractés, el resum perfecte -encara que no tant
simptomàtic i aclaridor- ve donat per les darreres frases que els dos
candidats han ofert. Així, mentre en Mariano Rajoy ens ha explicat un entranyable conte d’una noieta que: “Quiero
que la niña que nace en España tenga una familia, y una vivienda, y
unos padres con trabajo. Es lo mínimo que debemos exigirnos para todos.
Me esforzaré para que la familia esté atendida y la vivienda se pueda
conseguir y para que no falte el trabajo. Quiero que esa niña, nazca
donde nazca, reciba una educación que sea tan buena como la mejor, que
se pueda pasear por todo el mundo sin complejos, porque sabrá idiomas y
tendrá un título profesional que se cotice en todo el mundo. Quiero que
sea un heraldo de la libertad, de la tolerancia y de los derechos
humanos, porque habrá crecido en libertad, y no tendrá miedo a las
ideas de los demás, y habrá aprendido a respetar a todos los que
respetan la ley.Quiero que sienta un hondo orgullo por ser española,
por pertenecer a esa nación tan vieja, tan admirable que le habrá
ofrecido las mejores oportunidades, pero que habrá sabido ser exigente
con ella para convertirla en una mujer madura y responsable. Eso es lo
que quiero. Esto y todo lo que esto lleva implícito. Nada nos impide
lograrlo, podemos hacerlo si quieren que caminemos juntos. Porque
España es cosa de todos, y debemos tomárnosla muy en serio“. En José Luís Rodríguez Zapatero guanya punts en el marcador final al garantir que: “No
puedo prometer que todas las personas tengan éxito en su vida, pero sí
me comprometo a trabajar para que todos tengan las mismas
oportunidades. Y para que quienes no lo alcancen tengan siempre el
amparo de nuestro país“.
En general ha estat un primer debat de presa de
posicions, gris de vegades i amb excesives acusacions de mentir. Hom
hagues agrait una major quantitat de propostes en diferents temes
(educació, sanitat, vivenda, PYME -increíble que no se n’hagi dit ni
una sola paraula-, etcètera). La tornada, d’aquí set dies i després, el
veredicte inapelable.
[ Publicat a www.jordipique.net el 26 de febrer ]
Links d’interès:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!