El blog de Jordi Piqué

Au dessus de la melée

13 de maig de 2007
Sense categoria
2 comentaris

ODA A ESPANYA, UN SEGLE DESPRÉS (I/II)

Les relacions Catalunya – Espanya històricament han estat el reflexe d’un mal encaix social, econòmic i cultural.. Sempre que l’Estat Espanyol ha gaudit d’un govern democràtic, la qüestió de l’autogovern de Catalunya -tossudament expressada pels seus ciutadans a les urnes-, ha estat sobre la taula. Els desencontres més importants han nascut tradicionalment de la vella polèmica respecte on situar -si és que cal fer-ho- els límits de l’autonomia. És en aquest context que, després de portar el timó de l’Ajuntament de Barcelona -que per desacords interns va finalitzar amb una mena "d’exili voluntari" a Roma-, Pasqual Maragall -al capdavant del PSC- arriba a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

El seu bagatge ideològic -fins i tot familiar en tan que fidel continuador de l’esperit que l’obra poètica renaixentista del seu avi, Joan Maragall, havia condensat en creacions com "Oda a Espanya"-, es fonamenta en aquell catalanisme que, nascut a finals del segle XIX i desenvolupat durant el primer terç del XX, va viatjar des de la municipalitat fins al propi Palau de la Generalitat, constituint-se pel camí com l’autèntic pal de paller aglutinador de l’anomenada "societat civil catalana".

Com a objectiu principal de la seva gestió de govern, Maragall va proposar-se la reforma d’un Estatut d’Autonomia que ja mostrava les seves mancances i limitacions a l’hora d’oferir solucions efectives a les noves necessitats dels catalans (finançament, infraestructures, educació, sanitat, etcètera) i, per altra part, superar el bloqueig basat en la negativa dels diferents governs de l’Estat Central -primer d’esquerres i posteriorment de dretes- a anar més enllà del que explícitament dictés l’esmentat Estatut. Però algunes dades rebatien aquests postulats de manera concluent: vint-i-cinc
anys després d’aprovar-se l’Estatut d’Autonomia català, encara existia
un volum considerable de transferències en mans de la centralitat de
Madrid i el que és més greu, el convenciment creixent d’aquests darrers
en la necessitat de recuperar algunes de les competències perdudes.

De fet, el temps demostraria que tot plegat no eren més que foc d’encenalls per amagar la inconfessa temença de que el procés constitucional de descentralització signifiqués, de facto, una independència de les terres catalanes. Només així podria explicar-se com posteriorment l’Estat Central concedís a d’altres Comunitats Autònomes allò que havia denegat per a la catalana.

  1. Si vols servir fidelment al Sr. F. Kane i a "l´Inquirer", toca el tema de la Pantoja, creu-me.
    De política, potser els intressaria publicar alguna cosa dels naixements reials.

    El Sr. F. Kane és molt intel·ligent.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!