Un altre fet curiós és que, segons puntualitza l’Alejandro Blanco -president de l’esmentat COE-, "el nuestro quiere ser un himno del deporte, si más adelante recorre otro camino, pues perfecto". És a dir, podria donar-se el cas que aquest país on ens ha tocat viure, tindría un himne a cantar durant un partit de tennis però, no necessàriament, hauria de ser el que s’entonés quan un cap d’estat ens visités. L’iniciativa no ha deixat indiferent a l’enginy d’aquells que cerquen endur-se el mèrit de passar a la posteritat com els autors del text en qüestió -i els drets que se’n derivin, és clar-. Així és que d’entre la multitud d’exemples, hom s’atreveix a destriar el següent exemple:
Estado, Estado
tienes naturaleza plurinacional
y multicultural.
Chupi el Estado que supo llegar
con Torres en ataque a octavos de final.
Chupi el Estado que alucinará
si palmamos con Togo en cuartos de final.
Estado, Estado
buenrollísmo, talante y solidaridad,
también modernidad.
Tierra sin nombre que sabe aguantar
cada dos años un fracaso a recordar.
Juntos con Marca gritemos de histeria
ante un nuevo mundial que en ostia acabará.
Però res és innocent. En un país acostumat a cercar els primers caps de turc després d’alguna derrota, aquells jugadors no sospitosos de "sentir la roja" tal i com els cànons marquen podrien tenir alguns problemes importants. No seria el primer cop que pel seu lloc d’origen se’ls acusa de no ser "prou" espanyols encara que llurs actuacions destaquin per sobre de la mitjana. Potser ara el nou filtre de l’espanyolitat hagi de passar obligatòriament per endur-se la mà al cor i vocalitzar ostentosament la nova lletra al moment que la televisió capta la teva imatge?. Mala peça al teler.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!