El blog de Jordi Piqué
Au dessus de la melée
Fotem-los al carrer! (III/III)
per tal de “solucionar el problema de la sobre-dimensionada
representación de los nacionalismos” són nombroses i de diferent abast.
Uns, com és el cas d’UPD, suggereixen augmentar el número de diputats
fins arribar a un total de 400 per tal de “mejorar la proporcionalidad”
i, al mateix temps, fer de les Comunitats Autònomes la circunscripció
única. També incorporen la llargament debatuda reforma del Senat per
atorgar-li la condició de Cambra de representació territorial. Hom es
pregunta de quins territoris donat que una lectura amb més profunditat
de les seves propostes electorals ens fa adonar-nos que incorporen
l’eliminació dels règims forals de Navarra i Euskadi, la recuperació de
nombroses competències avui traspassades a les CCAA i la supressió, ni
més ni menys, que de l’article de la Constitució que declara “les llengües cooficials objecte d’especial respecte i protecció“, per creure que “favorece la imposición y discriminación lingüística“; aquests dies els sentireu parlar d’igualtat de drets i llibertat, amb un parell de nassos.
Però no ens desviem del tema. El Mundo no s’acontentava en la realització de l’enquesta anteriorment comentada;
algunes pàgines més endavant i gràcies al treball del periodista Roberto Benito,
realitzava un exercici de traspolació dels resultats electorals del
2004 segons el sistema de circunscripció única obtenint una sèrie de
particulars resultats (veure quadre de l’encapçalament). A l’analitzar
les dades obtingudes, en Benito observa com, lluny de
l’idea original de fer minvar la representació dels nacionalistes a
Madrid, les dades beneficien -en molta poca mesura, és cert- a aquestes
forçes (CiU +1, ERC +1), i en molt més volum a IC (+13), perjudicant
als dos grans grups estatals PP i PSOE de manera semblant (-6 el
primer, -9 el segon).
El que més ens interessa són les conclusions a les que arriba el propi Benito: “Existe
la idea generalizada de que la forma de elegir a los diputados favorece
a los partidos nacionalistas, que con pocos votos obtienen muchos
escaños, al concentrar su respaldo electoral en unos territorios
concretos. Sería el caso del PNV, que sólo se presenta en las tres
províncias vascas y en Navarra, del BNG, que concurre en Galicia, o de
los partidos nacionalistas catalanes. Esta idea es errónea. En primer lugar porque los partidos nacionalistas no reciben tan pocos votos como se piensa (CiU, ERC, PNV son el cuarto, quinto y sexto partido más votado, respectivamente). Y
en segundo lugar, porque un sistema que tuviera una única
circunscripción no les perjudicaría, sino que incluso les favorecería, como se demuestra en la simulación realizada“.
Així doncs, aquesta sèrie de grupúscles els quals
comparteixen com a idea bàsica la reforma del sistema electoral, avui
per avui no poden constituir una amenaça directe; potser seria més
complicat si parléssim de la generació d’un clima polític a Madrid (de
vegades l’ambient periodístic de la capital pot imposar-se a la
voluntat dels ciutadans de tot l’estat) però aquest escenari encara és
més complicat donat els interessos particulars en governar que PP i
PSOE tenen a la vista de resultar ésser els més beneficiats amb
l’actual sistema. Així doncs, és possible que als propers anys observem
com potser aquestes formacions menors aconsegueixen representació
parlamentaria però, de ben segur les lluites internes d’egos -com ja
succeeix actualment-, acabaran per ensorrar-los.
Per tant, el més preocupant no és que aquesta
iniciativa tingui o no possibilitats de reeixir, el que ens hauria de
fer-nos reflexionar hauria de ser que en aquest país, en aquest moment
de la història, poguès passar-li pel cap a algú el plantejament
d’iniciatives com la comentada per boca d’aquells que es consideren més
demòcrates que ningú.
“Recuerdo que diferente pasó a significar peligroso“ …
[ Publicat a www.jordipique.net el 4 de març ]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!