El blog de Jordi Piqué

Au dessus de la melée

5 de març de 2008
General
0 comentaris

Fotem-los al carrer! (I/III)

Una dels pilars bàsics del nacionalisme espanyol
-sí, em refereixo a aquell que nega la seva pròpia existència i al
temps titlla als altres “d’exclouents”-, és el que pretèn desallotjar
de les institucions de poder als qui qualifiquen com a “nacionalistes”,
que no són sinó el catalanisme contemporani que va nèixer fa més d’un
segle. Per aquest ampli conjunt de nacionalistes espanyols, de dreta i
d’esquerra, la permanència sòlida i continuada a Madrid d’un
catalanisme que participa de manera activa en la vida política
d’Espanya -quan les circumstàncies polítiques així ho han permès-, no
constitueix l’expressió d’una conseqüència lògica i democràtica (la
decisió dels votants expressada a les urnes), sinó la visualització de
les “imperfeccions” d’un sistema electoral i, per tant, l’ús i abús
d’uns privilegis per part dels catalans.

– El problema és que cal millorar un sistema que es mostra parcial. ¿Des
de quan el resultat del sistema electoral espanyol és quelcom que
s’hagi de reformar?. Ja ho recordo: des de que el vot catalanista
resulta el clar triomfador a Catalunya. És innegable que si al
Principat, els vots es repartíssin entre els dos grans partits
espanyols, ningú no protestaria pel nombre de representants que aquest
territori envia a Madrid.

– Però el vot de 500.000 catalans no poden decidir el destí d’una nació (Espanya)
(1). ¿Per què no?; ¿És que els catalans no tenen dret, com a qualsevol
altre ciutadà d’aquest estat, a participar en la presa de decisions?.
En realitat, les forçes polítiques catalanes que s’han implicat en el
suport d’un executiu, mai no han alterat els resultats electorals sinó
que només s’han limitat a donar suport al partit espanyol que ha
resultat vençedor en les eleccions. Així va ser amb el PSOE de Felipe González i José Luís Rodríguez Zapatero i també amb el PP de José María Aznar.
És curiós com la voluntat de mig milió de ciutadans pot o no pot
decidir unes eleccions, tenir o no legitimitat en funció del territori
d’orígen d’aquest vot; tot un exemple de democràcia.

– Cal aconseguir que cap territori tingui avantatge, cal fer que tots tinguem els mateixos drets. ¿Cal
fer tot això o el que cal és silenciar la veu d’aquells que no ens
agrada?. Haurem d’actuar d’igual manera amb Euskadi, però compte, també
amb Coalición Canaria -ara socis amb el Partido Popular-, Xunta
Aragonesista, el Partido Andalucista… i així successivament fins
aconseguir el bipartidisme perfecte a la Càmara dels diputats; llavors
probablement es pugui parlar d’una democràcia plena, amb igualtat de
drets, ¿no?.

-El que no es pot permetre és el xantatge nacionalista de cada any. Resulta
curiós com un mateix acte és jutjat de manera diversa en funció dels
seus partíceps. Quan el PSOE pacta amb el catalanisme és un “xantatge
nacionalista” sobre un govern -l’espanyol- “humiliat i de genolls” (2).
Quan qui ho feia era el PP, llavors es considerava tot plegat un pacte
entre socis respectuosos amb la Constitució i la legalitat vigent
(l’exemple de la cessió en la recaptació de l’IRPF és prou explícit).
Però encara diré més: quan PP i PSOE arriben a qualsevol pacte (després
de que cada part hagi posat les seves condicions), no fan sinó un
exercici de tolerància i diàleg; atributs que són negats quan és una
força política diferent la qui arriba als mateixos acords.

– Però els nacionalistes només procuren pels seus interessos i no miren pel conjunt. Només
aquells que en matèria legislativa són uns perfectes ignorants -de
manera conscient o inconscient- poden realitzar afirmacions semblants.
El número de mesures d’inspiració convergent que PSOE i PP van acceptar
i posteriorment aprovar al Parlamento són tan nombroses que només la
seva exposició avorriria a l’autor d’aquesta crónica i al lector
(l’adreço al Diario de Sesiones de les cambres legislatives per
comprovar les votacions realitzades). Per posar-ne algún exemple:
Millora de les condicions fiscals i laborals dels treballadors autònoms
(com tots sabem, catalans en un 100%) i parcialment en les reformes
laborals i econòmiques, l’eliminació del servei militar obligatori, etc…

– De tota manera, uns independentistes no poden manar en un estat del qual volen fugir. El
reduccionisme fet política. Únicament ERC es declara un partit polític
independentista i encara en aquest cas, s’ha de respectar la seva
capacitat de participació en tot allò que és propi al món de la
política. De fet, fins i tot aquells “independentistes americans” eren
reconeguts al Londres -capital de l’Imperi Britànic-; de fet, els
partits polítics de Bèlgica segueixen reconeixent-se llurs capacitats
encara que ambdós bàndols tinguin un ull posat en la divisió del país,
i no per aquest motiu deixen de prendre totes aquelles decisions que
creuen adients. I el cas és que a la democràcia espanyola no ha existit
un soci més fidel que CiU a l’hora de recolzar l’estabilitat del govern
de l’estat, contra llamps, tempestes i inclús contra la voluntat d’una
part molt important del seu electorat. ¿És aquest el comportament que
tindria un partit deslleial amb l’estat espanyol que cerquès la seva
destrucció?.

– Els culpables d’aquest ambient han estat el propis nacionalistes.
La constitució espanyola i les lleis successives establien quines
competències s’havien de transferir a les autonomies. Dues dècades
després encara restava un número important d’elles en poder de l’estat
central, el qual o bé es negava al traspàs competencial, o bé no
proporcionava els mitjans financers com per poder exercir-les de manera
responsable. Així va ser com no es va deixar al catalanisme cap altre
sortida que demanar que es cumplís la descentralització constitucional
a canvi del seu suport.

– Però el grau de competències exigides ha superat el marc constitucional.
Tal vegada, algunes de les transferències a les quals, ara el PSOE, ara
el PP (abans AP) es negaven a atorgar per “trencar Espanya”, han estat
ràpidament reclamades per la resta d’autonomies -governades per algún
dels dos partits anteriorment esmentats- quan abans, també aquestes no
admetien la possibilitat del seu traspàs. Tot un exercici de coherència
institucional.

Recuerdo que diferente pasó a significar peligroso“.
Aquesta temença s’afirmava a la película V de Vendetta i avui la
solució a aquest debat sembla arribar lentament a la societat
espanyola, una societat que podria signar també el perill de la
diferència.

(1) Increíble afirmació pronunciada per en Francisco Marruenda -director de La Razón- en una tertúlia a Catalunya Ràdio.
(2) Titulars habituals a El Mundo, La Razón o ABC sempre que un govern socialista ha tingut el recolzament catalanista.

[ Publicat a www.jordipique.net el 4 de març ]


Links d’interès:

  • Exemple de “xantatge nacionalista” per Rafael Simancas.
  • Exemple de “xantatge nacionalista” per Diario Ibérico.
  • Article “Desafío al Estado, menosprecio de España” per Manuel Jiménez de Parga, ex-president del Tribunal Constitucional
  • Exemple de “xantatge nacionalista” pel PP
  • Congreso de los Diputados Website


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!