El blog de Jordi Piqué

Com si dels efectes menys desitjats d’una borratxera
mal administrada, l’excitació que va provocar el primer debat electoral
dels darrers quinze anys -d’un denunciable bipartidisme fictici-, va
deixant pas a l’anàlisi més objectiu i ponderat. I el que cal dir és
que si bé els ciutadans agraïm tenir l’oportunitat d’escoltar, de boca
dels protagonistes, els seus arguments polítics, desitjaríem que la
mecànica del debat permetès quelcom més que l’encadenació d’una sèrie
de monòlegs plens de demagògia, mitges veritats, mentides senceres i
debats obviats a la ciutadania.

En aquest sentit, una de les millors pràctiques que
podien realitzar els diferents mitjans de comunicació, sí segurament
des d’un prisma subjectiu i interessat, però vàlid al capdavall, és el
de posar de manifest totes aquelles inexactituds que els candidats es
permeten escampar protegits pel “mono-debat” i la tirania de les
condicions que ells mateixos imposen . Així cal entendre les
conclusions que, dies després, han publicat alguns diaris -curiosament
d’inclinació socialista-, respecte a aquesta matèria (i dels quals
s’inclouen els corresponents links a peu d’article).

Però no n’hi ha prou només amb aquesta part de
feina. L’encasellament que les normes dels partits van fixar per tal
d’auto-protegir els seus interessos -i no els dels votants- va ésser el
responsable d’esborrar qualsevol possibilitat de confrontació directe
entre els candidats. Com si no hi hagués un segon debat acordat, es va
voler abordar la immensitat de la política d’estat en una única sessió
motiu pel qual, per una banda van desaparèixer infinitat de qüestions
i, per l’altra, alguns dels temes tractats van ser-ho de manera
desproporcionada (per excès o per defecte). L’important, el primàri era
la censura de l’argument contrari amb un sol adjectiu “mentida” o la
contra-argumentació lleugera gràcies a dades de dubtosa fiabilitat
(d’orígen o d’oportunitat). Exemples prou substancials d’aquestes
afirmacions van ser, entre altres, escoltar com en Zapatero afirmava que “el precio de la vivienda subió con el PP y ha bajado con el PSOE“, quan tots sabem que en ambdós casos ha pujat o, en Rajoy explicant que “el paro en España ha subido“, oblidant que els indicadors d’ocupació són sensiblement millors que en l’etapa anterior.

Feia enveja escoltar la tertúlia de Catalunya Ràdio com en Xavier Sala i Martín explicava el dimecres passat la fòrmula dels debats electorals als Estats Units. Barack Obama i Hillary Clinton
s’havien enfrontat per vintena vegada en un show televisiu on els
periodistes presents anaven llençan incisives preguntes als dos
candidats, mostrant en públic les seves contradiccions, reclamant
explicacions clares sobre temes concrets i permeten un face to face
entre ambdós senadors per tal d’aconseguir una exposició oberta però
també una imatge fidel de com es aquell que ens reclama el vot. Som
molt lluny de tot plegat; tot just els polítics començen a acceptar
aquests debats espanyols dins d’ambients controlats i sota un format
que permeti més el lluïment personal que l’exposició d’idees. El darrer
cop que un polític del país va veure’s sotmès a una pressió semblant
-és a dir, a una entrevista exhaustiva i compromesa-, va abandonar la
sala; es diu José Montilla i avui presideix la Generalitat de Catalunya.

Per això és tan important que la democràcia ofereixi
l’oportunitat de conèixer fins on volen arribar els candidats en la
seva gestió i també com pensen fer-ho. En directe, en un plató de
televisió i davant d’interlocutors que no es limitin a empassar-se el
primer argument fàcil, el circumlòqui més eteri o la populista
demagògia. Per tornar als exemples anteriors, hauria d’esser tan
comprometedor per en Montilla justificar com els seus
fills no van a l’escola pública i, en canvi, parlar des de una pretesa
moralitat pública del nivell de l’educació, com va ser-ho per l’Obama
explicar com va decidir augmentar els fons de la seva campanya
electoral quan setmanes abans s’havia pronunciat en contra de la
despesa econòmica que el procès de nominació o presidencial
comportava. No acceptar que en Zapatero ens torni a marejar amb la promesa d’un programa electoral quan ha incomplert la major part de l’anterior, que Rajoy ens aclareixi -fil per randa i amb exactitud de mesures- com pensa millorar la butxaca del ciutadà, tal i com la Hillary Clinton
va haver de passar pel compromís d’argumentar no només en favor d’un
programa de sanitat per tots els americans, sinó de les eines
financeres i del cost econòmic d’aquesta iniciativa.

Ni tant sols exercicis endogàmics com el programa “Tengo una pregunta para usted”, permeten res més que observar com el polític de torn repeteix una sèrie coneguda d’arguments i que l’opinió pública quedi satisfeta amb l’anècdota puntual (del cafè d’un o del sou secret de l’altre).

Ho sé, tot plegat deu ser demanar massa.

_{[ Publicat a www.jordipique.net el 29 de febrer ]}

Links d’interès:

• Article “Mentiras y medias verdades (I)”, a El Periódico
• Article “Mentiras y medias verdades (II)”, a El Periódico
• Article “Datos tramposos”, a El País

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!