El blog de Jordi Piqué

Vint-i-vuit dies. Aquest és el curt espai de temps
que manca abans d’escollir un nou president d’Espanya. I el cas és que,
si bé el tòpic ja ens adverteix de que les comparacions són sempre
odioses, les declaracions que les cúpules del PSOE i del PP han
realitzat els darrers dies m’han convençut de la saviesa d’una altra
dita: cada poble té el que es mereix. Mentre als Estats Units
dediquen el 100% de la seva campanya (recordem que encara no és
pròpiament la cursa presidencial sinó només la nominació) a explicar al
país les seves propostes en matèria d’energia, medi ambient i taxes, com
pensen tractar temes com l’Iran, l’Irak o l’abortament, els nostres
líders distreuen al personal amb tota mena de bajanades de baix nivell.

Així, al secretari executiu d’economia i treball del Partido Popular, Miguel Arias Cañete, no se li va acudir cap altre expressió menys afortunada al parlar d’immigració que afirmar “es difícil encontrar un camarero como los de antes, al que le encargues una larga comanda y sea capaz de memorizarla“.
La resposta per part del Partido Socialista Obrero Español no s’ha fet
esperar en boca de l’actual sots-presidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega: “estos
días don Carnal y doña Cuaresma andan a codazos. Además el de Aragón
quiere dimitir por el agua, el de Valencia está calladito por si acaso,
al de Madrid se le ha mandado a esquiar a las montañas, y el de las
montañas y desiertos lejanos se ha quedado aquí para meter cizaña“. Tampoc els catalans semblen rebutjar la lluita a la bassa de fang; Pere Macias -número dos per Barcelona de CiU- ha declarat que “la proposta d’escolarització del PP pretén muntar una guerra civil a la propera generació, a 25 anys vista” i el també número dos del PP per Madrid, Manuel Pizarro, ha pujat l’aposta de l’estupidesa a l’afirmar que “el
problema del agua se tiene que solucionar cinco o diez años antes, o un
año antes, o dos años antes. El problema es que cuando uno se dedica a
crear problemas ficticios, a crear problemas de identidades que nadie
discute, a perseguir a la gente que rotula en castellano en vez de
dedicarse a ver como hay agua en Barcelona, pues al final uno se queda
sin agua“.

Sí senyors, ja sé que uns no saben plantejar els
temes de manera seriosa i als altres els encanta posar de manifest les
mesquineses internes en un partit que es presentava davant l’electorat
-no fa massa temps- com la unitat de conceptes universals, però potser
el que desitgin els votants és saber quins remeis ofereixen les seves
candidatures. Comparteixo, per tant, l’opinió que de la política dels
darrers anys -i el que ens falta per veure- realitza el periodista Fernando Jáuregui al seu llibre “La decepción” aplicable directament als dos protagonistes –Rodríguez Zapatero i Rajoy Brey– però que jo estendria a tota la classe política.

_{[ Publicat a www.jordipique.net l’11 de febrer ]}

Links d’interès:

• “All campaigns issues“, Election Center 2008 de la CNN
• Fitxa tècnica del llibre “La decepción”, per Fernando Jáuregui

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!