Escolto, observo i llegeixo com els nostres polítics aborden els diversos assumptes amb molta voluntat, escassa eficàcia i comprovada incompetència. El problema que avui no existeix, demà es declarat “emergència nacional” i el programa de govern queda en un segon pla davant dels temes que l’actualitat plantegi: abans va ser l’aeroport del Prat, la fallida elèctrica a Barcelona i el caos de rodalíes. Avui és la manca d’aigüa de boca i demà, és a dir, el proper estiu, a ben segur que parlarem de les baixades de tensió a la Costa Brava, els incendis del Montseny o la saturació de la xarxa viària costanera.
Quan l’objectiu primer és minimitzar els efectes de l’onada informativa que s’esdevé, curta en el temps però contundent en el seu impacte. O allargar polèmiques ad eternum, negar l’existència dels problemes per després proposar solucions contraposades, enlloc de prendre decisions i -encara igualment important-, preocupar-se d’una ràpida execucció, és quan la manca de lideratge més es posa de manifest.
Parafrasejant a en Quim Monzó -o si ho prefereixen, a en Ventura Pons-, el perquè de tot plegat no resideix en la capacitat d’un president de la Generalitat per a sobreviure en el dia a dia de govern (perquè sabut és que aquestes batalles sempre s’acabaran perdent), sinó, com bé sap en Josiah Bartlet -el fictici president a l’esmentada sèrie-, que “l’urgent no ens aparti de l’important“. I és en aquest sentit en el que un líder sòlid ha de saber cap on conduir al seu país i quines són les grans necessitats que han de ser garantides; governar pensant en allò que creus millor per a tots i fixar-se metes a mitjà i llarg termini.
Aquest país necessita un Bartlet, encara que aquest pensem que només sigui un personatge de ficció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!