El blog de Jordi Piqué
Au dessus de la melée
Falles: Tradició o turisme?
“cremà” durant la nit de Sant Josep o els terrabastalls de les
“mascletàs”, avui m’agradaria obrir un petit parèntesi i anar més enllà
del gran aparador de les falles. Cada cop són més les veus que s’alcen
per queixar-se de l’evident pèrdua del sentit tradicional que un dia va
crear la festa valenciana per excel·lència. I és que les primeres
falles no eren res més que fogueres –cosines de les aixecades a
Catalunya per Sant Joan– que la població aprofitava, mitjançant la
integració de figures, per escenificar una crítica respecte a la
realitat social o política més propera. Poc a poc el costum va anar
arrelant fins aconseguir una personalitat pròpia i diferenciada, per
exemple, de les que es realitzen en altres llocs de la geografia
valenciana. Per tant, el principal tret definitori d’aquestes
composicions no pot valorar-se ni per la seva grandària, ni pels diners
que ha costat, ni molt menys per si ha estat o no premiada; una falla
com Déu mana tindrà aquesta consideració en funció de la crítica
exercida i la resta són punyetes. D’aquí que conceptes com la
transgressió, l’excés visual i conceptual o l’enfoc políticament
incorrecte siguin elements inherents al fet “fallero”.
Durant dècades de dictadura, la censura oficial va
controlar, amb més o menys èxit, llurs continguts per tal d’evitar
ofenses als anomenats poders fàctics
(govern, Església i exèrcit). L’arribada de la democràcia va suposar
l’esclat de les falles amb el millor d’aquella reprimida capacitat
d’autocrítica tan valenciana. Però és un fet constatable que, amb els
anys, els referents utilitzats es repengen més en la comoditat de
quatre tòpics que no pas en cap altra cosa. És molt més simpàtic i
còmode per als valencians, i també per al poder establert, posar-hi un
Carod-Rovira que no pas un Zaplana, jugar amb el clixé català que no
fer-ho amb les contradiccions i excessos valencians; en definitiva,
orientar la crítica cap on interessa. Així, no ha estat gens estrany
que la cotilla de l’autocensura sigui irònicament la principal amenaça
vers una festa impregnada de llibertat: no fa masses anys que va
retirar-se un ninot de la Rita Barberà per tal de no molestar la Junta
Central Fallera, que és l’organisme encarregat d’adjudicar els
diferents premis. També fa dos anys va suprimir-se la figura d’un
Crist de la falla del carrer de la Reina. En la passada edició, un
immens símbol fàl·lic que apareixia davant d’un grupet de monges va ser substituït per un senzill ciri, amb la qual cosa va capgirar-se
tot el sentit que un dia l’artista va concebre. Tal i com proclamava
l’antifalla d’un parell d’anys ençà, l’autocensura i la competició
estan convertint el més bell exercici de llibertat en espectacle per a
turistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!