El blog de Jordi Piqué

Només vuit-cents
metres separen l’aristocràtica plaça de l’Ajuntament del veïnal carrer
de Xàtiva, però aquesta curta distància explica, millor que qualsevol
enciclopèdia, la tradició de les falles. Darrere l’Estació del Nord i
amagada, enmig d’un vell carrer de nom oblidat, s’oculta un petit local,
encara amb les portes de fusta, on hi venen tot tipus de coets i
petards. Resta obert tot l’any encara que no és fins a les acaballes de
febrer quan sembla cobrar una intensa vida; passavolants entren i
surten atrafegadament amb les bosses plenes de finites promeses de foc
i pólvora.

És aquest l’esperit que envolta aquesta celebració;
durant els onze mesos anteriors, la gent s’ha aplegat en els respectius
casals falleros organitzant tot un cúmul d’activitats amb les quals
aconseguir els suficients diners per poder pagar les elevades despeses
a les quals hauran de fer front. Pensem que les falles es classifiquen
en vuit categories –set i l’especial– en funció del seu cost. L’impacte a la butxaca familiar tampoc és
menyspreable: la tradició marca que els integrants del casal vesteixin
el vestits típics valencians, cadascun d’ells amb un cost mínim al
voltant dels quatre mil euros. Més enllà d’aquest resum de
costos, ens ha d’admirar la transformació que ens mostra tota la
societat valenciana. És sorprenent com la lògica del pas dels segles
estructura grans avingudes, places circulars, passejos i zones verdes
per integrar-les a les ciutats i així convertir aquestes aglomeracions
urbanes en llocs funcionals i en un tres i no res es capgira aquest
guió preestablert posant la capital del País Valencià a disposició i
servei d’una única festa: les falles. El resultat final són cent
quaranta-quatre trams de carrers tallats, vint-i-cinc variacions de
trajecte de línies dels autobusos urbans, cinc-centes mil persones al
carrer i un fantàstic batibull. I centenars de falles plantades.

Tot
quedarà reduït a cendres la nit de la cremà en un tres i no res per
tornar a renéixer l’any següent. El contrast entre la bellesa d’un
instant perdut i el poder renovador del foc; dramàtica barreja del
l’esforç de la creació i l’encant de la destrucció absoluta. Però
si el que busqueu és viure fortes emocions, us recomano assistir a
qualsevol de les vint mascletàs que puntualment se celebren a les dues
en punt del migdia. En una plaça de l’Ajuntament atapeïda de gom a gom
i després de l’habitual frase dita per la Fallera Major “Senyor
pirotècnic, pot escomençar la mascletà”, el món sencer sembla acabar-se
darrere d’un esclat de pólvora i soroll.

Amb una limitació
d’aproximadament 100 quilos de potència de foc, el tremolor originat
pot escoltar-se fins i tot als afores de la ciutat i els assistents
resten embadalits davant l’exhibició. Els més apassionats buscaran la
direcció més apropiada del vent per poder assaborir tota l’aroma dels
explosius amb núvol que finalment acaba per envair-ho tot.