Construïm la Catalunya independent

Aquesta setmana hem tingut el goig de viure un dels moments més crucials de la història de Catalunya. Quantes coses han passat! I després de tot, no podem més que exclamar que tot va bé pel camí de la independència.

  La manifestació massiva de l’11 de setembre a favor de la independència fou, no cal dir-ho, emocionant. Vam viure la manifestació popular més gran de tota la història de Catalunya, i era precisament la primera vegada que una manifestació independentista en la qual hi participaven la majoria dels partits polítics, sindicats i entitats socials era reconeguda com a tal per les institucions del país.

  Però els pronunciaments del President Artur Mas declarant que hem d’iniciar el camí cap a l’estat propi han estat una autèntica joia. Tant el missatge l’endemà al matí de la Diada dirigit al poble català, com les paraules que va pronunciar a Madrid dijous, al següent dia. Mai havíem pogut sentir un President que parlés d’aquesta manera, defensant la dignitat de la nació catalana i el nostre objectiu de dotar-nos d’un estat, i que ho digués igual a Catalunya i a Madrid, sense torbar-se. Fa goig d’escoltar aquest missatge clar i contundent, i de sentir que a partir d’ara haurem d’avançar de veritat, al ritme adequat però sempre amb gran fermesa i perseverança. Fent les coses bé i al seu moment, i sabent també que no hi ha marxa enrere.

  En moltes coses, s’ha girat la truita. Fa pocs mesos, encara vaig escriure un apunt sobre la pena de veure el senyor Duran i Lleida contradient el President Mas quan deia que el pacte fiscal no podia ser realment la Hisenda pròpia, i que semblava que Duran i Lleida era al final qui realment manava. Però veig que em vaig equivocar. Aquesta setmana Artur Mas s’ha revelat com un gran President i un gran polític que té un pla molt clar, i que ens el va revelant a mesura que veu prudent de fer-ho.

 Hi ha moltes coses que han anat bé i que van bé per Catalunya. Recordo quan ja fa tres anys, em vaig associar a Reagrupament perquè vaig convèncer’m de la necessitat d’intentar forjar un canvi del parany polític on havia caigut Catalunya. El partit independentista majoritari, ERC, havia comès errors importants en el segon tripartit, i el moviment independentista sofria una greu frustració. Calia una demostració de que el poble abandonaria ERC per seguir pel camí correcte si no hi havia un canvi. I, malgrat tots els errors que es van cometre per part de Reagrupament i del nou partit Solidaritat per la Independència sorgit de la improvisació (jo vaig desentendre’m de tots dos moviments després de les eleccions al Parlament de 2010), al final s’ha aconseguit el que calia: hi ha hagut un canvi a ERC, amb nous líders polítics que han tornat a l’acció independentista,i ara Reagrupament torna a ser un corrent dins de ERC i Solidaritat ha acabat com una alternativa independentista per si les coses tornessin a anar malament, però ja no crec pas que hi vagin.

  Els canvis han estat també rapidíssims a ICV, que ara ja es defineix com un punt de trobada entre independentistes i federalistes. Benvingut el punt de trobada, que ha de servir per convèncer que el federalisme realista és l’europeu i el dels Països Catalans. I igualment ràpid ha estat el canvi a CiU. En poc temps hem anat d’una situació en la qual els afins al pragmatisme espanyol de Duran i Lleida dominaven el terreny, a veure en Duran i Lleida obligat a assistir a la manifestació a la que no volia anar, i buscant impossibles excuses per justificar-se. I finalment el PSC, avançant per l’únic camí que té davant del moviment de Catalunya vers la independència: l’escissió entre els que prioritzen el PSOE i els que prioritzen Catalunya.

  I admirable ha estat l’actuació de la societat civil durant tot el procés de les consultes, i ara amb la formació de l’Assemblea Nacional Catalana. Amb els avanços que s’han produït, queda clar que hi ha gent molt ben preparada organitzant el moviment de l’Assemblea. L’impacte que això ha tingut ha estat absolutament impressionant.

  La independència arriba, però evidentment ens queda molta lluita per endavant. I ara és quan caldrà anar units per aconseguir que la gent no s’acovardeixi, perquè l’esperit de la manifestació de la Diada es mantingui ferm davant de les amenaces que no pararan de ploure des de l’estat espanyol a partir d’ara. Crec que caldrà molta solidaritat ciutadana davant els moments crítics que se’ns acosten.