Ja es va veure clar que a Solidaritat hi havia un mal lideratge al principi, quan no van voler pactar amb Reagrupament per les eleccions al Parlament. Allò va provocar una divisió que va ensorrar les expectatives del que hauria pogut ser una alternativa ben formulada a una ERC en plena crisi. Però després del 28N, els errors de Solidaritat han crescut sense parar. Fatxendejant pels minsos 4 diputats trets pels pèls al Parlament, i sense tenir un programa clar d’actuació en l’àmbit municipal, s’han volgut presentar en solitari a les eleccions del 22 de maig inclús allà on saben que no tenen expectatives de treure cap regidor, i que l’únic que faran serà restar vots a ERC. Evidentment, la independència de Catalunya no es pot declarar des de cap ajuntament.
El que volen és prou clar: simplement, créixer com a partit polític, perquè creuen que ells són els millors i que els altres independentistes són dolents. Posant els interessos de partit per davant dels del país, els de Solidaritat s’han confós d’enemic, i pensen que per arribar a una Catalunya independent, primer els cal enfonsar ERC. Mentre segueixin amb aquesta mena d’idees, els partits independentistes només fan el ridícul.
Sense conèixer en Joan Laporta i sense voler-lo defensar (perquè no sé si té altres motius per abandonar Solidaritat i perquè tampoc ha demostrat fins ara cap vàlua com a líder polític), penso que té raó en denunciar la mala estratègia de Solidaritat en aquestes eleccions municipals, on primer van fer alguna crida a una candidatura unitària, per després imposar condicions impossibles d’assumir per ERC. Hi ha una deshonestedat política quan es proposen coalicions independentistes que després es diu, de portes endins, que no interessen i que és millor anar sols. Una deshonestedat que fa mal al nostre país.
Però malgrat tot, els independentistes no ens hem de desanimar. Tot aquest desgavell de la Insolidaritat i el Redivisionament potser haurà servit per deixar clar quins són els líders que no serveixen, i que cal que es retirin i deixin pas a uns altres. Em sap greu veure molta gent desanimada i desmotivada simplement perquè hi han hagut uns quants líders que han fallat estrepitosament.
Enlloc d’això, ens hem de centrar més en la força que té el moviment independentista català: som el moviment que dóna a la gent una esperança de futur, per construir un estat nou dels més eficaços i productius d’Europa, un estat que ens permeti superar la crisi com la superen Holanda, Dinamarca i Suècia, un estat que posi la llengua i la cultura catalana en el lloc normal que li pertoca dins d’Europa, un estat on també es podrà parlar amb naturalitat en castellà o en francès sense que sembli que hagi estat imposat per un enemic, un estat amb una població diversa però sense fractura social, un estat que esborrarà l’empremta del franquisme i en guardarà la memòria històrica, un estat que farà possible una relació fructífera entre tots els pobles ibèrics amb les estructures que vulguem construir democràticament.
El contrast amb els defensors del no a la independència no pot ser més clar: la seva alternativa només promet més Espanya del PPSOE, sense cap idea ni expectativa de com resoldre els problemes crònics de l’atur, de la corrupció, de la fractura social, del menyspreu envers les llengües i cultures no castellanes, de la crispació que tot això provoca. Els líders del no a la independència, enlloc de buscar arguments objectius per l’encaix de Catalunya a Espanya, sembla que esperen només que l’estat espanyol imposi la unió amb la seva força jurídica, guanyada temps enrere amb la violència de les armes, encara que no tinguin majoria democràtica a Catalunya. Són els líders que volen preservar l’empremta del franquisme i esborrar-ne la memòria històrica. Són els líders que, davant de la iniciativa cívica de la consulta sobre la independència, enlloc d’animar la gent a votar no, els diuen que no votin, perquè l’estat espanyol ja s’encarrega d’imposar què es pot i què no es pot fer.
El que hem de fer els independentistes per guanyar és animar-nos i començar a aprofitar la força de tota la raó que tenim, i deixar enrere uns líders que només han sabut barallar-se entre ells.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No crec pas que Solidaritat se n’hagi anat en orris.
A SI hi ha bona base i bona gent.
Perquè un dels diputats ara vulgui prendre un altre camí no s’ha d’ensorrar el projecte.
Tampoc crec que només fos culpa de SI el no pactar amb Reagrupament. Els pactes són a dues o més bandes.
Sembla que saps molt bé el que es cou a SI però crec que t’equivoques.
Quan dius “Fatxendejant pels minsos 4 diputats trets pels pèls”, es nota que no saps el que ens va costar d’arribar fins aquí.
No demanem a ningú que s’estimi el projecte de Solidaritat catalana per la independència si no li ve de gust, però el que si que m’agradaria és que les crítiques fossin constructives i amb coneixement de causa.
Només així serem més i millors treballadors per una Catalunya lliure i sobirana.
Una abraçada des de Vic!
La marxa de Laporta ens ha desconcertat. Però no ens ha immutat. De cap manera. Li hem d’agrair que ho hagi fet en el moment oportú. SI ja és un gran projecte polític amb una activitat frenètica -i impecable- al Parlament i també una sòlida estructura edificada amb el millor dels comportaments de democràcia interna.
Estem posant molt nerviosos a la gent. En el Parlament la meitat de les mirades irritades, quan intervenim, vénen d’ERC (Strubell dixit). Per què serà? Estem donant molta guerra amb els quatre diputats… o no te n’assebentes, xiquet? Llegiex les actes del Parlament o ves a aquí. (Tot i que no hi ha pitjor cec que el que no vol veure!) Som un gran projecte polític i ja no serem més un projecte personal ni mediàtic.