Construïm la Catalunya independent

Tots hem quedat enormement il·lusionats pels fets de la jornada del 9N. L’èxit de mobilització és admirable, pel gran nombre de persones treballant com a voluntaris amb una gran abnegació, per l’organització impecable de tot plegat, per la gran demostració de civisme. I d’altra banda, el ridícul de Mariano Rajoy al capdavant del PP i de l’estat espanyol és enorme, clamorós. El govern espanyol ha perdut els papers i ja no sap què fer, perquè s’ha quedat sense opcions, acorralat per la seva pròpia intolerància.

Malgrat tota aquesta evidència, jo crec que l’èxit del 9N és un èxit relatiu. Són certs tots els fets que fan que un 37% de participació sigui un èxit, que hem de recordar: una votació que rep el nom de procés participatiu i que no és vinculant, que ha estat il·legalitzada per l’estat espanyol, en un context d’amenaces i insults, entre crides del govern espanyol i també del PSC a no participar, amb anuncis de querelles contra el President i potser altres organitzadors, enmig de tot aquest vergonyós bloqueig que ha impedit disposar de més centres de votació i que ha provocat les cues de votants que hem vist arreu de Catalunya. Però també és cert que el 37% de participació, i el 81% de vots a favor de la independència que representen un 30% de la població (aproximadament, perquè el cens no és el mateix que en una votació normal), són una mostra de que l’independentisme avança amb lentitud. És a dir: davant l’accelerat pas dels aconteixements en el procés català d’independència, la gent es va convencent molt més a poc a poc, i seria un greu error pensar que la batalla final ja la tenim guanyada.

Un símptoma d’un excés de confiança que potser s’ha instal·lat darrerament dins del moviment independentista és la tendència a menystenir el nou moviment polític espanyol de Podemos. Hi ha independentistes que desqualifiquen aquest moviment pel simple fet de ser espanyol. I és evident que el marc nacional de Podemos és espanyol, però és que se’ls pot retreure això? Espanya necessitava tant com Catalunya recuperar una il·lusió en el futur. L’auge de l’independentisme a partir del 2010 ha significat per molts catalans recuperar aquesta il·lusió en el futur, amb un projecte d’un nou país. Abans de Podemos, a Espanya no hi havia cap il·lusió, la gent estaven enfadats però resignats a la impossibilitat de canviar el règim PPSOE i la inoperància dels altres partits menors. Això ara ho ha canviat la irrupció de nous moviments socials i de Podemos. És evident que aquest nou fenomen d’àmbit espanyol pot fer canviar de mentalitat a molts catalans que no voldrien trencar amb Espanya, i que fins ara han anat fent passos cap a l’independentisme només per la manca de cap altra alternativa.

Espanya necessita, per tant, el nou moviment de Podemos, però des de Catalunya hem d’agrair la disposició majoritària dels seus líders, en particular de Pablo Iglesias, a acceptar el dret d’autodeterminació. És evident que Podemos defensarà el NO a la independència de Catalunya, però des d’un posicionament polític de diàleg i de voler negociar un referèndum vinculant. En aquest referèndum, Podemos tindrà una actitud democràtica i defensarà que Catalunya segueixi essent part d’Espanya amb arguments. Això significarà un canvi radical respecte l’actitud de PPSOE a la qual tant ens hem acostumat.

El moviment independentista, més que no pas criticar o menystenir Podemos, crec que hauria d’acceptar des d’ara mateix que tot això no acabarà necessàriament amb una declaració d’independència, el reconeixement internacional, i una negociació final a què Espanya es veurà forçada per la pressió internacional quan la independència ja sigui un fet consumat. Hi ha una altra possibilitat que cada cop sembla més plausible: la revolució catalana pot venir acompanyada d’una revolució espanyola, i amb majoria de Podemos hi pot haver un referèndum legal i acordat on s’haurà de combatre contra un adversari polític intel·ligent per guanyar la independència.

Altrament, només cal pensar amb el cap fred sobre aquesta pregunta: hi ha alguna manera, actualment, de parar la independència de Catalunya? Descartant el retorn a una nova dictadura d’estil franquista (que només podria passar en un context d’hecatombe mundial, i que en qualsevol cas generaria una enorme resistència popular, evidentment a Catalunya, però a Espanya també), només veig una possibilitat: un canvi radical en el govern espanyol per pactar ràpidament el referèndum legal, i proposar un nou marc constitucional en el qual l’autogovern de Catalunya es veiés expandit, garantit i blindat. La independència de Catalunya podria perdre en aquest referèndum, perquè hi ha molta gent que no volen trencar amb Espanya i que veurien renéixer una nova possibilitat d’entesa. Això no ho pot fer ni el PP ni el PSOE, però ho pot fer un nou govern liderat per Podemos.

És evident que Podemos té la capacitat de canviar totalment les perspectives per a Catalunya. Fins avui, puc dir que no conec ni una sola persona a Catalunya que hagi estat convençuda de votar Sí a la independència, i que hagi canviat d’opinió darrerament per passar a voler-hi votar en contra. Però alerta: això podria canviar en els pròxims mesos. I segurament, a Espanya hi ha molta gent que això ho entén.

Sempre he cregut que en política no es poden fer prediccions, perquè el que passa al final depèn de la voluntat de les persones. Però sí que es pot parlar d’escenaris futurs més o menys probables, i plantejaré aquí una possibilitat que em sembla bastant probable: en les properes setmanes, els escàndols del PP aniran “in crescendo” i deixaran a Mariano Rajoy tocat i enfonsat. Dimitit el president i desprestigiat el govern del PP, es convocaran eleccions generals anticipades a Espanya, cosa que interferirà amb els plans d’eleccions plebiscitàries catalanes. I si guanya Podemos, no hi haurà declaració unilateral, sinó un referèndum acordat amb Espanya. Preparem-nos per totes les possibilitats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!